He escoltat unes paraules, potser fora de context, de Shirin Ebadi en què aboga per la llibertat de les dones islàmiques de portar o no vel, i continuava dient que hi ha aspectes més importants a l’hora d’entendre’s entre cultures. Potser té raó, però tinc la sensació que els Nobels, amb tanta conferència, sovint es perden la realitat dels fets. La meva escassa experiència en el tema em fa més proper a Fadéla Amara, fundadora de Ni putes ni submises, quan a la pregunta: Els relativistes culturals diuen que el vel és respectable part de la cultura islàmica, respon: Aquesta actitud és la dels occidentals que ens consideren ciutadanes de segona sense dret a les seves llibertats per ser d’una altra raça. El vel és una peça de submissió en totes les cultures i tots els països de la terra (llegiu, si podeu, la resta de l'entrevista a "la contra" de "La Vanguardia"). Em fa pensar amb la mantellina que portaven les dones a l’església en altres temps, i en el fet que encara aquí, deixant de banda els vels, alguns, no sé si molts o pocs, consideren que les dones, o putes o submises, només cal llegir els diaris o ni tan sols. Asseguraria que en el diàleg orient-occident sovint té més importància, al menys immediata, la gent que viu les situacions quotidianes que els que en parlen des de lluny i els experts que fa molt temps que han deixat el carrer.P. S.
Una nova conversa a la tertúlia.
5 comentaris:
Mmmm...no se. Tinc sentiments contraposats: em sembla una bestiessa tapar-li la cara a qualsevol persona per protegir-la de les mirades, la cara que tant diu i que representa tanta part de la personalitat... D'altra banda confesso que mai li he preguntat a una dona que en dugui perqué la duu, ni si li agrada, i, per tant, crec que no n'hauria d'opinar, doncs resulta evident que no en tinc ni idea de l'altre punt de vista.
Intuitivament sembla una bestiessa, però no em direu que dormir sota un crucificat patint i sangnant és una demostració de salut mental, llibertat i humanitat... no fa tant que a les nostres mares els hi feien dur faldilles (PANTALONS NOOOOO) i tapar-se els braços si no volien semblar putes. Però tampoc em sembla plan anar amb els sacsons per fora el pantaló, el llombrígol perforat i mostrant les natges (amb tanga o sense) en ajupir-nos. No se, crec que hauria de trobar alguna persona que m'ho expliqui, aixó dels vels.
Jo conec dones universitàries que no es traurien el vel (en públic) per res, en canvi la seva roba interior es la mes sofisticada que us pugueu imaginar...
Jo crec que si elles el volen portar, doncs ja s’ho faran, (no son tant atraçades com ens pensem) moltes diuen que així es li es mes fàcil trobar marit, ara crec que aquí en el cas que tinguin un treball públic (com aquella professora de france) han de respectar les nostres costums.
La qüestió és doncs si el porten perquè els agrada, o s'hi veuen obligades moralment o físicament essent amenaçades si no ho fan. Per opinar s'hauria de viure des de dins.
Crec que Ebadi fa una distinció entre el vel (el mocador al cap) i anar amb la cara tapada que, diu, és, de fet, un costum afganès que qüestiona i rebutja -més o menys-. Avui, per a molta gent, la cirurgia estètica és, també, una servitud per a trobar feina, parella i, senzillament, per moda. Però l'estètica ha esdevingut, crec, una mena de religió en segons quins àmbits. Vull dir que abans de predicar hem de mirar cap a casa. El que passa és que l'islamisme i tot això passa pel moment que passa i tot plegat ens espanta una mica. Per què no es fiquen, però, amb els homes amb turbant, per exemple? Crec, com Violant, que caldria veure cada cas. Conec casos de noies musulmanes que des que hi ha aquest rebuig se l'han posat, perquè els fot que es fiquin tant amb això. És una reacció molt humana, la de dur la contrària. En tot cas, admeto que el vel és la punta d'un iceberg profund que ens fa por, tal i com van les coses. Identificar de forma absoluta vel i submissió femenina em sembla massa simplista.
És clar que l'assumpte és complex i jo no l'aclariré, però si que puc fer unes quantes generalitzacions, partint de la premisa personal que les religions fora del temple, de la vida privada i ostentades en massa no m'agraden.
Priemer (a partir de la generalització anterior). Cadascú és lliure de fer el que li sembli en l'àmbit privat o del carrer, mentre no molesti físicament...; no trobo que hagi de ser així en les institucions i empreses públiques i certes privades. No ho raono.
Segon. Les opcions de cadascú haurien de ser lliures dintre de les responsabilitats que implica la llibertat, aquí i a l'altra punta de món.
Tercer. Que determinat aspecte de la vida pública dels emigrants sigui rebutjable, no vol dir que no ho sigui també algun aspecte de la dels autòctons, evidentment.
Quart. En aquest país, fins ara, hi ha una cultura de característiques variades que ha costat de tenir. Qualsevol involució, i no em refereixo al vel, cal combatre-la.
Cinquè. Cap estat laic hauria d'ajudar econòmicament cap religió ni facilitar-ne el seu desenvolupament.
...
Cas concret conegut:
Un poble gran, d'uns set mil habitants. Les dones i noies marroquines, en bona part, van vestides de la mateixa manera que les d'aquí i solen freqüentar els mateixos llocs. al cap d'un temps, amb una comunitat marroquina important, arriba un imam. Les noies canvien de roba i de costums, en bona part, no tres o quatre o deu o dotze.
Un altre dia parlarem dels immigrants i de quan deixen de ser-ho, i del papar dels polítics a l'hora de canviar o afegir conceptes nous a paraules velles.
Publica un comentari a l'entrada