desconnexió

Faig un viatge ràpid al sud, d’anada i tornada, perquè necessito el contacte amb la terra i per proveir-me d’oli per l’hivern i d’arinjols (a la Boqueria en diuen ginjols i la temporada s’acaba) per la setmana.

Les olives negregen: s’espera bona collita. I la mar... la mar està sensacional, en repòs, plana, abans de les tempestes d’hivern, com si aquest fos el darrer dia d’un estiu que s’alenteix i nega la tardor i ens volgués donar una altra oportunitat, que només els nens saben aprofitar.














Els sol es descompon en milers de bocins- no els sé comptar- en el mirall on flota el darrer solitari, que envegem els qui, de terra estant, hem trencat els espills i no els sabem recombinar. Ho farem, ho farem, encara que no quedi igual.














Centrat una altra vegada en la terra, em fascinen les corbes, les marrades, ben marcades, mentre les ombres, a les postres, comencen a ensenyorir-se dels objectes. Demà, potser, tornarem a les rectes, a les dreceres, també inhòspites.














Més tard, acabades les màgies, en Joan, que té 87 anys i sempre que ha pogut ha triat –sempre el mateix-, em diu que després de tants anys potser no tornarà a les urnes. No me l’acabo de creure, perquè en Macià i en Companys li continuen rondant pel cap i, fet i fet, encara creu en els qui s’hi proclamen hereus -en Joan ja és molt gran-. Ja li ho preguntaré.

A les nou, ja prop de casa, em compro el diari: només el fullejo.