catàfora inacabada sense ànim de polèmica

… de aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre las neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundaries, fou un temps la mes culta i celebrada...

Discurs de Manuel Milà i Fontanals, president dels Jocs Florals de Barcelona l'any de llur restauració, 1859.

Tots celebrem que en altres temps la llengua catalana fos en un temps la més culta i celebrada, si és que ho fou, i la primogènita entre les neollatines, si és que ho és, i que actualment, malgrat les diverses i greus crisis que ha hagut de vèncer, estigui com està, amb una gran vitalitat, en part i paradoxalment degut als intents d’esborrar-la del mapa de les llengües.

La llengua catalana, anomenada per alguns simplement català, té, com totes les llengües històriques, el seu substrat, adstrat i supestrat. Com tota llengua viva, la catalana ha anat evolucionant, canviant, perdent paraules velles i recuperant-ne de tant en tant, formant nous mots a través de la derivació o pseudoderivació, de la composició ... De vegades, l’aparició de conceptes nous han propiciat l’aparició de manlleus d’altres llengües amb més o menys fortuna: en els esports, per exemple o, darrerament en el camp de la informàtica i d’internet. Calien o calen determinades solucions procedents d’altres llengües? Són encertats certs neologismes? Bé, se’n pot parlar. Que apareguin i sobretot que se’n parli -en parla molta gent?- és un símptoma de llengua viva. Que existeixi un diccionari que fixi i uns parlants i escriptors que creïn, dubtin i polemitzin entre ells i amb els diccionaris és un símptoma inequívoc i definitiu de llengua viva, de llengua que funciona. La llengua catalana funciona, potser fins i tot funciona massa o té massa pors, si ens fixem en la quantitat de polèmiques que ocasiona. Un té la sensació que els catalans de vegades tenen tendència a la hipocondria lingüística, segurament a causa de les vicissituds del passat i d’unes previsions de futur incertes que, de fet, es poden preveure no només per a la llengua catalana sinó per a moltes altres.

Les solucions que donen les institucions que tenen cura de legislar la llengua i adaptar-la a les situacions noves que presenta cada dia poden semblar encertades a la majoria d’usuaris o bé poden ser discutibles i fins i tot desencertades. No passa res, la qüestió és que se’n parli i serà el temps –l’ús- l’encarregat de dir la darrera paraula. A la fi, s’acabaran imposant sons, mots o estructures més o menys raonades i no sempre raonables, la llengua continuarà per sobre dels experts i dels inexperts, o així ho esperem.

Agafem un cas de plena actualitat, la paraula post i la paraula apunt(veure aquí, aquí, aquí i aquí). Quina solució és millor per designar els escrits que deixem en els blocs (o blogs) amb assiduïtat diversa? Podria acabar l’apunt (o post) dient que m’és igual, que no m’importa, i seria gairebé veritat. Finalment una de les dues s’imposarà i l’altra acabarà desapareixen, o totes dues conviuran harmònicament o sense harmonia. I què? En aquest cas totes dues tenen motius per ser defensades. Trobo que post és un manlleu acceptable, i si el Termcat (i posteriorment la Filològica de l’IEC) em diu que he d’escriure apunt em semblarà molt bé, perquè sóc una persona absolutament respectuosa amb les institucions oficials del país i d’una disciplina notable. Una altra cosa és que en la intimitat de l’escriptura entre amics, com la que faig aquí, se m’escapi al principi amb excessiva freqüència la paraula post. En tinc tot el dret i només claudicaria ràpidament si la Generalitat decidís imposar una multa a tots els qui diguin paraules que no figurin als diccionaris oficials. Vista la crisi i la necessitat recaptatòria, tot pot arribar.

La veritat, però, és que no tinc cap amor especial per post ni per apunt. Quant a post, perquè, malgrat l’ús continuat fins al moment, no em diu gaire res des de cap perspectiva emocional ni racional. Quant a apunt, perquè malgrat la possibilitat que té tota paraula d’adquirir nous significats (recordo perfectament encara quan la paraula cava va convertir-se en sinònim de xampany), possiblement per la novetat, tinc la sensació d’un significat reduccionista lligat a les accepcions actuals del terme.

Per altra banda –esquematitzaré, i no sé fins quin punt la comparació és vàlida-, penso que els blocs es poden comparar a la premsa i que com en la premsa, sigui diària o de qualsevol altra periodicitat, el que s’escriu té una varietat considerable de registres; en la premsa hi ha uns gèneres que, simplificant, és poden dividir en informatius (notícia, crònica, reportatge...), interpretatius (crítiques, columnes...), recreatius (acudits, horòscops...). En els blocs, la varietat és igualment notable, encara que predominin determinats tipus d’escrits. Es pot dir que a la premsa se sol parlar, d’una manera genèrica, d’articles, però, és un article una necrològica? És un article una col·laboració literària? És un article una entrevista? Són apunts –o posts- els poemes dels blocs que només publiquen poemes? Són apunts -o posts- els resums biogràfics de poetesses (mostra de poemes inclosos) dels blocs que només es dediquen a això? Que són dos exemples minoritaris? Potser sí, però en podria trobar d’altres: exclusivitat fotogràfica, pictòrica, etc.

Post o apunt com a qualsevol cosa que apareix en una entrada de bloc? Per exemple: “el post (o apunt) d’avui de tal consisteix en un poema més una imatge i un podcàsting (un altre terme a revisar?)” Doncs molt bé, és una opció. “En els seus apunts (o posts) només publica poemes”. D’acord, molt bé. Tinc la sensació que el mot apunt (de post no en diré res ara, perquè amb les comparacions procedents de la terminologia anglesa només m'atreveixo fins a cert punt) se sembla una mica al mot cosa (Tot allò que existeix o és concebut d’existir com una entitat separada, sia corpòria o espiritual, real o abstracta): no li trobem res millor, doncs anomenem-lo apunt.

Arribat el moment de les conclusions ben estructurades, prenc consciència que encara en tindria per una bona estona i, com em passa sovint, ja m’he cansat d’escriure, així que, com també m’és habitual deixaré els paràgrafs anteriors com uns simples apunts que qui sap si algun dia em vindrà bé de continuar.

P. S. Pos(a)ts en el tema, em sembla que aquest és el moment adequat per recomanar un llibre que pot fer les delícies dels polemistes filològics: Novetats del diccionari (Diccionari de la llengua catalana, segona edició), publicat per l’IEC l’octubre de 2008, poc més de 300 pàgines