ritmes llatins

Quan arribo hi ha dos alumnes esperant-me. Obro la porta. Seuen. Els altres van arribant lentament de la classe d’educació física, amb el cos cansat, però relaxat. Mentre s’acaba d’omplir l’aula vaig escrivint quatre versos a la pissarra:
... que amb pausa i amb mida va lenta oscil·lant.

És la una, només els queda una hora de classe abans de la pausa del dinar. És la tercera vegada que ens veiem aquest curs, una al setembre i dues aquest mes. Mentre jo no hi era han repassat tota la Renaixença: han passat pel romanticisme, han definit la represa renaixentista, saben obres i autors, han llegit alguns textos, coneixen les lletres d’alguns poemes... N’hi ha prou amb les lletres?

Els dic que dedicarem dues sessions, potser tres, a la mètrica, a la versificació. La meva feina és només guiar-los –sempre des de la subjectivitat-, donar-los materials per a la reflexió, arribar a algunes conclusions, les seves i les meves. Comencem amb una mena de recreació de ficció antropològica que ens porta al principi de la humanitat i a la seva necessitat de comunicar-se: potser sons guturals; més tard, paraules que expressen necessitats primàries; algú que, amb signes icònics, deixa constància del temps; passem ràpidament pels segles fins arribar a l’escriptura grega, després a l’alfabet llatí, minories il·lustrades que dominen els signes, igual que durant l’època medieval...; parlem de la necessitat, no només utilitària sinó estètica, de comunicar; fem un gir i ens centrem, concretem, deixem de banda el concepte de poesia, tan complicat, i parlem dels versos. Per què en un moment determinat algú decideix fer versos? Diverses respostes, però una de les més satisfactòries –jo dirigeixo i coordino- és que en un temps de no lectors la manera més efectiva que tenien aquells que volien que es recordés allò que desitjaven comunicar era a través dels versos perquè és més fàcil recordar una lletra quan va acompanyada de música. Quina música? La que proporciona el propi vers a través d’una rima (en termes generals ja recorden el concepte) i jugant també amb la mida dels versos (també recorden alguns aspectes del concepte). Ara seria el moment de repassar el que saben i d’afegir detalls. Però aquest és l’instant de fer una pausa i de plantejar la pregunta que ens portarà als versos de la pissarra: Hi ha algun músic? Aixeca la mà un alumne de la darrera fila, just en diagonal al lloc on em trobo. Parlem dels instruments musicals i arribem a la conclusió que entre els primers hi devien figurar els de percussió, fins i tot els que no som músics i tenim una oïda deficient ens trobem de tant en tant percudint sense cap vergonya qualsevol superfície. Li dic al músic que es llegeixi els quatre versos lentament i li pregunto si s’atreveix a percudir-los. Mira, llegeix i: pam pam PAM, pam pam PAM., pam pam PAM..., interpreta amb la mà picant la taula el ritme del poema. Perfecte; jo, menys entrenat, no ho sabria fer tan bé. El música somriu i explica els motius del ritme que ha tocat. La resta entren en el joc. Els dic que estan interpretant una música vellíssima que ja feien els grecs i els romans, música, doncs mediterrània, música llatina (la música grega els és massa exòtica). Ja hem creat l’interès i la tensió suficient per poder escriure més versos i teoritzar i practicar. Uns quants exemples sobre rima perquè tinguin ben present que en la música dels versos el que importa no són les grafies sinó els sons, ja parlarem de lletres. I entre els exemples m’atreveixo a escriure dos versos horribles que faran que alguns s’equivoquin perquè donaran més importància a l’escriptura que als sons i em diran que tenen rima assonant o potser consonant:

M’agrada la noia rossa
dels llavis pètals de rosa.

Jo, és clar, els corregiré, però no els diré que els versos adolescents són meus pensats per a l’ocasió, tot i que alguns ja ho han imaginat, però són discrets.

És un gust treballar amb aquests alumnes (tampoc no els ho dic avui). Continuarem la propera classe amb les músiques i les lletres poètiques; mentrestant, qui saps si escoltarem els ritmes còmplices, discordants, entrecreuats, continus, satisfactoris o decebedors, llatins d’aquí i ultramarins –i més estranys encara- que sonen a l’exterior. També mentrestant, anirem pensant quants versos d’ara tenen música i quants tenen lletres, i qui sap si ens endinsarem en els sons de la música contemporània... Que la musa de torn tingui pietat de nosaltres per l'atreviment!