Llegeixo i miro a la televisió informació sobre la vaga de l’educació (de l’ensenyament? dels professors? dels sindicats? dels alumnes? dels pares? de la societat?...?) i se m’acuden quatre cosetes. A veure si aconsegueixo simplificar desordenadament i no ximplificar massa.
Hi ha, molts, que diuen que la vaga en el sector de l’ensenyament no té raó de ser. Els arguments són diversos: des de l’anacronisme del mètode al tipus de producció: què produeixen els docents que sigui tangible? Propostes alternatives? Diverses. Fins i tot jo en tinc una d'esbojarrada: posar un 10 en totes les matèries a tots els nivells d’ensenyament i a tots els alumnes. I la podria argumentar i preveure els resultats, però no ho faré. Fet i fet, però, la vaga és un símptoma d’un descontent o d’un desconcert, només un senyal, donar-li més importància de la que té em sembla desproporcionat.
A l’hora d’analitzar la raó o la manca de raó dels vaguistes, diversos mitjans de comunicació han recorregut a l’opinió utilitarista dels pares, a intentar esbrinar fins quins punt podien col·locar els seus fills. Bé, em sembla una manera com qualsevol altra d’analitzar la situació, fins i tot diria que una de les més significatives.
Hi ha qui diu que no és acceptable que es faci una vaga contra unes bases a discutir. A discutir per qui? Quan? Fer una protesta amb una llei aprovada és la cosa més estúpida i testimonial que se’m pot acudir. No entraré en consideracions sobre per què em sembla una imbecil·litat perquè considero que qui llegeixi això ja ho sap.
Diuen molts, com per exemple i per citar un nom conegut, Daniel Arasa, que els docents han de ser vocacionals. Què voleu que us digui, aquest terme sempre m’ha semblat amb massa olor d’encens, massa eteri. Jo prefereixo el terme professionals. Em molesta que els de la professió i els de fora vulguin anar més enllà de la dignitat i els coneixements que qualsevol professional hauria de tenir. Ara bé, si falten professionals...
He sentit acusacions de corporativisme. No sé si no entenc el terme o no entenc el problema. La comunitat d’ensenyants ha de manifestar-se com a col·lectiu per a reivindicar els drets dels conductors d’autobusos o per demanar el diàleg amb ETA? Bé, és una possibilitat. Jo, de moment, entenc que les meves reivindicacions professionals han de cenyir-se als interessos dels meus alumnes i als meus, i del nostre paper present i futur en la societat. Una altra cosa és que al interpretació d’aquests interessos sigui correcta, assenyada, assumible.
Diuen alguns que el debat sobre l’educació l’hauria de fer la societat sencera. Perfecte. La societat ja té els seus representants elegits lliurement cada quatre anys. Es refereixen a això? Perquè anar més enllà em sembla que no serà. I els elegits ja parlen dels grans temes socials: salut del territori, atur, sanitat, terrorisme, vivenda... O no és així? I en treuen lleis. I quantes lleis es canvien fora dels Parlaments? Ja podem fer manifestacions i articulets aquí i allà.
He dit quatre cosetes i ja en porto sis. Acabaré dient que avui jo he fet d’esquirol i no en tinc mala consciència. Qui tingui consciència que tiri la primera pedra.
Quina provocació!:
Hi ha, molts, que diuen que la vaga en el sector de l’ensenyament no té raó de ser. Els arguments són diversos: des de l’anacronisme del mètode al tipus de producció: què produeixen els docents que sigui tangible? Propostes alternatives? Diverses. Fins i tot jo en tinc una d'esbojarrada: posar un 10 en totes les matèries a tots els nivells d’ensenyament i a tots els alumnes. I la podria argumentar i preveure els resultats, però no ho faré. Fet i fet, però, la vaga és un símptoma d’un descontent o d’un desconcert, només un senyal, donar-li més importància de la que té em sembla desproporcionat.
A l’hora d’analitzar la raó o la manca de raó dels vaguistes, diversos mitjans de comunicació han recorregut a l’opinió utilitarista dels pares, a intentar esbrinar fins quins punt podien col·locar els seus fills. Bé, em sembla una manera com qualsevol altra d’analitzar la situació, fins i tot diria que una de les més significatives.
Hi ha qui diu que no és acceptable que es faci una vaga contra unes bases a discutir. A discutir per qui? Quan? Fer una protesta amb una llei aprovada és la cosa més estúpida i testimonial que se’m pot acudir. No entraré en consideracions sobre per què em sembla una imbecil·litat perquè considero que qui llegeixi això ja ho sap.
Diuen molts, com per exemple i per citar un nom conegut, Daniel Arasa, que els docents han de ser vocacionals. Què voleu que us digui, aquest terme sempre m’ha semblat amb massa olor d’encens, massa eteri. Jo prefereixo el terme professionals. Em molesta que els de la professió i els de fora vulguin anar més enllà de la dignitat i els coneixements que qualsevol professional hauria de tenir. Ara bé, si falten professionals...
He sentit acusacions de corporativisme. No sé si no entenc el terme o no entenc el problema. La comunitat d’ensenyants ha de manifestar-se com a col·lectiu per a reivindicar els drets dels conductors d’autobusos o per demanar el diàleg amb ETA? Bé, és una possibilitat. Jo, de moment, entenc que les meves reivindicacions professionals han de cenyir-se als interessos dels meus alumnes i als meus, i del nostre paper present i futur en la societat. Una altra cosa és que al interpretació d’aquests interessos sigui correcta, assenyada, assumible.
Diuen alguns que el debat sobre l’educació l’hauria de fer la societat sencera. Perfecte. La societat ja té els seus representants elegits lliurement cada quatre anys. Es refereixen a això? Perquè anar més enllà em sembla que no serà. I els elegits ja parlen dels grans temes socials: salut del territori, atur, sanitat, terrorisme, vivenda... O no és així? I en treuen lleis. I quantes lleis es canvien fora dels Parlaments? Ja podem fer manifestacions i articulets aquí i allà.
He dit quatre cosetes i ja en porto sis. Acabaré dient que avui jo he fet d’esquirol i no en tinc mala consciència. Qui tingui consciència que tiri la primera pedra.
Quina provocació!:
8 comentaris:
Jo a l'inrevés, he fet vaga malgrat haver dit que 'no'... Un tema que té molts aspectes i ara encara més, després d'escoltar tantes diverses opinions de tots colors, una quarta part de raonables i la resta gairebé bestieses.
Em demano perquè em trobava més mestres satisfets al principi de treballar, amb molts més alumnes per aula i uns sous de pena. Penso que no tot és cosa dels governs, ens passa a tots, i només amb la feina, que quan més tenim més volem. Que no em diguin que els nens d'abans eren diferents que no m'ho crec, jo tenia aules que semblaven unitàries, amb molta immigració de la d'aleshores i unes escolarizacions dolentíssimes, nens de deu i onze anys que no sabien llegir i famílies nombroses i problemàtiques, al menys per on jo em movia, és clar, que no era per les Corts ni per Pedralbes. També els bons escriptors escrivien coses tant -o més- bones amb censura que no pas ara, perquè s'havia de fer un gran esforç, entre d'altres coses.
Una altra cosa són els poders públics, els sindicats i totes aquestes superestructures, amarades de progressisme conservador, i valgui la paradoxa, que crec que ja ens entenem.
I una altra, que tothom opina sense saber de què va, en això i en gairebé tot. Però, sé jo de què va? Em sembla que només conec la meva petita parcel·la, precisament un defecte professional que he copsat és ignorar què fa el del costat o menystenir-ho, amb alguna noble excepció.
I no m'enrotllo més, que se m'acudeixen moltes coses. Sobre el sistema, ja n'he parlat al blog, hi ha moltes coses que caldria repensar en aquests temps que corren. I sobre els sindicats, els n'he vist fer de tants colors... també precisarien una renovació d'staff.
Per cert, crec que la pressió no s'ha de fer sobre la proposta, però tampoc amb la llei aprovada, s'ha de fer quan la llei s'està discutint i no s'arriba a un acord, que és com s'havia fet generalment.
però, jo pregunto: la proposta de la llei se l'ha llegit tothom que fa vaga? I tothom que no fa vaga? (no em refereixo a tu o a la Júlia, ja saps a què em refereixo)...
Bon divendres, amic!
No ho sé, però es pot trobar entrant a la web de la generalitat, amb més informació i un sexi-retrat del conseller, he, he.
Però Arare, crec que el document s'hauria hagut de llegir i comentar en profunditat a claustres i tot això, em sembla que no ha anat pas així, en general, amb excepcions, com sol passar per desgràcia.
Així, m'agrada, que hi hagi polèmica. Per cert, el tractament a la premsa lamentable: elogis ditiràmbics als professors-nmartirs i desqualificació de la vaga dels professors enganyats pels sindicats. Necessiteu bibliografia? Sigui com sigui, continuaran fent la brometa: ja m'agradaria tenir les teves vacances... He, he. I poca cosa més. Quan volgueu fem una tertúlia presencial sobre el tema.
Com a pare d'adolescents, que un ha fet vaga i l'altre no; segueixo amb interès els vostres arguments. Però se'm fa difícil prendre partit. Segurament, jo hauria fet vaga de ser professor; ja no sé tan sols si per la nova proposta de Llei o perquè es parli de com de desprestigiada està la professió. Però veient què en diuen alguns mitjans, millor que no es parli!
Som un tema de moda, veí. Llàstima que siguem moda en època de rebaixes i el gènere sigui de segona categoria.
De fet, se'n parli o no se'n parli, continuarem més o menys com des de fa... uf, no m'atreveixo a concretar una xifra.
Publica un comentari a l'entrada