Vaig tallant carrers fins al del Pou de la Figuera. Unes noies pugen pel carrer dels Metges portant tres o quatre cadires plegables cada una . Sembla que hi ha hagut una festa reivindicativa de no sé què al barri. Encara queda una petita banda amb més dones que homes a la part més baixa d’aquesta plaça sense nom. Toquen una mena de jazz primitiu, el que més m’agrada. Queda poca gent, la majoria barcelonins vinguts de fora. La música m’acompanya mentre enfilo el carrer Gombau per arribar al mercat de Santa Caterina. Travesso la Via Laietana i em creuo amb homes i dones que porten cadires plegables. A les escales de l’avinguda de la Catedral ja no queda cap músic de la cobla que, com cada dissabte, ha anat desgranant sardanes. A l’esquerra del carrer del Bisbe, el de santa Llúcia, el tenor canta l’Ave Maria; el trobo una mica desmillorat, potser per la manca dels amics habituals. M’aturo una estona al principi del carrer de la Pietat, on un duo acompanya el percussionista habitual. Improvisen una melodia d’aire andalús, potser aràbic, que s’americanitza quan entra el saxo. Compraria el CD que venen si no fos que no estic segur que trobi la mateixa música. Vaig perdent les notes mentre arribo a la plaça del Rei. Allà, quatre joves percudeixen la pilota contra una paret. Carrer de la Llibreteria, abans dels Especiers, on tenia la botiga el pare de Bernat Metge. Plaça de sant Jaume, carrer de Ferran: dono les gràcies però no accepto el fullet de publicitat d’un concert de guitarra. Davant de la cua d’un restaurant de la plaça Reial, reconec una figura humana que s’ha transformat en malabarista al so d’una música efervescent d’un radiocasset. Just davant del Liceu una colleta d’amigues celebren un comiat de solteres amb xiulets estridents que semblen anunciar el Judici Final. Arribo a les parades d’ocells, que tenen els dies comptats perquè no podran adaptar-se a la racionalització racional de la ciutat i seran substituïdes per parades de llibres, xocolata, dolços diversos i altres andròmines amb denominació d’origen Catalunya. Per què no dinamiten la Rambla d’una vegada? Entro al portal de l’Àngel pel carrer de Santa Anna. Fins a la Gran Via només m’acompanyen els xiscles intermitents d’unes gavines fora d’horari. Al passadís del metro de la línia groga, un noi canta, sorprenentment, la prehistòrica Capri c’est fini, que em sembla que és una de les poques cançons que em sé de memòria.
A casa escolto les declaracions dels periquitos. Estan exultants perquè han empatat amb el Barça. Es podria pensar que la seva Lliga consta de dos partits: Barça-Espanyol i Espanyol-Barça. No se m’acut la banda sonora.
NADALES, CROSBY I FULLES DE PLÀTAN
Fa 1 hora
5 comentaris:
Ja ho diuen, allò tan tòpic, hi ha molts móns però són en aquest. Tots són móns de mones, però.
feia temps que no veia un post així teu... o potser me n'he perdut...
m'agraden molts aquests posts... passen molt depressa...o potser passen moltes coses.
aquests de l'espanyol són uns pocasoltes ... i el seu president encara més!
I que ràpids passen els mons, Júlia, siguin o no de mones.
Gràcies, kika :-) No pasen gaires coses, però pasen de pressa. Sovint tinc la sensació que m'hauria d'aturar més.
Uf, el rei de l'escopinya, és com un nen consentit. Ara que, entre nosaltres... el nostre, tan sobrat...
M'agrada't passejar-me amb tu, m’ho he passat molt be.
Abraçades,
Gràcies per venir, jaka. Qui sap si algun dia el farem junts, aquest passeig?
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada