Sant Espriu (hi ha molts descreguts)

El 22 de febrer de 1985, als 72 anys, va morir a Barcelona Salvador Espriu. No sé -no es fan estadístiques d'aquestes coses- si ara es llegeix molt o poc. Ara em vindria bé parlar de tantes coses d'Espriu... del que significà -i significa- per a mi i per a molts d'altres, i de la seva preservació dels mots, però entenc que m'allargaria excessivament si volgués construir un discurs raonablement i sentimentalment coherent, de manera que opto per fragmentar aquest record a través d'alguns textos que no per repetits són menys necessaris, i d'una insignificant anècdota personal. Començaré amb la síntesi autobiogràfica


No m’agrada gaire parlar de mi ni de les meves obres, sobretot dels meus poemes. D’altra banda, no sé el que és la Poesia, a no ser una mica d’ajuda per viure rectament i potser per ben morir.
Quasi a la ratlla dels quaranta anys, no puc omplir cap fitxa biogràfica del més petit interès. Vaig anar a la Universitat, procuro de guanyar-me la vida, encara no he tingut temps de casar-me, ni l’optimista coratge o l’abnegada desesperació de fer-ho. Detesto els premis literaris, l’avarícia i la brutícia, els homenatges, el vent, el desordre i el soroll, sortir de nit, menjar fora de casa, això que en diuen «vida de relació», els concerts, les confidències dels amics, aconsellar, les obscenes expansions de la vanitat. Mentre em deixin tranquil, estic disposat a creure, de molt bona fe, que tu i àdhuc vós, no importa qui, sou els millors escriptors del món. Sedentari, em plauria viatjar de tant en tant, amb una comoditat incompatible amb la modèstia de la meva bossa, i per això determino de no moure’m mai. Voldria viure al camp, amb quatre arbres i un tros de jardí, o almenys en una ciutat més neta que Barcelona, on la gent no s’escurés tan generosament el pit i altres pitjors i més repugnants interioritats. Voldria també veure els quadres de Vermeer de Delft, posseir unes quantes figuretes de pessebre de Ramon Amadeu i no haver d’escriure ni una ratlla més.
Penso finalment que la Humanitat està abocada a un pròxim i definitiu cataclisme, però, vist que el petit esdeveniment és tan indefectible com estúpid, demanaria, si gosés, que els papers no ens ho recordessin a cada moment amb tants escarafalls.

Salvador Espriu, 1952

Per suposat, el segon text ha de ser un fragment de l'Homenot que li dedicà Pla, que l'admira, però que no acaba de situar-lo.

Mirant-lo bé, de vegades semblava prematurament envellit i al cap d’un moment prodigiosament jove –per raó, és clar, de l’extrema mobilitat de les faccions–, però sempre resultava igualment discret, controlat, una mica tancat, un esperit dominat d’una espècia d’impossibilitat física per a lliurar-se –per a intimar. En un moment determinat, em semblà que aquesta sensació darrera que Espriu em donà era la més important, la que resumia i englobava totes les altres. M’agradaria de saber si aquest manifestació de la seva personalitat obeïa a alguna forma de narcissisme personal o a algun obstacle posat pel sentit del ridícul, que sospito que Espriu té molt acusat. En aquest punt, però, no vaig arribar a cap resultat.

Josep Pla. Homenots. Quarta sèrie.

Ara arribaria el moment en què hauria de triar algun poema emblemàtic, d'aquells que coneix tothom, potser un dels cantats per Raimon, però em conformaré amb uns versos d'un dels motius obsessius del poeta, individualment o col·lectivament:

Pels portals de Sinera
passo captant engrunes
de vells records. Ressona
al carrer en silenci
el feble prec inútil.
Cap caritat no em llesca
el pa que jo menjava,
el temps perdut. M'esperen
tan sols, per fer-me almoina,
fidels xiprers verdíssims.

Quan vaig saber la mort del poeta, vaig pensar fer-li un homenatge senzill, en la mesura de les meves possibilitats, i vaig proposar a un grup d'actors de setze o disset anys, que encara no sabien que ho eren, un guió fragmentari que van acceptar amb entusiasme. Com que quatre anys abans, per sant Jordi, havia mort Josep Pla i volíem estrenar en aquella data, vam decidir que la part bàsica de l'eix argumental seria l'Homenot de Pla i ens ho faríem venir bé per incloure textos d'Espriu. Segurament en algun lloc de casa encara conservo el guió, però no el sé trobar. Ens faltava una cloenda que tingués un cert aire èpic i a la vegada íntim, i vam pensar en una de les darreres paraules -la darrera?-que va escriure el poeta abans de morir, una mena de Rosebud: “Verdi!” . S'especulà que demanava que li gravessin el capítol que en aquells dies es passava sobre el músic a la televisió. No ho sabrem mai, però és molt possible, de manera que vam triar “Va pensiero” , de Nabucco, que ens va semblar que lligava perfectament amb el seu desig de retorn a la terra promesa i amb el simbolisme de part de la seva obra. Com en el cas de l'actuació a la Metropolitan, vam haver de fer un bis, tot i que la nostra versió distava molt de la perfecció dels professionals, però el nostre públic era inusualment condescendent i agraït: per una vegada érem profetes a casa.