poseu, o no, el títol vosaltres.

Com que si tot va com ha d’anar –ara la climatologia és molt misteriosa-, arribarà un moment en què començarà a refrescar, mentre vaig passejant faig una ullada als aparadors de les botigues de roba. Necessito alguna peça que em vagi bé per protegir-me del fred habitualment poc intens de Barcelona. Fa anys que no faig servir abric i tal com els presenta la moda d’enguany tampoc me’n compraria: aquestes cosetes curtes i entallades no crec que m’afavorissin gaire, i tampoc a gaire gent.

Gairebé al principi del passeig de Gràcia, en una botiga on els darrers anys la barreja de colors i formes agosarades em sembla surrealista, per no dir criminal, veig el que podríem anomenar una caçadora que em crida l’atenció: bé de color, quatre butxaques més les que segurament té a l’interior –ja sabeu com m’agraden les butxaques-, potser no caldria la caputxa, però es deu poder treure i encara em faria servei en les sortides al camp. La camisa també em va bé, de fet és més del meu estil que la caçadora. Posats a fer em pregunto si no val la pena completar el conjunt i emprovar-me els pantalons. Faig una mirada als preus. Caçadora Roberto Cavalli: 3.306 euros; camisa Andrew Mackenzie: 278; pantalons R. C.: 390,50 (suposo que els 50 cèntims me’ls descomptaran); les sabates Paul Smith: 175,50. Tot el conjunt em sortiria per 4.150 euros, és a dir, 690.501, 90 de les antigues pessetes. Ho trobo un pèl car i miro a la Joana de reüll, a veure si està disposada a fer-me un avançament del regal d’aniversari, que queden encara no dos mesos. Sembla que no picarà. Ho he deixat córrer, sobretot perquè també m’hauria de comprar un jersei de llana que acabaria de desequilibrar lleugerament el meu pressupost mensual dedicat a la roba.






















La veritat és que no se m’acut qui compra aquestes peces que, per altra banda, tampoc no és que a través d’un ulls inexperts com ell meus siguin ... (adjectiveu vosaltres). En fi, jo no n’entenc prou. Em fa l’efecte que els seus destinataris potencials són més aviat gent relativament jove. S’ho poden pagar? I si poden, no tenen formes millors de gastar-se els diners? Demanen diners al papa o a la mama que accedeixen de bon grat als capricis dels seus fills? Cal demanar un préstec personal en alguna caixa o banc que aniran pagant religiosament fins que arribi la propera temporada i recomenci el procés? És roba per a turistes? Se m’acuden unes quantes hipòtesis més que no especificaré perquè em semblen ofensives, i aneu a saber si algun de vosaltres dintre de res anirà a la botiga i sortirà amb el conjunt plegat a la bossa.

Em van agafar ganes de quedar-me una estona allà davant observant qui entrava i sortia o fins i tot d’entrar a tafanejar una estona per sentir les converses del personal, però comprendreu que en aquell moment tenia altres coses a fer, com la de continuar mirant aparadors a la cerca de la meva caçadora, o similar, ideal en tots els aspectes.

Aquest era el conjunt més car que vaig veure, però els altres dos que us mostro tampoc és que fossin baratets, encara que el de dona es podia comprar fent un petit esforç: només 2.059, 50 euros (americana, pantalons, camisa i botes); el d’home costava 3.751 euros (les botes, que no es veuen, 1.600, és a dir, com 10 botes boníssimes en algunes sabateries).



















Ara vindria quan em poso moralista, però no caldrà. A més, si he de ser sincer, comprenc que vivim en una societat democràtica occidental on tothom pot fer el que li sembli dintre d’un ordre –i fora-, i la llei de l’oferta i la demanda i el consum són alguns dels elements que ens han fet grans i lliures i donen feina a orientals i africans.

P. S. No em puc estar de recomanar la lectura de tres dels posts d’amigues (i companyes de teca en el seu moment) que ara fa una estona acaben de publicar uns textos magnífics, cadascun dintre de l’estil que els caracteritza però tots tres amb un element comú, la recança, que en hores nocturnes apareix més viva, i una altra sensació que no trobo paraules per definir. Potser si us hi passeu trobareu la poètica que contrasta amb el meu escepticisme d’avui. Va per la bitxo, la hanna i la xurri, a qui no deixen fer ping a cataping -a la xurri, vull dir-, ep, amb tota raó perquè, què hi farem, ha triat la llengua que no toca, cosa per altra banda que li permet més públic potencial. (ostres, em sembla que la xurri a mi em parla en català i jo no he tingut la delicadesa de correspondre-li en castellà, però és que jo...). Per cert, la bitxo, que és bilingüe de naixement, com jo, avui també ens escriu en castellà. Ostres, com em costa ara no anomenar les persones pels seu nom.

(aviso a qui pugui interessar que el meu correu, gentilesa de menta, després d'auna i ara d'ono, va al seu aire, de manera que sé positivament que no tot m'arriba i no sé si els meus correus arriben al destí. Quedi dit)