de la difusió internacional de la cultura

Les històries prèvies a la Fira de Frankfurt, cada dia més propera, originen força literatura en els mitjans (més en els petits –paradoxalment grans- com Internet que en la televisió, la ràdió o la premsa més “important”). Qui hi ha d’anar? Qui ha estat realment invitat? Què és la cultura o la literatura catalana? Els escriptors catalans que escriuen en castellà, són catalans o infiltrats i, per tant, potser no són escriptors catalans? Els escriptots castellanocatalans han de renunciar a la fama de la Fira i cedir el seu lloc als col·legues catalanocatalans? Després de Frankfurt, què? Els escriptors que escriuen en català es podran guanyar la vida escrivint en català i tindran totes les despeses pagades allà on vagin? El grup Planeta (els altres també) augmentaran de manera substancial les seves vendes per a gran alegria d’editors, accionistes, escriptors i lectors solidaris en general? Les traduccions, com el totxo imparable que s’estén per la costa, inundaran les llibreries de tot el món? Tothom, arreu del món, voldrà aprendre català per llegir en la llengua original les obres dels grans autors que ha donat la nostra literatura al llarg de la seva història, rector de Vallfogona inclòs? El prestigi dels catalans travessarà fronteres i el desig de qualsevol estranger serà poder visitar, invertir o treballar en aquest territori (en sentit pancatalanista) que ha produït meravelles semblants? No em veig capaç d’escriure totes les possibles hipòtesis que actualment es maneguen a l’entorn de la Fira i de les seves conseqüències a curt i mitjà termini. Només se m’acut que la trascendència de la Fira és únicament comparable a tres o quatre episodis, tirant llarg, de la nostra història, potser fins i tot ens hi va la supervivència com a poble. Compte doncs, perquè qualsevol paraula de més o de menys, qualsevol iniciativa en un sentit o en un altre pot ser definitiva.

No sé perquè parlo de temes la subtilitat dels quals m’ultrapassa.

Continuant amb la cultura i els llibres, dissabte vaig entrar a la llibreria russa que hi ha al passatge del rector Oliveras, al costat del mercat de la Concepció. No em feu recordar el nom de la llibreria perquè no l’he sabut mai, però no té pèrdua. A la porta s’anuncien cursets de rus, i a l’interior s’hi poden trobar llibres i també música. Com ja sabeu, el meu domini de les llengües que s’escriuen en l’alfabet ciríl·lic és escàs, però em va fer gràcia per pur fetitxisme saber si tenien traduccions d’autors catalans que permetessin acostar els amics eslaus que encara no dominen el català a la nostra literatura i a la nostra cultura. En fi, un primer pas de cara al coneixement, que és previ a l’enamorament, i alguns dirien que a la integració. El noi que em va atendre em va mirar somrient –vaig captar una espurna d’ironia comprensiva darrere dels seus ulls?- i em va assegurar que no tenien cap traducció (no em va dir que si anava a Moscou segur que en trobaria). A veure, no m’interpreteu malament, és segur que per conèixer el nostre país, als nouvinguts eslaus no els fa falta llegir res del que se’scriu per aquí, que amb caminar pel carrer, comprar a les nostres botigues, mirar la tele i fer el que fem tots nosaltres ja en tenen prou i massa. Quan ja parlin i llegeixen català serà el moment d’endinsar-se en l’ànima més profunda del nostre país que, evidentment, només es pot captar en la llengua original. El que no queda clar és que acabin parlant i llegint català, però això és una altra història i, de segur que no té res a veure amb la Fira de Frankfurt.

Ara els eslaus que viuen a la península poden comprar-se una revista titulada “SLAVIANE v. Ispanii» que no només pretén mostrar España (i Catalunya), de moment en castellà, als nadius sinó que els espanyols (i catalans) coneguin la gent i les terres eslaves. Feu-li una mirada: no us suggereixo cap secció concreta, però estic segur que en trobareu de força educatives. De totes maneres, com que sé que els blocaires sempre esteu –estem- interessats a establir noves relacions i descobrir noves formes de pensar, l’apartat de contactes ofereix bones possibilitats. Jo, de moment, no sé si intentar esbrinar si la senyora d’aquest anunci té sang reial, ja sabeu que a partir de la Revolució –que en fa d’anys- es poden trobar prínceps i princeses russos –o els seus descendents- per tota Europa, sinó, no ho entenc: RUSA,55 años, alegre y juguetona, conocería a su príncipe azul.(me conformo también con el padre del príncipe).