final de campanya

Ens hem trobat i hem parlat segons el guió, i alguna altra cosa més, no sé si amb apassionament. Preguntes i respostes que no sortiran al carrer, de curta durada, d’escepticismes matisats, de gent enfeinada per moltes altres coses més immediates, més personals. Més intuïcions que certeses. Recordem reunions multitudinàries, com la que ens va unir contra la guerra de l’Iraq. Qui ens va unir? Qui era el que anava al meu costat? On el puc trobar per dir-li que no s’ha acabat? Per què no ens vam tornar a reunir? Per què l’Iraq? Vivim de moments i de símbols? Votarem? No votarem? Ho farem en blanc? Què testimoniarà el nostres vot? Qui sabrà, a part de les enquestes interpetables o interpretades, què volíem manifestar amb la nostra tria? L’endemà tornarem al nostre cada vegada més petit clos, paradoxa de la globalització. Cal fer-se forts en la tria o en l’acceptacció? Tots han guanyat i hem guanyat, tots han perdut i hem perdut, i els diaris, en la seva festa quadrienal, groguejaran i al cap del temps, confeti de futures eleccions.

I ells, i no nosaltres, tornaran a marcar els temps. I trobaré a faltar els passats en què molts teníem nom o cognoms, encara que fossin falsos, i ens arriscàvem a pintar parets. Algú se’n recorda dels temps primitius en què es pintaven parets. D’acord, ara no cal, ara ens poden entrevistar a la tele o la ràdio, ara podem escriure cartes al director del diari, que decidirà si són o no publicables, ara serem unitats d’una enquesta, ara ja no ens calen associacions de veïns, ara en tindrem prou amb les converses del abans i del després, i seguirem corriols que ens porten als camins, i els camins als rius, i els rius a la mar.

Prometo –no feu més cas de les meves promeses que de les dels altres- que no tornaré a parlar del tema. I com que no m’escau ser tan feixuc, deixeu-me acabar recordant Pompeia. Ostres, ja hi torna, pensareu, aquest no para de fotre’ns la lata amb la seva infantesa. Què voleu, coses de l’edat. Els habitants de Pompeia, ciutat turística, van veure –vist i no vist- com la seva població fou sepultada pel Vesubi el 24 d’agost de l’any 76 dC. Segles més tard, a mesura que s’anaven traient les capes de pedra foguera que la cobrí, es descobrí que les parets de les cases estaven plenes d’inscripcions, moltes de les quals palesaven que els seus ciutadants, potser perquè no tenien tele ni ràdio ni premsa ni altres intermediaris –potser també perquè en aquella època els polítics no tenien subvencions per fer campanya- s’agrupaven per fer saber directament les seves preferències. Jo reivindico ara -massa tard, ho sé, perquè políticament i socialment és inacceptable- les pintades, les manifestacions col·lectives i individuals de preferències, sense intermediaris. I poso alguns exemples trobats en les velles parets de la ciutat d’estiueig:

Les cambreres de la taverna de l’Asel·lina us demanem que voteu a favor de Gai Lol·li Fusc per duòvir a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics. Ah! També us ho demana l’Esmirna.

Febus i els seus comprador us demanen que voteu a favor de Marc Holoconi Prisc i Gai Gavi Ruf per duòvirs.

Valentí i els seus alumnes us demanen que voteu a favor de Sabí i Ruf per edils. Són dignes de l’administració pública.

En aquest grafit, no podia ser d’altra manera, sembla que els agents de l’ordre devien interrompre la pintada:

Els esclaus fugitius us demanen unànimement el vot per...

Sembla que alguns tenien ajudants força maldestres i ho van immortalitzar en la inscripció:

Gai Juli Polibi, per edil a càrrec del manteniment dels carrers i dels edificis sagrats i públics! Ei, tu que em fas llum amb la teia, aguanta bé l’escala.

Finalment, la barreja de militància política i desencís amorós m’arriba al cor:

Gavi, edil! Marcel estima Prenestina i ella no li fa cas.

No insisteixo (l'Eulàlia ens recorda més inscripcions) , sóc ben conscient que avui tot això estaria mal vist, que ja tenim els intermediaris per escriure els eslògans. I si votessin –o deixessin de votar- directament els intermediaris?