lectura

Acabo el cicle d’aquests quatre dies amb una altra cita. La lectura que m’agrada –no dic la que m’interessa- és aquella que em fa aturar, que em fa dir la meva, amb paraules o pensaments, que em crea complicitat, encara que sé perfectament, com tothom, que sovint la complicitat és unidireccional, arbitrària, aleatòria, i que potser s’allunya de les intencions de l’escriptor, fins i tot d’aquell escriptor que és un nàufrag que únicament deixa anar ampolles amb missatges per si algú els troba.

No crec que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé. Jo, al menys, he defensat sempre aquest principi; malauradament no l’he pas practicat sempre. De jove –de disset a vint-i-set anys- vaig llegir tot el que em caigué a les mans –o sigui desordenadament. Havent disposat d’una memòria una mica viva, la lectura, vasta i desordenada, em creà la il·lusió que avançava positivament. Vaig adonar-me, però, que no era pas així. Ja comprenc que llegir bé és dolorós i difícil. Posar atenció en les coses –en un text-, mirar-les bé, pausadament, implica un gran esforç. L’estat natural de l’home no és pas l’atenció: és la dispersió, és volar de branca en branca com els ocells. Per això observar és més difícil que xerrar, que improvisar, que delirar. Observar és més difícil que pensar.

Josep Pla: Notes disperses

De la nota de Pla, m’identifico amb la intensitat de la lectura durant els mateixos anys que diu –any més any menys-, amb el desordre en la lectura. En canvi, desmemoriat com sóc, d’aquella època em queda només el plaer de la lectura dispersa i no sento la culpa de no avançar com calia. Ara, ja gran, continuo –menys- volant de branca en branca, improvisant, delirant massa, incapaç d’observar i, si vull ser sincer, ple de pensaments difusos. En conclusió: sabedor que mai no escriure cap novel·la, ni tan sols un conte o un poema; potser algun assaig?