19.5.10

vaig perdre una paraula al pati de ma mare...

Surto amb la mare a passejar pel pati. La intranquil·litza una mica aquest ventet refrescant del crepuscle, però de seguida es distreu amb els geranis i n’arranca unes flors: “són pensaments”. Se’ls queda mirant i passa el dit per la part més fosca. La mare em continua sorprenent: el seu cervell m’és un misteri, ha perdut el nom de moltes plantes i de gairebé totes les flors i de sobte li ve a la memòria l’especificitat d’aquests geranis.

Quan anem a creuar el pati, cap a la banda on hi ha la roba estesa, la mare veu la bèstia, que sempre li sembla nova, com un descobriment agradable del qual segueix les evolucions; poques, perquè l’animal, castrat, ja es vell, com la gent de la casa. A la mare, li agrada com es mou, com s’asseu sobre la cua, com obre i tanca els ulls, més l’esquerre que el dret, com s’enrosca dalt del test i sembla dormir, i potser dorm. Al mateix temps, l’animal li fa una mica de respecte, no s’hi vol acostar gaire i encara menys tocar-lo. Avui, al pati, mentre estem a punt de passar pel seu costat, la mare em mira i no sé si afirma o pregunta: “Ens burnarà (?)” (nosaltres diem burnar, però hi ha gent que diu bordar, o lladrar, o segurament alguna altra cosa). Com se li ha acudit pensar què ens podia burnar? Me la miro i li dic que no, que els gats no burnen, que els gats... M’adono que he perdut la paraula, que no sé que fan els “nostres” gats, per bé que imagino que els gats barcelonins miolen, cosa que no crec que interessi la mare, perquè ella habitualment no viu a Barcelona; per altra banda, si li dic que el gats miolen, és capaç de preguntar-me que fa un gat barceloní o vés a saber d’on a casa seva i, francament, no sabria què respondre-li. Decideixo, doncs, deixar la frase inacabada i canviar de tema. El gat, no només no ens burna, sinó que quan ens aturem al seu costat es mostra encuriosit i per poc que no fa una perillosa llepada a l’objectiu de la càmera.























Torno a casa pensant si recuperaré la paraula perduda, ni que sigui per compartir-la amb la mare; però no hi ha res a fer, ni tan sols sóc conscient de si és semblant o molt diferent de la que es fa servir aquí. Quantes paraules dec haver perdut ja? Finalment, a casa, sense pensar-hi, em ve la paraula al cap: els “nostres” gats maulen i, ben mirat, ho fan d’una manera molt semblant a tots els altres gats catalans, fins i tot, crec, als gats de tot el món, encara que no sóc expert en el tema i no posaria la mà al foc.


Penso que no sé si arribaré a trobar totes les paraules que amb el temps i la distància he anat perdent. De fet, no arribo a ser conscient de els paraules perdudes fins que les necessito. Intento convèncer-me que tampoc no és una tragèdia; a la fi, amb el temps, he anat trobant moltes paraules dels altres que comparteixo i regalo quan em sembla.

9 comentaris:

Montse ha dit...

M'ha encantat... d'això, els teus alumnes són catalans, o?

Anònim ha dit...

Ostres! Un gat que es deixa fotografiar! Normalment quan vaig pel carrer acostumen a fugir corrrents!

kika ha dit...

no sé quina intenció té aquest escrit, però la meva impressió és que o bé t'ho has esforçat molt o bé has fet servir un traductor mecànic :-)

PS ha dit...

Per un moment he pensat que el Google ho havia traduït automàticament i llavors me n´he adonat que ho llegia amb un accent d´Avinyonet de Puigventós inconfusible.M´he fet un embolic però n´ho he passat molt bé, i a part he après una paraula:burnar.

O això és el que creia en un principi perquè la més semblant que he trobat és "bornar" o "abornar" i resulta que entre molts significats és el bràmul que fan les vaques i el vedells a Llofriu, Senyor Pla!!!
Per aquí aquests verals de més al nord en diuen "aquissar" .
En resum, que avui ja puc anar a dormir tarnquil·la, gràcies per la classe i el regal, professor.

Montse ha dit...

o sigui que no és d'un alumne? mira que en sóc, de soca...

Clidice ha dit...

els dels pobles dels pares també maulen, perquè tothom sap que un gat fa "mau" i no pas "miau" com els gats barcelonins, que són molt fins.

Aquesta sensació terrible de perdre les paraules la comparteixo. I tu encara has tingut més contacte amb elles! jo en tinc només un record vague :(

iruna ha dit...

"no ser conscient de les paraules perdudes fins que les necessitem"... una consciència ben peculiar, diferent a quan trobes a faltar una part del cos després de trencar-te-la o quan la tens ferida, o quan algú se'n va o d'algú te'n vas, o una enyorança (d'una persona, d'un lloc, d'una situació) que encara podem recordar...

això que dius és diferent: "consciència" en l'oblit, "quina era la paraula?", "com era?", la sensació estranya de pensar que la teníem apresa, que existia i segurament continua existint, però se'ns ha esborrat de la memòria i no trobem camí per a recuperar-la. a vegades és desconcertant, angoixant, i a vegades sembla que mos hi acostumem (potser com un mecanisme de defensa per a sobreviure l'angoixa).

l'altre dia, en una sala d'espera d'un hospital, una dona que tenia al costat li comentava a una altra: "cada vegada em passa més com li passava a ma iaia: com menos sé, més m'està bé", una cosa semblant, no recordo exactament com ho va dir. vaig interpretar que cada vegada li afectava menos (li feia menos mal).

he buscat "embornar" al diccionari català-valencià-balear, que és com natros ho diem aquí quan los gossos "borden" fort (de "bordar"? massa fi, trobo). m'ha fet gràcia trobar la primera definició que donen: "empènyer fortament, donar una empenta forta", perquè me n'he recordat d'una expressió que va sorprendre un dia a unes parentes meues de barcelona que van estar uns dies al delta i van preguntar a una dona de la cava que les orientés per anar no sé on. la dona els va contestar: "emborna carretera avall!".

paregut al que mos passa amb la memòria, potser, que també mos emborna (o mos maula), i, mentrestant, com tu dius a les últimes línies, intentem pensar que tampoc és una tragèdia (o no solament tragèdia).

(te vaig llegir primer en un castellà que a mi també em va estranyar (sobretot quan anaves repetint "la madre"). vaig pensar quina relació podia haver entre "perdre una paraula al pati de ta mare" i haver-ho escrit d'aquella manera... vaig pensar si podia haver alguna temor a perdre "la llengua", però em vaig quedar sense entendre-ho. ara et llijo en català i encara no t'entenc, però... m'ha impressionat sobretot allò de la consciència de les paraules perdudes)

una abraçada, pere

Montse ha dit...

el meu gat fa més "meeeeeeu" que "maaaaaaau" o que "miaaaaaau". De fet, "miaaaau" no ho ha fet mai (o al menys jo no li he sentit fer-ho mai)

i ja callaré, Pere, que en aquest post m'hi he quedat ancorada.

kika ha dit...

burnar a mi no m'ha estranyat gens... és el que fan els gossos, no? els gats ... ara si que ja no sé que fan!