I el ponent dolcíssim* que esmentava ahir es va convertir en un vent de malvestat. I la vida, malgrat tot, continua, com pot ser d’altra manera?
La xurri em va migrobar, no sé ben bé el dia, unes fotos magnífiques –mèrit seu i no meu-, una de les quals ara forma part del meu perfil. La mà m’amaga els ulls i part de la cara i penso que com puc parlar amb els altres d’aquesta manera, sobretot sense fixar els ulls en els altres ulls. Resistiré molt de temps així? Em neguitejo: tan prop i tan lluny!
Avui m’evadeixo, o potser no, sempre els dubtes:
* Te'n vas anar amb aquell ponent dolcíssim...
Caigueres, lluitador, al marxar a la lluita.
Somreies a la força dels teus muscles
i glaties per guerres i corones,
i tot de cop t'has esllanguit per terra
amb els ulls admirats...
Ai, la Mort, i que n'ets d'embellidora!
Aquell teu primer vel, quan el llançares
damunt de l'hèroe en flor, tots somriguérem
sota els plors estroncats, que una serena
va començar a regnar en el pit i el rostre
del moribund. L'alè anava i venia
suaument emperesit, fins que esperàrem...
I no tornà... Llavores esclataven
més alts els plors al Cel... Ell ja no hi era...
Pro a fora, al camp, era un ponent dolcíssim...
Joan Maragall
De jo a jo (1 part): Tancar la porta del passat.
Fa 38 minuts
6 comentaris:
Quan sentis la necesitat de mirar, ja saps que tens alternatives.
Tela, el dolç ponent; sembla que definitivament girem cap a climes extrems, i la nostra àrea serà de ciclons i huracans... catxus.
(Tooodooo te lo puedo dar, menos el amoooor, beiiibi... jajaja, l'has trobat!! )
No surts gaire afavorit, a la foto, m'agrades més quan se't veu la cara, que consti. Deunidó el dolç vent de ponent... que cruel que pot ser quan vol!
Com és que sempre tens un poema a punt per allò que vols dir? és fantàstic!
Sempre tenim alternatives, xurri, però, les veiem? les considerem adequades, satisfactòries? Ah...
Segurament que no és un episodi aïllat, però continuarem fent construccions de paper de fumar, o no?
(va ser fàcil:-)
Més que afavorit o no, Montse, és que no surto, no trobes?
I el vent se'n va com si no hagués passat res...
No, no, és a la inversa, tinc el poema i aleshores dic alguna cosa :-)
hola... toc toc... miri'm home, que ja ens coneixem.. :)
pere, em va sobtar aquesta imatge, però t'escau, tot i que espero que ens miris un dia o altre, que no fem tanta por!
m'has fet curiositat per retornar a veure aquesta peli de la que no recordo res però he recordat l'escena.
continuem, si, que no hi ha altra manera..
Va, no amb tu amb mà o sense res no canvia, o sí?. Por? Ja saps que no, hannaB :-)
Així que no recordes que es deia "la fiera de mi niña"?
què si no continuar? com? això és cosa de cadascú.
I a veure si véns més de visita.
Saps qui sembla, el de la foto?
El Peris!
hehehe, digue'm teleaddicta, encara que no ho sóc!
Publica un comentari a l'entrada