de la importància dels adjectius

Els dissabtes a darrera hora del matí, és a dir, quan a les parades estan impacients per plegar, anem al mercat a fer bona part de la compra de la setmana. Avui, de tornada a casa, li dic a la Joana que em fa mandra preparar el dinar i decidim que tampoc no anirem a un restaurant, de manera que ens aturem a comprar menjar fet: rostbeef i algun entrant.
Mentre estic esperant al carrer, se m’acosta una noia que dedueixo que és anglesa.
-Família?
Me la quedo mirant, no em diu res més i em mira expectant; m’ha interromput els pensaments i no reacciono. Em pregunta per la meva família? Ho descarto, encara que hagués pogut ser amable i respondre-li que la meva bé, i la seva?. Com que som a una sortida de metro és possible, però, que hagi quedat amb uns parents llunyans que mai no ha vist, la branca barcelonina. De totes maneres, tampoc no sóc jo: ho sabria. Potser va en una excursió organitzada i ha perdut momentàniament els altres components del grup i em demana si he vist algú de característiques semblants a la seva i el seu domini de la llengua no va més enllà de l’aproximació semàntica que suposa la paraula família? Massa inversemblant. Tot això dura només un instant, el suficient per adonar-nos que cap dels dos en traurà l’aigua clara. Ens desentenem l’un de l’altre i la noia s’acosta a una companya seva que m’havia passat inadvertida. Xerren una estona fins que passa un noi amb gos –les persones amb gos sempre són molt de fiar en distàncies curtes- amb cara d’espavilat. Imagino que li repeteix la pregunta. Veig que el noi assenyala cap a l’esquerra i li fa unes indicacions. La noia somriu i es dirigeix amb la seva companya en la direcció indicada. La Sagrada Família queda a tres-cents metres. Sagrada, sagrada, sagrada... El dinar bé, gràcies.

P. S. Als amants dels cinema a qui no fa res veure’l per televisió, els recordo que avui no es podran queixar. Per ordre cronològic de programació: Psicosi; La reina d’Àfrica, la meva preferida d’entre les quatre, encara que sembla que a Huston el que li interessava era caçar elefants; El nom de la rosa, una reinterpretació reeixida de la novel·la d’Eco, i no valen comparacions; finalment, Ciudadano Kane, potser una mica massa bona per a mi. Que ja les heu vistes? D’això es tracta: aneu sobre segur. Podeu triar amb coneixement de causa.