la guerra dels flams

D’una manera o una altra encara cueja el protagonisme que els nens han tingut aquest dies. Llegeixo en pagines consecutives, dos articles claríssims amb els quals estic gairebé totalment d’acord, és a dir, que firmaria ara mateix sense cap tipus de prevenció, tot i que sí em deixessin, afegiria alguns matisos. El primer és un text argumentatiu del meu benvolgut professor Antoni Maria Badia i Margarit, "Sí a la inmersión escolar". Potser és, cosa normal en ell, una mica ingenu a l’hora de concretar els motius que tenen aquells qui són contraris a la immersió lingüística. Per altra banda, comença a cansar la contínua discussió sobre aquest tema. El segon article, més llarg, és d’ Antoni Puigverd, "La adulación de los niños". És més aviat un text expositiu que constata una realitat sense entrar a fons a analitzar les causes de la importància dels nens en la vida familiar. Us en trio un dels paràgrafs més “suaus”:

La idealización de la infancia, sin embargo, ha creado nuevos problemas. Incluso los padres que intentan no sobreproteger a sus hijos acaban organizando la vida familiar alrededor del eje infantil. Callan los abuelos y se acorta radicalmente la conversación de los adultos cuando, en la comida familiar, el nieto toma la palabra para explicar la nimiedades de su edad. Suplican los padres durante largos minutos en la sobremesa para que la criatura rompa la vergüenza y recite el poema memorizado en la escuela. Se derriten los tíos cuando en el concierto escolar la sobrinita, rasgando el violín, interpreta en público su primera melodía. En presencia de los interesados, todos glosan la excelsas virtudes del rasgado, del recitado o de la opinión infantil.

Mentrestant, la guerra dels flams continua empastifant a tort i a dret i fa moure plomes i tecles –com ara les meves- i implica les autoritats educatives del país. Avui la mare de la criatura endolcida que va trencar la cara de la monitora ha anat a l’escola i ha justificat la seva conducta dient que ja se sap com reacciona una mare quan li toquen el seu nen, que amb els nervis del moment ja se sap. I té tota la raó, excepte que potser no van ser els nervis del moment, que també va encomanar a la tia. O potser és que a la mare, com a mi, la percepció del temps li falla. Bé, la veritat és que la mare està penedida per la desproporció de la seva actuació. El que és segur és que aquesta mare ja mai no agredirà cap monitora de menjador pel mateix motiu –pero que no se repita-, que el seu fill –ja sabeu que els nens de tres anys fan molt de cas quan se’ls expliquen les coses tal com cal- tindrà un comportament excel·lent amb els companys, i la monitora no tornarà a passar en sa vida un flam per la cara de ningú, potser fins i tot no en menjarà mai més. O no serà així?

P. S. Després de veure “Àgora”, on s’ha parlat des de les negociacions amb ETA fins al canvi climàtic, amb un rigor important –tres del cinc invitats, entre ells Sala i Martín, eren economistes- m’adono que els meus posts sobre la infància i el seu entorn (crec que aquesta paraula no ha sortit encara a “Caçadors de paraules”) no tenen la més mínima transcendència ni interès. Prometo que reincidiré en un futur incert.