enèsim debat

Res, que m’han dit que no estic tan cansat com em semblava i que ja m’aïllaré la setmana que ve. Potser té raó la Joana.

Em miro el debat entre cinc dels candidats a la presidència de la nació. De candidats n’hi ha molts més, alguns dels quals tenen tan poques possibilitats de ser elegits com el senyor Saura, descartat per Sagarra perquè beu aigua quan, segons l’entrevistador, no toca.

No m’allargaré, benvolguts lectors i lectores.

Si no fos perquè la meva raó s’acaba imposant finalment a la meva empatia i a la meva predisposició a fer costat al més desgraciat, us puc assegurar que votaria en Montilla. Montilla deu tenir raó en moltes de les coses que diu, però és tan patètic que un no acaba de sentir les seves raons perquè per poc sensible que sigui li agafa un patiment quan el sent i quan el veu que qualsevol paraula que surti de la seva boca de llavis prims queda en un segon pla. Montilla fa pena fins i tot quan comença a exposar conclusions dient “catalans i catalanes”. Que no Montilla, que no és el moment i el lloc, que cal economitzar la llengua; segur que si haguessis dit només “catalanes” tindries més vots assegurats, que em consta que totes les senyores estan enamorades de tu. Montilla seria el meu candidat –sóc un defensor de les causes perdudes- si no fos perquè jo encara no estic preparat per votar extraterrestres.

En Mas anava ben preparat. En Mas diu coses que tenen sentit i ensenyava els retalls de diari o els impresos adequats a cada moment. En Mas és una persona seriosa que fins i tot ha anat al notari per deixar constància que el que ell diu –per si algú no se’n refia- té al darrere la firma d’un personatge aliè a la política en qui els catalans, segons sembla, i fan bé, confien més que en els polítics. En Mas no para de parlar de lideratges, ignorant que els catalans, quan no se senten pressionats, tenen un rebuig visceral pels líders. En Mas, a més, ignora que en les properes eleccions l’abstenció serà important precisament perquè estem tips de líders de pa sucat amb oli.

Aquí hauria d’acabar, perquè o bé en Montilla o bé en Mas serà el nostre proper president, però continuo perquè qui dirigirà els nostres destins (no feu cas de l’aparent transcendència del terme) haurà de tenir en compte les preferències d’en Carod o en Saura.

En Saura obtindrà més vots que en les passades eleccions, no ho dubteu. En Saura és tan poc apassionat com en Montilla, però resulta molt més simpàtic i es mulla poc. En Saura té xifres i veritats de tota la vida. En Saura pactarà amb Montilla, i formarà part del govern, o es quedarà en l’oposició, tant és. En Saura té unes veritats que mai no podrà liderar.

En Carod m’agrada, potser perquè prové del PSAN, encara que en renegui perquè, com és normal, ha evolucionat i ara ja no és comunista. En Carod m’agrada perquè era de la professió, encara que, amb un esperit de sacrifici que l’honora, va decidir canviar l’aula petita per l’aula total, va decidir que uns quants milions d’alumnes necessitaven més les seves explicacions que els pocs que l’escoltaven cada any. Jo, al Carod, el trobo didàctic, assenyat i arrauxat, la síntesi del català modèlic. Avui en Carod m’ha emocionat quan ha dit més o menys, ja cap al final: “...l’orgull democràtic de ser català, país inclusiu... que aquest senyor que es diu Mas i Gabarró, de pare i mare catalans, pot ser president de la Generalitat, que Carod Rovira (pare aragonès i mare catalana)..., que Montilla Aguilera (pare...) pot ser president de la Generalitat. Em sembla que he vist Montilla emocionat com no ho ha estat en tot el debat i com espero que no ho estigui més.

Bé, no cal que continuï perquè ja sabeu com van aquestes coses. Voldria afegir, però, que ja acabat el debat, el mateix Carod ha recordat que pot ser president de la Generalitat aquell candidat que obtingui només un escó si la resta de partits així ho acorden, i li ha recordat al senyor Cuní, posseïdor d’un dels egos més importants del país, que ell mateix podia ser president només que obtingués un escó, que si no li feia il·lusió. Mireu que si en Cuní –aquesta campanya ja és massa tard-, a qui he vist estarrufar-se amb la possibilitat, el proper any es munta un partit estimulat per les paraules d’en Carod...? No m’estranyaria gens i, tal com estan les coses, dubto que el seu partit aconseguís únicament un escó. Temps al temps, i recordeu Ronald Reagan.

M’he tornat a allargar. Ja em coneixeu, mai no compleixo les meves promeses. En fi, que tampoc no m’agrada fer avui una excepció. Ah, i sobre com ha anat el debat, ja llegireu demà els diaris -o els blocs- , però no tingueu pressa, que és dissabte.