dispersió

Refredat, o el que sigui, intermitent des del dijous que em fa estar desficiós i encara més dispers del que en mi és habitual.

Em llevo tard i dedico una mica més d’una hora ha recol·locar part de la narrativa catalana als prestatges. A la ràdio parlen de la trobada de la catosfera catalana: paraules de Marc Vidal; el que diu no té cap relació amb el que escric o faig.

Després de dinar, la Joana va a veure la seva sogra, jo no li vull encomanar el refredat, o el que sigui, i continuo traient la pols i ordenant els llibres. Cap a les set decidim anar a fer una volta. És curiós com el vent, que sembla de ponent, m’estronca els símptomes nasals, que reapareixen cada vegada que entro en algun lloc excessivament calent.

Abans de sopar encara tinc temps d’acabar posant els pocs llibres dispersos que m’havien quedat. Fullejo una estranya recopilació de Ruiz i Calonja (continuo sense trobar cap esment d’amics, deixebles o coneguts a la seva mort): Retaule de la vida medieval, de Barcanova. A la primera pàgina de Dues o tres gràcies, de Joan Puig i Ferrater, llegeixo una dedicatòria firmada per J. C. , en una cal·ligrafia petita i elegant: “Com a record d’una època –magnífica gràcies al teu cor curull de delicats sentiments- de la qual tu has estat l’ànima”. Al final, la data: 12-1-40. Em commou trobar aquests sentiments personals, íntims, que jo ara, no sé si impúdicament, comparteixo aquí. Llegeixo el final de la novel·la: “El miracle de l’Arietta s’exhalava dels meus dits. Ah, si la música dels nostres destins pogués ésser com ella!” Cossos, ànimes, destins, miracles... temps.

El dos de febrer començarà la Setmana Negra de Barcelona, miraré de deixar alguns detalls més endavant; de moment, veig que destaquen que es publicarà la primera novel·la negra en Twitter, que té la gran dificultat de no admetre més de 140 caràcters per capítol. Déu, l’intent d’originalitat i la seva publicitat ens acabarà reblanint el cervell!

Mentrestant, ja he triat la novel·la –em sembla que l’encara vigent us agradaria- per al proper Dimarts de sang. Té més de 600 pàgines i em fa pensar en el darrer apunt de can Jauss: com m’agradaria poder llegir una vegada al mes un llibre com aquest! Avanço una pista musical -no doneu noms encara- que s’adiu amb el meu estat d’ànim actual, més aviat místic: