14.1.07

a la recerca dels assaigs

De tornada cap a casa decideixo entrar a la Catalònia a comprar, per fi, el primer llibre dels Assaigs de Montaigne, de l’editorial Proa. Pregunto a..., no recordo el nom, i em diu que li sembla que ja no el tenen, però mira la prestatgeria on s’hauria de trobar i s’acosta al lloc de les novetats: res. Li comento que amb els bestsellers ja se sap; somriu però no m’acaba de donar la raó.

Continuo pujant i m’aturo a la Casa del Libro. Les dues noies verdes que enganxo lliures al primer ordinador de l’entrada no recorden de memòria si tenen o no el llibre, i tampoc no els importa gaire, teclegen, miren la pantalla, i m’asseguren que no he tingut sort.

Entro a Jaimes (no trobo el web), just al costat. De vegades, quan passo per davant o entro em faig dues preguntes: fins a quant resistirà al passeig de Gràcia aquesta llibreria inaugurada l’any 1951 i fins quin punt li ha estat beneficiós o advers el veïnatge amb la Casa del Libro? No tinc resposta per a la primera pregunta, però, quant a la segona, m’inclino a pensar que trobar-se al costat d’una altra llibreria no li va malament; qualsevol dia els ho preguntaré. M’atén un dels llibreters grans que de seguida es dirigeix al prestatge adequat, però immediatament que m’adono de les seves intencions li dic que no, que jo no vull l’original francès sinó la traducció de Proa. Es desentén de mi, no sóc capaç d’advertir si amb una mirada de lleuger menyspreu –no ho crec- o potser de llàstima, i m’adreça a la noia de la caixa, que, amablement i sense necessitat de fer cap consulta, em diu que creu que els tornarà a entrar la setmana vinent. Impacient com em trobo, no els l’encarrego.

Em desvio una mica del meu camí per anar a La Central del carrer Mallorca. Agafo al vol una noia que abans treballava a la Casa del Libro i que sempre solia trobar al costat de la minsa secció de literatura catalana que hi ha al costat d’una de les portes. Sense dir-me una paraula es gira una mica i m’assenyala la pila d’Assaigs que hi ha sobre la taula. N’agafo un i vaig cap a la caixa. Trigo uns instants a pagar i tinc la mateixa sensació, una mica anguniosa i inefable, que sempre em produeix el cruixit de la fusta acollidora del terra mentre faig petits passos impacients esperant que sigui acceptada la Visa. Al carrer m’espera la Joana amb uns quants llibres comprats en les parades anteriors.

Sempre em sorprèn aquest país nostre. Com pot ser que entre els llibres de no ficció més venuts de la setmana hi hagi els Assaigs de Montaigne? Per què el compren –el comprem-? El llegirem realment? Gaudirem amb la seva lectura? Ens decebrà? El comentarem amb algú? I molts altres interrogants que no em plantejaria amb força altres llibres. És clar que encara entenc menys que entre els 10 més venuts hi hagi tres llibres de cuina. Quina bestiesa! I ho dic jo, que de tant en tant en compro algun per fer-lo servir. Per cert, els qui vulguin començar amb la pràctica culinària (hauria de dir gastronòmica?) que es comprin la reedició de les 1080 recetas de cocina de Simone Ortega, després, que vagin a altres corpus.

Encara que no vingui al cas, acabaré, amb un fragment dels Assaigs:
“La nostra vida, deia Pitàgores, s’assembla a la gran i populosa assemblea dels Jocs Olímpics. Alguns exerciten el cos per arribar a la glòria dels jocs; uns altres hi porten mercaderies per vendre i treure’n profit. Hi ha també, i no són els pitjors, els qui no busquen cap altre fruit que esguardar com i per què es fa cada cosa, ser espectadors de la vida dels altres homes per jutjar i ordenar la pròpia.”

A mi, modestament, i ja m’ho pensaré millor en un altre moment, em sembla que cada cop més tendim, voluntàriament o involuntàriament, a les hibridacions i a l’ampliació de categories, però segurament m’equivoco. No és cap novetat.

P. S. Navegant per Internet a la cerca de llibreries, em trobo aquet bonic lloc que va més enllà de la simple relació del col·leccionisme de punts de llibres.

10 comentaris:

Anònim ha dit...

Cada relació entre lector i llibre –ja ho saps– és única. Però alguna cosa em diu que en gaudiràs i que no et decebrà gens ni mica. I, si jutgem pel que hem pogut llegir aquestes darreres setmanes en alguns blocs, no et faltarà gent per comentar-lo, si vols.
Salutacions i bona lectura.

Xurri ha dit...

M'has recordat una cerca i captura fallida d'un llibre que vaig patir amb certa ànsia fa un parell de setmanes, bé que per un objectiu francament més frívol - un tercer episodi del detectiu Àngel Esquius - d'Andreu Martin i Jaume Ribera - que, contra tota evidència, crec que existeix (juraria que fins i tot un cop el vaig tenir a les mans, abans de llegir el primer (!)) però no hi és enlloc. A tot arreu paro i pregunto. Ja ho he dit: amb ànsia.

El de la Simone Ortega me'l va regalar una amiga fa un parell de mesos.

I aquests assaigs, crec que els fullejaré el proper cop que entri preguntant pel meu llibre negre...

(per qué és, aquesta mini-angoixa universal de pensar que la visa serà retornada amb un airat retret "insolvent!!!")? eh?)

Clara ha dit...

Suposo que no ho hauria de confesar, però jo fa poc m'havia comprat els "Ensayos", de l'editorial Gredos. Ara el dilema estar en si me'ls compro també en català. Em fa sentir culpable comprar-me llibres repetits...

Montse ha dit...

Ara que "sento" la Clara, diré que en més d'una ocasió m'he comprat llibres repetits "sense adonar-me'n". Me n'he adonat quan l'he començat a llegir o quan de cop, arribant a casa i anant-lo a desar a la prestatgeria, veig que ja el tenia, potser en un altre format o editat per una altra editorial...
És greu?

Suposo que si, que és greu, perquè no seria ben bé com tenir "una altra versió" d'una cançó, que és el primer que se m'ha passat pel cap (no, no és el mateix)

I cal comprar-se aquests assaigs? Són de lectura imprescindible? Pregunto, eh?

miquel ha dit...

És veritat, Pere, única i intransferible. M'ho passo bé amb la lectura dels Assaigs, que no segueixo en l'ordre de les pàgines, però estic segur que no he triat el millor moment per llegir-los. Sí que sembla que hi ha molts lectors -i compradors-, el que no tinc tan clar és que decidim fer un club per parlar-ne, sobretot a través de la xarxa.
M'agraden els teus posts sobre Porto, qualsevol dia m'hi decidiré, tot i que abans voldria passar per Lisboa.

Si en saps el títol, te'l trobo, xurri; no se'm resistirà.
Com, encara no el tenies el de la Simone!? És un dels meus llibres preferits: esgrogueït, amb senyals a tot arreu, amb taques. D'acord, poques sofisticacions, però bàsic i democràtic.
La veritat, sempre menteixo una mica, és que jo no faig servir gairebé mai la Visa sinó la Caixa Oberta, i mai no tinc por de ser tractat d'insolvent (sempre menteixo una mica).

No, no, no cal que te'l compris en català, clara, si de cas en francès, però tampoc. Jo em compro voluntàriamnet llibres repetits en edicions antigues o de segons quins llibres (algun dia potser ho explicaré), però el que em fa ràbia és que em compro llibres policiacs que ja tinc sense adonar-me'n.

Ja ho veus, arare, a mi també em passa això de comprar-me llibres repetits. Té la seva part positiva: els puc regalar sense necessitat d'anar una altra vegada a la llibreria. Com deia abans, hi ha alguns llibres que sí que m'agrada tenir en més d'una versió, o en traduccions diverses, que és una altra història.
No, no cal comprar-se aquests assaig en aquest moment, però potser t'agradaran quan ens deixis per una temporada llarga. Trec el potser, segur que sí

Anònim ha dit...

T'he deixat el meu comentari -convertit en post- al meu blog, Pere.
I de passada, contesto d'alguan manera a la pregunta de l'Arare...això de si cal i perquè...
El fet és que no hi ha manera d'abastar-ho tot. Cal triar...i no posar-s'h nerviós... perquè és justament el que Montaigne , després dels xcinesos i els grecs deu recomanar que fem.
Bises a tota la família Saragatoniana.

aiguamarina ha dit...

Bones, :)

Jo si m'ho permets, apart d'aquest en tinc d'altres llibres de cuina, però tots una mica estranys, ja m'agrada ja, no pas de coneguts.

El que trobo bàsic per començar sería "Le cordon bleu" , guía completa de las técnicas de cocina. Jeni Wright i Eric Teuillé.

miquel ha dit...

Ja veus que he passat per casa teva a llegir-te. Un molt bon post.

Doncs, si tu ho dius, aiguamarina, li haure de donar un cop d'ull. (i no expliquis aquests contes de les formigues, que...)

Jesús Cardona ha dit...

Jo els vaig llegint saltejant els capitols, els tinc en espanyol. Els comprare en catala. Sigui com sigui, em sembla que comencar l'any amb Montaigne es una de les millors coses que es pot fer

miquel ha dit...

Realment és un bon començament, Jesús,i jo també he anat saltant, però crec que deixaré la lectura per un moment en què estigui més en forma, més en calma.