peudoreflexions

Llegeixo la queixa entre la indignació i l’humor –quin remei- de la Hanna en què ens explica la seva relació amb el totxo. M’hi solidaritzo, la qual cosa gairebé no significa res. En aquest país, la gent considera que tenim un greu problema amb la vivenda i els diaris parlen sobretot dels joves. No existeix el problema de la vivenda i el problema que no existeix no afecta només els joves. Problema és un eufemisme per a parlar de màfies, una altra paraula que no és un eufemisme però que de tan utilitzada ja ha perdut la seva força. En la qüestió de l’habitatge el problema s’anomena criminalitat, corrupció, prevaricació, i un estat i uns governants incapaços que participen del pastís i que, de manera organitzada o no, les propostes més imaginatives que proposen són les dels xecs –els diners dels que paguem són la solució de tots els mals- i vivendes de protecció oficial o diminutes que no deixen de tenir preus prohibitius. Si l’única proposta que fessin els polítics per tenir vots durant aquesta campanya fos la immobiliària, més els valdria quedar-se a casa, sota el llit, amb la cara vermella de vergonya. La majoria de polítics, però, tothom ho sap, fa temps que no coneixen el roig de la vergonya.

I això no ho dic només jo que, modestament, puc posar algun exemple de corrupció i prevaricació, és a dir, de criminalitat, sinó, avui mateix, Carlos Castresana, fiscal del Tribunal Suprem, a la darrera pàgina de “L V”, que no puc enllaçar en la seva totalitat:
Prevalecen las leyes del mercado por encima de las del Estado? - Sí, el Estado controla cada vez menos y las leyes del mercado no respetan el interés de la mayoría, regla básica de la democracia. - Últimamente, política y corrupción son palabras asociadas. ...
A veure qui és el guapo que el porta a judici per al·lusions malintencinades i per injúries. Res, tothom girant la cara i dient que aquest senyor és un desgraciat que no sap de què parla.

I continuo amb l’altre tema. Qui votaré el dia 1? Doncs no ho sé. Els diaris van plens d’articles sobre els candidats: periodistes, no periodistes, cuiners, pateristes..., tothom hi diu la seva. Bé, la seva sobretot pel que fa a les 5 formacions que accediran al Parlament, les altres són testimonials i difícils de trobar. Em calia llegir tota aquesta informació? Segurament no, però no deixa de ser interessant o divertit veure les mostres d’enginy que entrevistadors, comentaristes, candidats i esposes posen en marxa durant la campanya, en aquest embolica que fa fort omnipresent en la nostra societat. M’he de refiar, com es proposa en part a fum i estalzi, del concepte que tenen els propis candidats sobre els seus mèrits a l’hora de ser uns “bons” presidents i deixar de banda els detalls? No em cal. ¿Em menjo cinc panellets, a dos euros la peça, que ha inventat el simpàtic Escribà –la pela és la pela- i trio en funció del sabor més acord amb el meu gust? I si tots els sabors són iguals? I si els panellets m'encomanen les "virtuts" dels candidats?

Podria continuar indefinidament, però tampoc és qüestió d’encomanar-vos la meva propensió al pessimisme més negre de l'instant, segurament fruit de la meva bipolaritat. Sabeu què? Em sembla que em prendre un dia o dos per deixar de reflexionar. Ens veiem.