El vidrier ha decidit venir a instal·lar-me marcs, vidres i persianes just aquesta setmana. Adéu pont, que ell no en fa.
Aconsegueixo muntar per un moment la paradeta dispersa, llegir pantalles i treballar una mica. Això de no tenir wi-fi és una porqueria. I a més, quan tens la casa amb els teus desordres desordenats per altres habitacions i no saps en quina muntanya de caos ha anat a parar allò que ara et sembla que necessites, encara veus més clar que has d’imaginar un pla per assassinar el vidrier, els seus ajudants i l’aprenent que t’han deixat per fer en quatre dies (sí?) tota la feina que es podria fer en dos dies mal comptats.
De totes maneres, em consola el que deia Alois Alzheimer, un dels més importants experts en la matèria:
No hi ha res tant important que no puguem oblidar-ho.
Em consola? No n’estic segur, que aquest devia estar pagat per la CIA, però no tinc temps de donar-li gaires voltes a la frase, i encara no sé on dec haver oblidat... Mira que si ara resulta que he oblidat el que he oblidat...
PÈNDOL
Fa 9 hores
11 comentaris:
Jo encara estic treient coses de les caixes de la recent mudança d'habitatge. I de vegades m'exaspero perquè no trobo allò que busco (acostumo a ser bastant ordenada, no tant com en Ramon Aladern, però "casi, casi"). El que més greu em sap és que no aconsegueixo trobar la meva samarreta preferida... i ja no hi ha més caixes on buscar-la :(
No suporto les mudances, em posen nerviós, se'm desfà tot el desordre encabit en caixes absolutament regulars de cartó, i opaques.
La cosa és clara, bitxo, pensa en el darrer admirador que va passar per casa teva i que també prefereix el que a tu t'agrada(no li diguis que t'ho he dit jo).
mira que si resulta que la frase no és prou bona... i que no té raó... i que acabes d'oblidar-te d'allò tant important
uuupppssss... però és un consol pensar que encara està dins d'una d'aquestes caixes
;)
un petó de bon dia
Una vegad, algú que em va estimar molt (l'estimació era mútua) em va dir
"No me acuerdo de olvidarte"
És bonic i fins i tot poètic. Pèro em va acabar oblidant. Jo no, la prova la tens en què encara recordo el que em va dir.
Jo encara tinc llibres i objectes personals ficats en caixes que no he obert des del mes de desembre passat (és greu?) De les coses personals només trobo a faltar algun objecte d'aquells entranyables, però de llibres n'he trobat a faltar més d'un. A veure si m'hi poso ara que hi ha més tranquil·ltat a la meva vida (o així m'ho sembla a mi)
Petó i nº apuntat (espero no perdre'l)
endreçar és posar les coses al seu lloc, però què passa quan no tenen lloc, les pobres, encara? és el meu cas, pere. tinc muntanyes de coses acumulades per casa, desamparades i sense lloc. i tot per culpa meva que no assigno... a veure si me'n recordo un dia d'aquests...
Pere, si vols t’ajudo, soc experta en mudances he canviat de casa un munt de vegades, carregant llibres, tot allò que no serveix per res i el piano amunt i avall... fas un arròs i de passada ens fem una foto com aquella que t’agrada’t... (peso molt menys que un piano). &8-))
no hi ha un oblit tant gros que no recordaràs de res oblidat.
abraço.
Jop crec que Alzheimer no s'equivoca, mar, en tot cas li donem 40 o 50 anys de termini i en tornem a parlar.
Mentrestant, aniré mirant caixes, tot pot ser.
Un petó de bona nit.
Potser no et va acabar oblidant, arare, potser... això ho saps tu.
Sempre va bé tenir alguna cosa deisitjada (desitjable?) mig oblidada en ún racó: no hi ha res com el retrobament.
Veig que ja m'has pres el número. I jo el teu, no et pensis.
Espero, jbauer, que no siguis tu qui m'ha m'ha enviat el vidrier (i avui l'ajudant de l'ajudant), no t'ho perdonaria, segur.
Aquesta és realmentla qüestió, Hanna, qui som nosaltres per assignar un lloc a cada cosa? Les coses han de trobar el seu propi lloc i sovint no es mostren gaire col·laboradores. Jo els vaig ensenyant tots els racons, però se solen mostrar reàcies a quedar-s´hi. tampoc no és que importi gaire.
L'oferta d'ordre és temptadora, jaka, i valoro la teva experiència, però ho és molt més la de la foto (quina enveja!). arròs o el que vulguis, encara que hagi de trucar la Ruscalleda per quedar bé.
Em sembla que el que tu dius ja em passa, joaquim. No aconsegueixo recordar si he de recordar el que he oblidat.
Doncs, d'una banda, jo sóc dels del desordre ordenat. És a dir, munts de paper, pendents d'endreçar fins al final dels temps, però més o menys, sé què hi ha a cada "pila". De l'blit, he oblidat què n'anava adir, però arare m'ha tornat a tocar la fibra (noia, és que darrerement...).
Exactament em passa això, albert, però no tothom ho comprèn. Sempre hi ah qui pretèn que seguim un ordre ordenat.
ordre??? no recordo qué és aixó..
Publica un comentari a l'entrada