Repasso papers vells de santsjordis. M’aturo. Retrobo. Penso que és fàcil dir als alumnes que facin seus els versos que han de comentar, que els sentiments no varien malgrat els temps, que poden, si volen, recuperar les essències. Sé, però, que els menteixo, que és difícil entrar en els versos: per l’edat que tenen, pels temps que ha passat des que un altre va escriure el seu amor o desamor, per l’estil amb què ho feia, per les paraules que feia servir, perquè sovint ens importa més la cerca del propi amor que recrear-se en els dels altres... i tantes altres coses d’aquest món inabastable dels setze anys, o dels vuitanta-un.
En B. va voler demostrar-me que no només podia entrar en els versos d’Ausiàs, sinó que podia fer-los seus i que el seu dol sí que havia tingut una compensació. No sé què li devia dir jo, potser que aquell vers trontollava una mica o que aquell altre..., o aquell mot... De vegades som així. Potser també com em complaïa que... El que no li vaig dir, n’estic segur, és que m’hagués agradat que el seu amor hagués estat correspost perquè pensava que haguessin fet una bona parella; a la fi, era molt haver salvat la vida i haver guanyat una amistat. Va ser capaç de llegir-li els versos? Continua aquella amistat del 2001?
Com l’ombra que es resisteix a desaparèixer
quan és banyada per la intensa llum del sol
que amb força l’ataca, l’abrasa i la rosega
i la redueix a un trist bassal de mort,
així el meu cor que va romandre enamorat
amb estèril esperança d’obtenir-te,
per la teva indiferència fou nafrat
i per la teva amistat salvà la vida
(Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.
Ausiàs March)
Mar blava
Fa 2 hores
4 comentaris:
Atemporals, els versos d'Ausiàs i de B. No acabo de veure clar quina és la millor opció. P0tser als 16 l'amistat i de més grandet l'ergull... No ho sé.
Benvolgut,
Això és posar verí poètic a les venes del jovent. Felicitats. T'has ben guanyat el cel i seure a prop de tron de Zeus.
Quins versos més preciosos vas aconseguir fer brollar.
M'agrada veure't tan padrinàs, tan paràs, tan tiet, tan professormestre de veritat, tan humà...I m'admira.
Potser a hores d'ara B. ja sap que si ha conservat l'amistat, potser hi va sortir guanyant.
No sé si ho he llegit ho m'ho invento:
No hi ha amistat de veritat que no sigui una mena d'amor poderós,fidel i sòlid. De vegades molt més potent que la química -molt més etèrea- de l'amor...
Sigui com sigui,m'agrada pensar que algú que escriu aquells versos ha de ser capaç de -o com a mínim merèixer- trobar un gran amor.
jo vull venir a les teves classes... acceptes iaies oients? (ui, quina cacofonia)
Jo crec que em dicidiria per l'opció de B., Albert. Al menys sempre em quedaria l'esperança de tornar als orígens, però sobretot, de gaudir d'un dels bens més escassos, el de l'amistat.
Gràcies, Sani, ets generós amb mi. La veritat, tu ho saps, és que deixes anar versos i sempre hi ha algú que els recull malgrat que la teva veu sigui escassa.
Estic amb tu, no és l'amistat una de les formes més perfectes de l'amor? I no entrarem ara en les 202 modalitats d'amistats de què parlaven els savis sufís.
Ai, potser sí que trobarà, o ha trobat un gran amor, però no estic tan segur que sigui un amor apassionat.
Què et puc dir de les meves clases que tu no intuiexis, Arare? Amb molt de gust ens podem trobar migdia, tarda o nit, que a les classes sovint hi ha massa soroll :-)
Publica un comentari a l'entrada