I és camí incert cada camí,
n´és cada vida.
Josep Carner
Trio el punt de partida: fa fred però la comtessa té un racó càlid: feia dies que no passava per casa seva perquè bloglines, el meu confident, sembla que ja no m’avisa de totes les novetats de les cases que visito i que de vegades em porten a descobrir altres cases. Descanso una mica i trio un dels múltiples camins possibles entre els enllaços, que em porta fins a la casa d’en Francesc; de casa seva passo a la llar de la Mercè, una lectora corrent; continuo el camí fins que m’aturo a fullejar llibres vells; passo per casa d’un aprenent de bibliotecari? El bibliotecari llegeix, com jo, la Júlia; i és ella qui em porta a la casa de la Isabel, que entenc que és multipropietària virtual; des d’allí agafo un corriol fins a la vella (recordeu que cabo de confessar que sóc betacista) residència d’en Jaume. Com que sobtadament m’agafen ganes d’anar lluny i de canviar d’horari, travesso l’Atlàntic en un segon o encara menys i em presento –no sé si m’esperava- al domicili que imagino provisional d’en Miq (quina hora deu ser allà?). Fa fred, torno al barri, una mica més amunt, on viu la Violette, acollidora i càlida, que es disfressarà ros sobre ros, i continuarà sent qui és. Ei, xurri, que baixo una mica i passo per casa teva, espero que no dormis i em convides a... no, ara no beurem cervesa; potser un cafè –fa anys que no en prenc- a la casa d’en Litus?. I si des d’allí (no m’hi vull estar gaire perquè vés a saber quins plans tenen) visito en Martí; en un dia d’aigua com el d’avui sembla que és una bona idea triar aquest viarany.
Martí, sisplau! Casa teva és un atzucac! Com m’ho faré per tornar a la comtessa i, des del seu nord encara amb records dels sud, retrobar el camí de retorn? I tants camins que preveia transitar. I tantes paraules que a penes tinc temps de llegir. I tantes complicitats, amors i desamors, vies cent voltes trepitjades al costat d’altres ignorades –milers- que mai sabré on em portarien... No faré trampa: avui, si no et sap greu, em quedo amb tu.
Algun dia potser em perdré definitivament. No crec que m’importés gaire.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Sempre tindràs la porta oberta i la llar encesa a ca Uendos.
Salut i Terra
Res de café, a quarts de tres de la matinada només s'escau un bourbon o similar - llàstima que jo no en se apreciar els matissos, així que ho deixarem en una cervesa, que a tothora és digne, excepte per esmorzar - o potser també??
Si et perds seguirem les empremtes dels teus comentaris com si fòssin molles de pa al bosc.
(era jo)
Xurri
que bonic t'ha quedat! :-)
encara sort del martí, sinó hauries perdut la nit! :-D
Gràcies, Francesc. Va bé saber que queden portes sense panys.
Casa meva és casa teva.
També per esmorzar va bé una cervesa, xurri; sempre que sigui un entrepà o un esmorzar de forquilla, que és el que hauríem de menjar si el temps i altres detalls no fossin tan ingrats. Quant al bourbon, o el que sigui, sempre es pot començar a tastar.
Gràcies per seguir les molles :-)
Gràcies, kika :-)
Oh, no, la nit no es perd mai quan viatges d'una casa a l'altra (també per la teva). És el son i no els somnis que fan perdre les nits :-)
Publica un comentari a l'entrada