angelets!

La Joana, que se les empesca totes i té idees aparentment rocambolesques, ha començat a lligar caps i està muntant una teoria que, si té èxit, potser es podrà posar a la pràctica i fins i tot li donarà alguns calés. Una teoria que no acontentarà tothom, però farà la vida més fàcil i menys ... a molta gent.

Després de llegir els detalls de la història de Carles Veiret, a qui uns llogaters de bona fe, que ell ha confós amb uns okupes, han fet fora de casa mentre havia sortit a comprar un sofà, la Joana ha anat rumiant, rumiant i ha lligat dues històries, dos procediments.

Pensa la Joana que l’alarma social i, sobretot, l’ensurt, o resultats més cruents en el cas dels directaments afectats pels robatoris que assolen el territori, tenen fàcil solució. La idea és que els malfactors –la Joana els anomena així- que ronden durant dies determinades cases a l’espera de trobar el moment oportú per entrar durant la nit i emportar-se tot el que troben -i compte que algú els descobreixi mentre realitzen la seva activitat- canviïn el seu modus operandi. La Joana pensa que el que haurien de fer és entrar a les cases en el moment que estiguin segurs que no hi queda ningú, animals domèstics exclosos. Immediatament haurien de canviar el pany i, ja segurs de no ser molestats, iniciar la primera exploració del domicili. Evidentment, en un moment determinat tornaran els antics propietaris que en veure que no poden obrir la porta trucaran. És aleshores quan un dels nous inquilins, a poder ser el més simpàtic, els obrirà i els explicarà que ell i familiars o amics han entrat a la casa perquè aquell mateix dia els l’ha llogada una senyora desconeguda que s’han trobat al carrer; per cert, a un preu enormement abusiu. Evidentment, el nou llogater entén els arguments dels antics propietaris, però els demana que es posin en la seva pell. Mig aclarit l’assumpte, s’acomiaden mútuament, i no cal que siguin gaire amables en aquest moment, perquè uns i altres es troben prou trasbalsats per una situació que, encara que de manera diferent els sorprèn i els intranquil·litza. El mateix dia i posteriorment, mentre els suposats propietaris originals recorren a les diverses policies, denuncien els fets al jutjat, expliquen el cas a un advocat, es dirigeixen a la premsa i realitzen altres activitats relacionades amb l’enrenou que els preocupa, els okupes a la força comencen a traslladar joies, diners, objectes d’art, i mobles si s’escau, amb la intenció de vendre’ls o resituar-los. També és convenient que concedeixin alguna entrevista a la premsa i a la televisió per tal de fer conèixer les vicissituds que els han portat a convertir-se en inquilins d’una casa mitjançant enganys (aquestes entrevistes, a més els poden proporcionar una pasta extra per ajudar a pagar el lloguer). Cal afegir que, permanentment, hi ha d’haver algú que no abandoni la casa sota cap circumstància. Al cap d’una setmana aproximadament –no s’ha d’ anar ràpid que la pressa és mala consellera-, després d’haver acabat amb les provisions de la nevera, haver concedit les entrevistes necessàries i haver buidat la casa dels objectes que considerin prescendibles, això darrer cal fer-ho sense ostentació, a ser possible sense que se n’assabenti ningú, els okupes ja estaran en condicions de marxar i d’anar a llogar una altra casa.

Aquesta és la idea bàsica que m’ha exposat la Joana. Jo li he volgut fer veure que la seva proposta té uns quants inconvenients, que policies, jutges i polítics actuaran immediatament, que, en tot cas, els propietaris recorreran a mercenaris perquè facin fora els suposats llogaters (aquí la Joana m’ha llançat una mirada que jo he interpretat com que potser ella mateixa es vol introduir en el negoci dels mercenaris). En fi, li he dit que en el nostre país és impensable que es produeixi una situació com la que ella s’entesta a explicar-me. La Joana, però, insisteix que el seu pla és bo, que només cal donar-li uns darrers tocs per veure com se’n pot beneficiar. No té clar si s’ha de convertir directament en mitjancera, si li cal patentar la idea, si haurà de trobar els malfactors a través d’anuncis a la premsa, si haurà de muntar una xarxa de pisos on es puguin refugiar els desallotjats mentre intenten posar fi al seu problema... La Joana fins i tot pensa que arribarà un moment en què les autoritats, assabentades de la seva iniciativa, li facilitaran els mitjans per dur-la a terme, que el que volen les autoritats és viure tranquils i solen premiar qualsevol que els faci més fàcil la seva feixuga tasca d’ordenació de la gent i el territori, mentre ells es dediquen a discutir les realitats realment importants.

No sé com acabarà la cosa, però estic segur que en sentirem parlar. Quan la Joana s’encaparra en algun assumpte no para fins que aconsegueix sortir-se’n.

Perdoneu que us expliqui tot això d’una forma tan barroera, incompleta i segurament imprecisa, però m’ha estat impossible aconseguir que fos ella qui us ho digués directament, capficada com està en les seves cabòries.

P. S. Tornant a la realitat de Carles Veiret i companyia. Com m’agrada aquest país, en què tothom és acollit sense cap mena de prevenció i es desviu per fer més agradable l’estada als nouvinguts. On l’amic xilè indocumentat Luís D. Álvarez té l’oportunitat de denunciar l’insistent Veiret per violar la seva intimitat. On els mossos adverteixen a l’amic Veiret que vagi amb compte amb els intents de violació de domicili. On la inquilina xilena Ximena demana que mai més no torni a passar el que els ha passat a ells. On l’amic Baltasar, conseller d’Habitatge i abans tertulià del programa de televisó de futbol “La barberia”, diu que ara no toca parlar d’aquests temes (Pujol va crear escola). On tots xerrem molt, com a bons mediterranis, però deixem que cadascú se solucioni els seus problemes... Decididament, aquest és el país que vull.