imatges (just abans del fred)

En aquesta dèria d’aprofitar una mica les hores de llum i de calor d’un estiu interminable, anem a parar a l’Estartit. A l’Estartit no costa gens de trobar la terrassa d’un restaurant de tota la vida (la vida turística, s’entén) amb vistes al port, on per 50 euros (sense postres) pots menjar tan malament com amb qualsevol altre lloc de la costa o de l’interior. Curiosos els dos cambrers que parlen català amb nosaltres i àrab entre ells i es permeten unes brometes reservades als turistes que potser serien d’agrair si un fos de fora i tingués predisposició per la cosa senzilla.

A l’Estartit hi ha, proporcionalment, més publicitat per metre quadrat que a Barcelona. Anant cap al Molinet, ara tancat als vianants per por que no quedin sepultats sota el fang de la muntanya en una nova esllavissada, mentre al poble posen muralles per continuar construint que –tothom ho sap- la terra saltarà quan li plagui, veig que en Montilla -talment una bossa de compra de qualsevol comerç i eslògan intercanviable- somriu als d’Esquerra. Aquí, lluny de la ciutat i en territori turístic, tot és més clar.



















Aprofito el darrer dia abans del canvi d’hora per fer una passejada per un dels camins, el de sempre, que em podria portar a Verges si tingués constància i temps. La pugna entre estiu i tardor s’acaba. M’aturo una estona per sentir el soroll de les fulles que cauen incansables i s’arreceren misteriosament ordenades als marges del camí. És un cruixit tènue, discret, estrany, com si no gossesin proclamar la fi de l’estiu.

















Més enllà, les pomeres modificades per la mà humana van perden també les fulles i les que queden comencen a groguejar. M’atreuen i em repel·len aquests camps ubèrrims, tan ordenats, tan servicials. A terra queden moltes pomes que es comencen a podrir i que ni tan sols s’aprofitaran per fer sucs. Vivim en una societat opulenta.
















A la vora del rec i del riu, plens de canyes, hi ha pocs indret amb boga, amb una flor que jo sempre he anomenat puro i que en altres èpoques adornava els gerros de moltes cases, sovint desnaturalitzats amb colors atrevits. Ara el seu color marronós es va convertint en cendra i blanc: semblen cabelleres inútils de savi vell que s’enduu el vent, els darrers vestigis de vida abans de la letargia postelectoral.

















Ja fosquejant torno cap a casa. A la nit toca fer panellets. Són més per repartir que per menjar nosaltres. Quan faig els de coco penso que no aguantaran fins d’aquí dues setmanes. En fi... El canvi d’hora m’agafa treballant en feina mecànica i poc satisfactòria.

P. S. No afegeixo les imatges de Mas i Montilla amb el president del Barça perquè no són meues. Entenc el propòsit, però no entenc que ningú vagi el dimecres a les urnes i deixi el seu vot pensant en Laporta o el que sigui. Si fos així, dimiteixo de país.