17.6.06

obertura en ... major

Veig l’Hèctor, amb qui m’uneix subdialecte i riu –som fronterers en molts aspectes- a més d’altres coincidències menys materials. Em traspassa dos llibres nous ja vells. Li acaben de publicar l’obra poètica completa: Camp clos/ Campo cercado, i d’ell és l’estudi preliminar i les propostes de treball del recull del seu amic i germà gran Jesús Moncada a El Cafè de la Granota, d’Edicions 62.






















Fa un any i cinc dies que va morir Moncada i ja havia oblidat no només el dia sinó també el mes. Tampoc no és que importi gaire, que els dies i els anys del calendari són una forma de comptar el temps que no afecta els escriptors com ell. Si no heu llegit res de Moncada –no m’ho confesseu aquí- us heu perdut una de les proses i algunes de les històries més interessants que mai s’ha escrit en català. Encara sou a temps de reparar l’oblit, i podeu començar amb les històries del Cafè. Compte amb la llengua, que de vegades mossega.

No m’endinsaré avui en els versos de l’Hèctor Moret sinó en l’edició, després de només fullejar-la. Ja heu observat pel títol que és tracta d’una edició bilingüe, amb els originals catalans i la traducció al castellà feta per Carlos González. Encapçala el volum un estudi de vora cinquanta pàgines d’Artur Quintana que va resseguint la biografia de l’autor i els seus sis poemaris i ens parla del procés de creació, de les característiques de la llengua i de totes aquelles coses que se solen explicar en aquests casos, amb la diferència sobre altres estudis més convencionals, que aquest aprofundeix notablement en tots els aspectes i resulta un punt de partida inexcusable per a qualsevol que més endavant vulgui parlar de l’obra del poeta mequinensà. Després de l’estudi, hi ha unes pàgines del traductor en què destaca el repte de passar al castellà alguns pomes i les solucions trobades. Ho ha aconseguit?

Per què la primera vegada que apareixen tots els poemes de l’Hèctor –o al menys tots els que ell vol que apareguin- ho fan en una edició bilingüe publicada a Saragossa? No ho sé, no en vam parlar. En el llibre es donen algunes pistes, però és curiós –escric un adjectiu poc compromès- que ningú del Principat s’hagi preocupat prou per fer la recopilació d’una obra important, consistent i ja tancada. Ha hagut de ser la terra on administrativament va néixer el poeta i on el català és llengua minoritària qui fes aquesta excel·lent edició.

Quant als poemes de l’Hèctor, que un dia va decidir deixar de ser poeta en actiu sobre paper, ell diria amb somriure sorneguer que “sunt bona, sunt quaedam mediocra, sunt mala plura”. No li heu de fer cas, però, que és només falsa modèstia i el seu domini del llatí dubtós, com podríeu comprovar –comprovareu?- llegint els seus versos repartits en 200 poesies. Ja en parlarem.

Avui us incloc només un petit divertiment palindròmic que té relació amb el títol del llibre i, per tant, amb la realitat de l’obra. Un dia el poeta va decidir que havia clos un solc, però que encara li quedaven molts per llaurar; finalment va decidir cloure el camp. Una mala decisió, en la meva opinió, però qui sap si algun dia el tornarà a obrir o treballarà en altres solcs fins aconseguir enllestir un altre camp. Per cert, per què la traducció “Campo cercado” i no “Campo cerrado”? Només és qüestió d’un canvi consonàntic. Potser és més fàcil tornar a entrar en un camp cercado que en un camp cerrado?

Apa:

SOLC CLOS

Dirà mon cos
cínic mim,
sóc nom àrid.

I per als qui canteu -es necessiten tres veus, i no compteu amb mi-:

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Una interessant recomanació, espero llegir el llibre. Esperem també que les llibreries ens el mostrin de forma generosa i perllongada. Abraçada matinera.

Xurri ha dit...

Em sorprèn (em sorprèn?) que un català amb una producció literària si més no sólida com tu dius (i jo m'ho crec) hagi de trobar la subvenció a saragossa.

Intueixo el que vol dir la cita i l'he cercat Sunt bona, sunt quaedam mediocra, sunt mala plura,
quae legis hic: aliter non fit, Avite, liber.
Però per mès que me la miro només aconsegueixo posar-me guenya, i no he estat capaç de trobar cap traductor del llatí. I de classe de llatí no em recordo, que va ser al juràsic!!!
Ai Pereeee...No m'ho facis això, que em mina la moral :((

Montse ha dit...

Li haurem de demanar la traducció completa a la Mònica Miró (la profe de llatí que teníem a la UOC amb la Júlia)...

Pere,m'apunto això de l'Héctor i ja m'he quedat amb la partitura per aprendre'm el palíndrom cantat i quan vinguis a veure el Blauet te la canto. Porta paraigua.

D'això... 'oscula plurima meo ex corde tibi fero'

Xurri ha dit...

abusones.

Anònim ha dit...

Em va doldre molt la mort de Jesus Moncada... els seus llibres son magnífics i sobre tot em va agradar molt “El camí de Sirga”. A Tarragona dins de la Tardor Literària 2005 es van organitzar unes lectures d’ell i al Museu d’art Modern van presentar una exposició de les seves pintures, sota el lema “L’univers creatiu de Jesús Moncada” .
Al Hector no el coneixia, el llegiré, si la recomanació ve del Pere segur que deu ser bo.

Bona nit !!!

miquel ha dit...

Un advertiment: parlo d'un amic, així que sóc parcial en la mesura que la meva honradesa m'ho permet. Això vol dir que la poesia de l'Hèctor m'agrada, però no són poemes amables ni condescendents, sinó sovint aspres i poc convencionals. La seva ironia sovint és punyent i incorrecta segons els cànons, els seus versos parlen d'ell mateix -no de vosaltres ni de nosaltres- sense concessions, el seu rebuig als poetes de poema diari, proverbial. Aviso.

Em temo que les llibreries no seran gaire generoses amb l'espai dedicat al llibre, júlia. Abraçada nocturna.

No facis mai massa cas del que jo dic, xurri. De totes maneres, pensa que el president aragonés és de la Franja i alguns aragonesos, malgrat el que es digui, estimen la parla de tots els seus fills. A més, l'Hèctor ha fet contribucions importants al coneixement de l'aragonés, una llengua romànica que alguns consideren simplement embrionària... Finalment, l'Hèctor va decidir finalitzar la seva tasca de poeta -cas poc corrent- i els negocis simplement editorials saben que publicar la seva obra no és una inversió de futur. I potser més coses que ara no se m'acuden.

Xurri, que jo no parlo llatí, que els experts són l'Hèctor i, novetat per mi, l'Arare. Ell, més o menys, volia dir que pocs poemes seus són bons, alguns, mediocres i la majoria, dolents. Ni ell ni jo ho creiem.

Espero, Arare, que quan ens trobem tinguis preparades les altres dues veus. Jo segur que no us acompanyaré perquè no es necessitària paraigües sinó una carpa de dimensions considerables.

Com m'agraden els petons en llatí. Feia gairebé dos mil anys que no me'n feien!

Insisteixo, xurri, jo no sóc, són ell i ella.


Què et diré, jaka, jo també penso que Moncada és extraordinàriament bo, únic. Els de Tarragona fa uns quants anys que feu les coses molt bé: Tarragona m'enamora -i la coneixem poc-.
Sobre la lectura de l'Hèctor, ja he fet els advertiments -una quants- que calia i afegiré un detall: a les antipodes de M. Martí i Pol, per citar un nom.