sobre Narcís Oller, més o menys

Ja hi tornem a ser, han arribat les PAU i la prova de llengua catalana ha estat una mica més difícil que la de llengua castellana, però, pel que sembla, amb menys diferència que l’any passat quan en una de les opcions hi havia el complicadíssim “Bèlgica” de Josep Carner.

Aquest any ha sortit un fragment de La bogeria, de Narcís Oller. Dues coses abans de continuar. La primera, que m’agradaria saber si el fet que hagi sortir Oller augmentarà les vendes de les excel·lents edicions de Cossetània. La segona –desig inútil- és que m’agradaria saber si fora de l’àmbit acadèmic es llegeix molt o poc Oller i per què.

No puc dir res de la prova perquè encara no l’he llegida, potser demà; el que sí que puc dir és que les dues novel·les més curtes d’Oller, La bogeria i L’escanyapobres, em semblen encara, i no únicament des de la perspectiva històrica, matèria per passar una bona estona, una de les aspiracions que jo tinc quan començo una lectura. Aquest interès, concretament per La bogeria, veig que el comparteixen -em reconforta- els alumnes de segon de batxillerat de l’IES Bellulla, de Canovelles, segons expressa una alumna a la seva revista (veure aquí una síntesi argumental que m’estalvio i altres consideracions) després d’haver assistit a la representació teatral (la qüestió de les subordinades em descol·loca una mica):

Finalment, els tres personatges; en Giberga, l'Armengol i en Narcís com a narrador, enraonen sobre si el difunt Serrallonga era veritablement boig o era la societat que l'havia tornat boig.
Amb aquest raonament, es veuen més clares les diverses mentalitats que ofereixen els tres personatges.


Amb aquest gran dubte acaba l'obra La bogeria, interpretada per tres fantàstics actors que en tot moment van saber reproduir la novel·la de Narcís Oller a la perfecció.


El teatre sencer els vam aplaudir i felicitar per la gran actuació i uns instants més tard, els tres actors ens van fer una petita síntesi sobre el plantejament de l'obra, i la seva literatura.


La sortida va ser un èxit, principalment, per la dificultat de llenguatge de l'obra, un llenguatge molt complex ple de subordinades, que van aconseguir fer-les entenedores per a un públic com nosaltres.


Sense res més a dir, a trets generals l'obra ens va semblar molt ben adaptada per als nostres coneixements, i a més, força ben plantejada pel que fa a la directiva del teatre.

De moment no puc dir res sobre la prova, però estic segur que, com sempre, la majoria dels alumnes aprovaran les PAU –que la mitjana sigui la que desitgen és una altra història- i aconseguiran entrar a la universitat a cursar una carrera que, sigui o no la que volen, els situarà d’equilibristes en la roda de la societat del benestar, o com es digui ara. Estic segur que gairebé tots se n’han sortit, malgrat que la prova deu ser més o menys com sempre (una mica de comprensió de text, una mica de sintaxi, una mica de lèxic, una miqueta de fonètica...) i ells han tingut menys hores de preparació en llengua i literatura catalanes que fa uns cursos. I se’n sortiran si fa no fa igual, els alumnes del curs vinent, que només hauran tingut dues hores setmanals de la matèria. En resum, que quedarà demostrat que la retallada horària dels darrers temps era adequada, sigui per l’augment de la capacitat i dedicació dels alumnes o dels professors, o de tots plegats. Fins i tot gosaria dir que no caldria fer llengua i literatura al batxillerat, que l’examen de les PAU el podrien fer en acabar l’ESO i així podrien dedicar més temps de l’ensenyament postobligatori a matèries més apropiades a la seva imminent inserció en el món laboral o de l'atur; matèries que no m’atreveixo a enumerar per por a deixar-me’n algunao a quedar desfasat si demà mateix en Maragall n'afegeix alguna.