24.5.06

de gèneres literaris (més o menys)

Google em recordava que tal dia com ahir de l’any 1859 –el mateix any del Pla Cerdà i de la instauració dels Jocs Florals de Barcelona, per situar-nos una mica- va néixer Conan Doyle. Aquesta efemèride em recorda que les històries de Sherlock Holmes van anar apareixent a la premsa a partir de 1887 (?). Amb les diferències que vulgueu, les aventures del personatge segueixen una tradició, la de la novel·la de fulletó, apareguda unes dècades abans a través de l’escriptura d’Eugène Sue, Dumas, etc. Les novel·les d’aquests darrers autors, que aquí foren molt llegides, trobaren imitadors autòctons com Wenceslao Ayguals de Izco (nascut a Vinaròs) o Antoni Altadill (de Tortosa). Algunes d’aquestes obres avui només es poden llegir, penso jo, com a curiositat arqueològica, tot i que en el cas, per exemple de Barcelona y sus misterios... Ja m’embranco amb una història que no és la que vull tractar.

El que volia dir és que tots sabem que en l’actualitat la novel·la de fulletó continua sobretot a través de les sèries de televisió, de fora o autòctones, sense massa novetats estructurals i d’altres tipus respecte els seus orígens. D’entre aquestes mostres visuals actuals del gènere, l’única que em toca mirar és Ventdelplà. L’he vista, més o menys, setmanes i setmanes, i la distracció més interessant que m’aporta és imaginar possibles relacions futures entre els personatges (quantes setmanes queden perquè iniciïn una relació més íntima l’Svetlana i en Joan, el fill d’en Jaume...?), continuacions d’alguna de les històries, tot pel simple plaer de jugar i d’encertar. Direu que és poca cosa, però què hi farem. No trobo especialment interessant la fotografia, la banda sonora no és que hagi variat gaire al llarg del temps, els pensaments dels personatges –quins?- tampoc no em semblen especialment interessants, els temes d’actualitat que poden aparèixer de tant en tant els trobo més desenvolupats en altres programes o mitjans, que els actors actuïn millor o pitjor, no em diu gaire res. Ep, no estic dient que Ventdelplà sigui una novel·la dolenta: la quantitat de gent que la mira demostra que hi ha molta gent que la mira, i això és un valor a tenir en compte. I per altra banda, parlo de Ventdelplà perquè no veig cap altra sèrie. És veritat que no entenc per què la gent passa hores amb una història que deu ser aproximadament com qualsevol història real que podrien viure personalment si no fos perquè es deuen passar bona part de la seva vida asseguts a la butaca davant de la tele. O es mira Ventdelplà per tal de confirmar el valor de la realitat de la pròpia vida, és a dir, per complicitat? No ho sé.

De fet tampoc no volia parlar de la sèrie, sinó de les seves seqüeles. No sabem si la gent de Ventdelpà va gaire al cinema o al teatre, no sabem si llegeixen gaire, tot i que editen algun llibre, com el de la memòria històrica que estan preparant ara i que té com a objectiu principal evitar que es cometin els mateixos errors dels passat –però si ja Anselm Turmeda tenia ben clar que l’home és l’únic animal que comet dues vegades els mateixos errors, que sinó no seria home-, poca cosa de música... Resumint, d’allò que se’n diu vida cultural, en sabem ben poc. Doncs ara resulta que amb el ganxo de la telenovel·la s’editen dos llibres que ja es troben entre els més venuts: un diari, Isona, diari d’una nova vida a Ventdelplà, escrit per Laia Aguilar, i La cuina de Ventdelplà. Les receptes de la Marcela, de diversos autors. És a dir, que podem fer de voyeurs i llegir un diari que no escriu la pròpia protagonista sinó una negra –ai, perdó!-, mentre que la protagonista cobra drets d’imatge i suposo que la deuen fer anar a firmar unes reflexions que no ha tingut. Quina enganyifa per als lectors, encara més tenint en compte que si es fan una volta pels blocs m’imagino que trobarien una varietat de diaris semblants o molt millors, tot i que no puc comparar i em seembla que no ho podré fer. És clar que una cosa és ser mediàtic i una altra ser real només en la virtualitat. Quant al llibre de cuina, quan tingui temps m’entretindré a mirar qui són els experts d’una obra que “tracta de plats de cada dia, fets amb els productes que totes les mestresses de casa poden trobar al rebost”. Deixant de banda la discriminació de gènere –com em desagrada la paraula gènere!- i que jo no tinc rebost, apuntar-se a la moda dels llibres de cuina deu ser una aposta segura malgrat que es repeteixin les receptes de “sempre”. Com pots ser que s’arribin a publicar tantíssims llibres de cuina i que alguns siguin tan venuts?

Acabo ja amb el que em sembla obvi. Un país com el nostre, en què Ventdelplà té una audiència tan important, els falsos diaris d’una adolescent interessen força i un llibre de cuina amb les receptes de sempre de la Marcela té nombrosos compradors, ha de ser per força un país normal, un país envejable, un país feliç. Què més necessitem?

10 comentaris:

lola ha dit...

D'això...No és un comentari polític, eh. Has provat amb sèries made in Usa, tipus House o Los Soprano?
House toca dimarts a la mateixa hora que Ventdelpla, però sempre hi ha la gravadora. T'ho dic perquè, darrerament, quedo molt més contenta d'algunes sèries que de la majoria de pel.lícules.

Impressionant Bach, exquisit el post anterior.

Lola

Montse ha dit...

Si... ja ho vaig dir, jo, que per Sant Jordi va signar més exemplars la Isona que la mar o la Júlia (país)...

Anònim ha dit...

NO entenc que hi hagi aquesta afecció al ventdelplà, a mi m'avorreix força, la veritat, i no vull anar d'elitista ni res, m'agraden els fulletons, però quan s'allarguen massa acaben avorrint. Ama Rosa, Vent del Pla i el que sigui. Crec que hi ha una certa parcialitat en això dels 'de casa', si doblessim el ventdelpla a alguna variant de l'espanyol potser ens n'adonaríem de com n'és, de dolent. L'aguanten uns bons actors, això sí. De tota manera el fulletó, escrit, per ràdio, per la tele, suposo que compleix una funció social, distreu, intriga i tot això. Posats a triar, Barcelona y sus misterios era més gótic y distret. La gent, a les feines, s'agrupa per amistats segons el fulletó o sèrie que veu i si no veus la que veuen els del teu volt et quedes una mica marginada. Una cosa que he observat és que els primers capítols de les sèries acostumen a estar més ben escrits i elaborats que els altres, després, com a xurros, es tracta d'allargar i sorprendre amb alguna cosa, si no ha sortit cap lesbiana, posar-n'hi una, matar algú, si el troben a faltar fer-lo aparèixer en forma de germà bessó i si algun actor troba una altra feina, substituir-lo o assassinar-lo d'alguna manera. Per als actors, suposo, tot es feina. De tota manera, ai, pensava que Catalunya seria diferent, en això. No vull entrar en polèmica perquè algú se m'ha enfadat quan li he dit que les sèries catalanes són tan bones o dolentes com les castellanes, però, si al capdavall molts guionistes es repeteixen a tot arreu! En fi, si em contractessin a bon preu per escriure serials televisius, però, segurament em deixaria corrompre, també, he, he.

Anònim ha dit...

ai, doncs a una servidora, li agraden de sempre, les novel·les, des del temps del ràdio, que boniques, lo que nunca muere, l'ama rosa, i ara, sí, el ventdelplà, els secrets de familia, ploro, ric, pateixo, pateixo molt. he de proposar als de la tele que facin la meva vida en capítols, la trista història d'una vedette marginada, a l'atur, amb un passat apassionat i apassionant. De tota manera em sembla que hi ha massa gent, ja, treballant per les televisions, no els sembla? senyor lasaragatona, m'agrada molt el seu blog que es molt i molt istructiu i tambe m'agraen tots els comentaris que li possen, una servidora que no te estudis ni res, que es autodidacta, vaja, els admira i els llegeix des de l'ombra del seu nonimat artistic. Besaetes.

Anònim ha dit...

Amb això del “Diari” i la “Marcel•la” per Sant Jordi ja em vaig indignar... ara, la sèrie la trobo un bon romanço... els primers dies vale, però ara ja es fa pesadeta amb el gilipolles del David que no vol dir-li a la Vilarasau que el Damià va morir per culpa d’ell (com si el Buixaderas fos un Sant ) en fi i sort que només la sento i quan em sembla em poso els auriculars i apa !!!

miquel ha dit...

Potser tens raó Lola, però el que no m'agrada és veure els mateixos personatges setmana rere setmana, encara que la història que expliquin sigui diferent (en la lletra impresa això no em passa), que no és el cas del Ventdelplà. suposo que és un desig de nomadisme que tenim alguns sedentaris. Faré un cop d'ull a les teves propostes, de totes maneres.

El més gros, arare, és que Isona només és la imatge que firma unes experiències que no són de ningú.

Realment, Júlia, els fulletons televisius en l'actualitat són un fenomen de múltiples facetes que encara ningú -crec- no ha estudiat prou, tot i que segurament els de la ràdio d'altres temps encara creaven més complicitats de les que tu dius, és clar que les distracions eren més escasses. A mi, però, ni ara ni abans m'han agradat mai les infinites variacions sobre un mateix tema; és que ni ho entenc.
No parlis massa fort que potser et començaran a caure ofertes i els lectors com jo potser acabaríem renegant de tu, mentre tu, ben instal·lada per sempre més, riuries dels teus antics amics del temple o la taverna -o el bloc-.

La teva vida, vedette, potser ens interessaria més que les vides dels nostres veïns, que no són gaire diferents de les nostres. Al menys hem de suposar que el componet eròtic, per molt que es repetís, sempre ens tindria més atents i entretinguts.
Li agraeixo els compliments, i ara que ja ens coneixem una mica, no em permetria que la tutegés. Jo també segeuixo el teu bloc des de l'anonimat i em diverteix i m'evoca ambients que ara ja no freqüento: com han canviat les coses! Tot i així, t'he de dir que donada la temàtica que tractes, de vegades trobo a faltar alguna imtatge... encara que ja sé que en el fons el que s'insinua és més suggerent que el que es mostra.
Saps que pensant en tu vaig estar a punt de comprar fa unes quantes setmanes un llibre amb lletres de cuplets, però el preu era prohibitiu.

miquel ha dit...

Completament d'acord amb tu, Jaka. De fet, l'únic personatge que m'interessa de tant en tant és en Monràs -en plenitud o en hores baixes- i ja dies que ni surt.

Anònim ha dit...

Ai, senyor lasaragatona, no sé que em passa amb les imatges, que se m'esborren i no tan sols del pensament...també del blog. sóc velleta -madureta- i no domino la tècnica, vaja. Una paraula val més que mil imatges, però potser hauré d'anar a fer un curset sobre el tema al centre cívic. I, sí, senyor, recuperi els cuplets, els tangos, les cobles, i recuperarà la història viva de la classe obrera quan es divertia i no tan sols quan patia i cremava convents.
si els pinguets m'arramanguinyo
i m'arrenco de valenta
l'agarena que m'atxanta
prou del ball en surt calenta...
Els celos són metziiina
que clava al coooor l'espina...

Anònim ha dit...

me tivocat amb la url...

miquel ha dit...

Ui, vedet, aquest error de bloc és molt significatiu, però no m'estranya totes dues són del mateix barri.
Li torno a parlar de tu, amb el seu permís. Doncs tu potser hauràs d¡anar al centre cívic a resoldre les teves carències informàtiques, però em fa l'efecte que jo hauré de voltar una mica més per posar-me al dia dels cuplets, inclòs el el lèxic.