27.5.06

propostes assenyades

Volies marxar de la ciutat o del poble, no perquè no poguessis pagar o llogar un pis - si era això variarem les premises el proper post- sinó perquè estaves tipa dels veïns, de la massificació, de l’aire contaminat, de no poder tenir un jardí i un hortet, de recollir la merda del teu gos que no es convertia en adob, de veure com els teus fills a penes tenien espais per jugar, de.............................................................................. (omple la línia de punts). Ara, però, t’adones que has de pagar un preu pel teu aïllament: que gastes més en transport, que has d’ocupar més temps a portar els nens a l’escola, a arribar a la feina, a proveir-te d’aliments a .................................................... (omple la línia de punts), que cada vegada que estàs malalta trigués més que abans a rebre la visita del metge, que el veterinari et queda lluny... De fet, tot això no t’importa gaire, perquè ja ho sabies, ja havies planificat tots els detalls. És el petit preu que has de pagar. Potser quan siguis gran, quan siguis molt gran, et replantejaràs la situació, com els habitants dels masos, que van deixant la seva vivenda per anar a establir-se en un piset del poble, el més prop possible de la llar de jubilats i del centre d’atenció primària. Ara, però, tot això no importa, és el futur. El que sí que t’importa és que cada vegada hi ha més intrusos que entren en les cases aïllades com la teva, el que et preocupa és que et robin el que tens, però molt més, i s’entén perfectament, el que t’intranquil·litza és que et causin algun dany. Saps que el govern, el que sigui, et donarà més paraules que solucions, així que has decidit protegir-te tu mateixa. Tens diners per fer-ho i ja has pres les mesures que consideres adequades (segons el diari, de 4.000 a 120.000 euros). T’has protegit i has donat feina a una empresa de seguretat. La roda dels diners ha funcionat. Ara, però, demanes una mica més*:

La consellera Tura ha declarat: "Entenc perfectament la sensació de pànic que s'ha generat". Ens tranquil·litzaria menys comprensió i més efectivitat. Per exemple: 1) Admetre que els supera aquesta onada de robatoris i que es poden prendre mesures provisionals, com recórrer a la seguretat privada, que actualment només pot operar en zones tancades, incentivant els usuaris amb subvencions o, si més no, beneficis fiscals. 2) Que aquestes subvencions o beneficis fiscals revertissin també en les despeses que generen els equips de seguretat que hem posat abans que Tura ens ho aconsellés. 3) Assumir que aquesta és una situació d'emergència i no un alarmisme gratuït, encara que les estadístiques oficials diguin el contrari. Les meves estadístiques personals diuen que el 90% dels meus amics i veïns han estat víctimes, i alguns més d'una vegada.

A. S., Sant Just Desvern, a “Lectors”, “el Periódico”

Em sembla una petició lògica, assenyada. Encara més, tenint en compte que al meu pis, possiblement més petit que casa teva, el 100 % dels habitants hem patit dos robatoris, cosa que fa el 200 % , ens afegim a la teva demanada, i ,tenint en compte la nostra minsa capacitat econòmica, anem més enllà: que en lloc de subvencions parcials o beneficis fiscals, el govern de la Generalitat ens concedeixi una subvenció a fons perdut per la totalitat de les despeses que ens ocasioni adequar el piset amb els darrers sistemes de seguretat. Que la quantitat que es destini a protegir-nos impedeixi, per exemple, que l’any que ve pugin com caldria les pensions de jubilació o que es subvencionin més vivendes de protecció oficial – compra o lloguer- per als joves, no importa gaire; és més, fins i tot els farem un favor: jubilats amb pensió mínima i joves sense casa tindran la seguretat que el 2007 tampoc no es convertiran en el blanc dels desitjos dels malfactors.

Estic segur que per poc que ens organitzem aconseguirem que el govern accedeixi a les nostres peticions, que ara el bipartit va de bòlit amb tot això de l’Estatut. Molt serà que a canvi de concedir-nos el que és just ens demanin el Sí en el proper referèndum.

* S'adverteix que la casuistica pot haver estat diferent, però aquí, avui, fem literaura.

P. S. Com que sé que alguns de vosaltres sou admiradors de la consellera Tura, us enllaço amb un interessant article seu en què comenta Perspectives de guerra civil, de Hans Magnus Enzensberger.

9 comentaris:

júlia ha dit...

Un interessant article, en efecte, encara que jo no sóc admiradora, ni molt menys, de la inefable senyora Tura. Llàstima que 'una cosa es predicar y otra dar trigo'. Els remeis que es proposen quan hi ha problemes sempre passen per rebotar les culpes contra les víctimes, d'alguna manera, que acaben pagant el gasto sovint. Respecte al miratge de la caseta a fora, he patit molta fatxenderia de nous rurals venent-me la moto de la qualitat de vida en la seva urbanització i també he vist, ja fa temps, molts retorns a la bruta, sorollosa, insegura i entranyable gran ciutat. Sovint, les il·lusions tenen poc a veure amb la realitat. Respecte als robatoris i els aldarulls, el risc existeix i existirà, a ciutat, al camp, amb immigrants o sense i amb celebracions del Barça o amb el que sigui, en aquest sentit Enzensberger té molta raó. Quan s'expliquen antics aldarulls desorganitzat amb lectures marxistes s'obvia, al meu entendre de forma errònia, el component vandàlic de les masses desfermades.

Ramon ha dit...

Es la meva primera visita a aquest blog, i nomes n'he llegit aquest article. Tinc que dir que em sorpren el to, tant de la carta treta de El Periodico com del comentari final.
Em sorpren perque del que parlem aqui es de que algu amb un arma de guerra entra a casa teva, et trenca la cara, amenaça de fer mal la teva filla, si no els dius la combinacio de la caixa fort, i ningu no suggereix agafar aquests fulanos, fotre'ls a la preso fins el dia del judici, o aplicar-los la llei de fugues, cosa una mica extrema pero que en alguns casos em semblaria explicable. No, res d'aixo, totes les recomanacions son de caracter economic : que apugin les pensions, que subvencionin els equipaments de seguretat, que es subvencionin mes pisos pels joves (i perque no pels de 40 o pels de 50?) ...
Em sembla que hem perdut el nord.

Xurri ha dit...

Jo i el meu àtic... tinc un candidat estupendu, gairebé perfecte, però... ara el miro amb desconfiança, tantes finestres obertes a terrat, tan obert - tanta sensació de llibertat- i tan vulnerable... glups, paranoia is coming...

Hanna B ha dit...

ai, el meu ideal és una cabana de fusta d'aquelles que es muntaven els pioners de l'oest al costat d'un prat verd i d'un riuet per anar a buscar or... però a ells també els atacaven, que si pèls-rojes, que si óssos famèlics, que si barbuts d'aquells tant buscats per la llei... el perill sempre ronda la llibertat?¿ o és la pau... se pas si m'he liat..!
si cal firmar per això de les subvencions, fem-ho, no tinc calers per a una alarmar ni per blindar portes ni finestres!!!

llum ha dit...

El primer paràgraf sembla la meva situació. No m'importa haver d'agafar el cotxe per qualsevol cosa. No m'importa haver de fer 10 Km per arribar a la botiga més propera. No m'importen totes aquestes coses, perquè, al cap i a la fi, doncs aquí s'hi viu molt tranquil. I molt bé. I surts al carrer i no hi ha cotxes. Els nens que hi ha per aquí juguen al carrer sense patir...

Però, i tot i que aquesta gent encara no han arribat a la meva zona, aquesta és una cosa que fa bastant pànic. Perquè, al cap i a la fi, si algú volgués entrar a casa meva, ningú els sentiria. I a casa meva encara hi vivim 3 adults. Prop de casa hi ha una altra casa on hi viuen 4 dones: una d'uns 40, dues "nenes" d'entre 10 i 15 anys, i una dona gran, que en deu tenir uns 90. Això per no parlar d'una casa encara més propera, on hi viu una persona sola. O... tantes cases solitàries que hi ha per aquí a prop!

pere ha dit...

Aquesta és la qüestió, júlia, que parlar cosat poc i sovint les coses que es diuen poden semblar assenyades, però de la paraula a la realitat -les realitats- poden haver-hi abismes. Els polítics poden tenir el do de la paraula -cada vegada menys-, però solen anar a remolc de la realitat.
Els que coneixem prou el camp i la ciutat sabem que res no és perfecte. el pitjor que hi ha, en aquest i altres temes, són els conversos que acaben teninyt una única veritat.

No hem perdut el nord, ramon. El que pasa és que en aquest país i també en d'altres la gent només es recorda de Santa Bàrbara quan trona -o és quan plou?- en els mitjans de comunicació. Tothom sap que la presó per si mateixa no és la solució a cap mal, però és una opció que tothom entén molt bé. En el cas d'alguns delinqüents de fora, per exemple, és increïble com alguns obtenen "papers" malgrat que se sap que tenen antecedents als seus països, la política -per dir-ho d'alguna manera- caòtica d'immigració és admetre'ls i esperar que cometin algun crim per actuar. De les actuacions no val la pena parlar-ne.
Per cert, a qualsevol govern li va molt bé tenir un tema estrella perquè els ciutadans s'oblidin per un temps dels problemes que els afecten a tots i que el govern de torn tampoc no solucionarà, com el de l'especulació immobiliària que es fomenta des dels propis ajuntaments. I és que, digues el que vulguis, al darrere de pràcticament tot hi ha qüestions econòmiques i una corrupció de grans i petits generalitzada.

No t'ho pensis més, xurri, si l'àtic t'agrada i reuneix les condicions que buscaves... I que la seguretat no et tregui més son de la necessària, que són dos dies, amb delinqüència o sense.

A mi també m'agradava això de la cabanya, Hanna, i ja tenia el terreny i els arbres, però al final ja no el tinc. En el meu cas no vaig pensar mai en qüestions de seguretat sinó de comoditat i de manteniment. No va poder ser i no creguis que de tant en tant no en tinc recança; ara mateix -i sempre que estic aquí- tinc dues fotos a la paret que miro de tant en tant.

T'entenc i t'envejo, llum, tu ja t'ho has trobat així i no ho canviaries per res del món, però una altra cosa són els qui s'ho munten de nou pensant en una vida idíl·lica que no ho sol ser tant en molts casos.

És fals pensar que hi ha més perill en els llocs allunyats dels nuclis urbans, més indefensió, encara que aquesta pugui ser la percepció primera. A mi m'han entrat dues vegades a casa: una pel davant i una pel darrere. Em podríen retenir el temps que els fes falta i no correria més o menys perill que tu, al contrari, potser aquí passarien més desapercebuts, fins i tot podrien entrar i sortir per la porta i alguns veïns es podrien pensar que són amics que m'han vingut a visitar i passen uns dies amb mi. Estic segur que els teus veïns s'alarmarien més aviat que els meus.

jaka ha dit...

En Woody Allen ja ho deia: Viure al camp es un fàstic, els mosquits, les reixes... i de quan en quan venen de visita els Manson.
Jo he viscut al camp molt de temps però va ser quan el camp encara era camp.

Arare_ ha dit...

Us fixeu com parlem? a mi em fa esgarrifar... això no hauria de ser així. Els delinqüents NO SOM NOSALTRES!! Què passa, és que ara les cases de fabricar alarmes i reixes necessitaven un cop de mà? Algú recorda la figura del "sereno" i el "vigilant"?...

en fi... bona nit a tothom i a tot don.

pere ha dit...

I tenia el seu encant, oi, jaka? Jo el trobo a faltar, però ja no sé si hi sabria viure.

És clar que els delinqüents no som nosaltres. I també és cert que no som prou exigents amb la nostra seguretat i les diverses institucions, de les quals formem part, s'han despreocupat de protegir-nos.
Bona matinada.