Els meus ulls no veuen res que no hagin
vits tantes altres vegades mentre estic esperant el torn per comprar
una arlequí sense tallar, que és el meu pa preferit. Les meues
orelles senten sense escoltar una de les variacions de tantes altres
vegades:
-Se'ns han acabat les barres de pa
integral.
I la dona dubta entre un pa de motlle
integral o un integral amb llavors. Difícil decisió de la qual
dependran les crítiques, els retrets els aplaudiments i potser el
benestar de tot el dia.
Miro, sense veure-la, la paret de la
dreta, amb fotografies i dibuixos que ja em sé perfectament en
l'ordre correcte, directe i invers. De sobte, els meus ulls es fixen
en un text nou i demanen pas al meu cervell.
Quina proposta tan directa! Però també quin romanticisme. La Grace finalment s'ha decidit a expressar el seu desig, a donar-li publicitat. La Grace -Quants anys deu tenir? Quina deu haver estat la seua vida fins aquest moment? Què pensaran els seus veïns i veïnes?- s'ha atrevit a dir que vol tenir fills i només posa una condició: que el pare sigui persa. La Grace no demana un nóvio de l'Iran, sinó algú, potser un príncep de Persèpolis, que encara cregui en la bellesa de l'antic imperi i, penso, en els contes de Les mil i una nits.
Potser la Grace no ho tindrà fàcil, però per un moment fins i tot jo estic disposat a esbrinar si a Gràcia -on si no a Gràcia, cruïlla de cultures?- hi ha algun príncep persa mereixedor de l'amor -i dels fills- de la Grace.
El miratge dura poca estona, només em cal abaixar la vista per veure que la Grace és la gata de la Carol...
Em sobreposo a la decepció i als plans
que ja imaginava; però penso que potser les gates també somien en
prínceps perses i en contes de les Mil i una nits. I la Carol? Ho
deixo estar, que ja és el meu torn. Dos dies més tard ha
desaparegut l'anunci; prefereixo no preguntar res.
P.S. La història de la literatura
esmentada ahir encara no ha aparegut a la Casa del Llibre. Per passar
l'estona, desafio qui sigui que trobi la secció de tractats de
literatura catalana de dues de les llibreries més grans de
Barcelona. Una vegada ho hagi aconseguit, el pas següent és
endevinar el criteri que segueixen a l'hora de triar-hi els llibres.
A la Central del carrer Mallorca ja no queden històries, les van
vendre totes per Sant Jordi.
P. S. 2: el Celler de Can Roca ha estat triat el millor restaurant del món. La notícia em sembla tan espectacular i el fet tan definitiu en la història present i futura de Catalunya que no tinc paraules per descriure les meues impressions.
7 comentaris:
quin pa es l'arlequí?
Hi ha gent que té calerons per menjar a Can Roca i tot. Això és el que més em sorprèn. A més, com poden saber què és el millor del món? Els han vist tots? Tot això de les estrelletes em sembla fatxenderia, la veritat.
A mi em fa molta il·lusió això del Celler de Can Roca! Encara que deu funcionar com els premis literaris...
Francesc, es tracta d'un pa amb una superfície romboïdal... però millor una imatge que ara deixaré a fotofília. La qualitat o no depèn del tast :-)
Saps que passa, Júlia, que nosaltres som d'una generació que encara no ha assumit que menjar i el que es menja i com es menja és un art i que l'art cotitza.
Helena està bé la història de can Roca, sobretot per als protagonistes... I sí, segurament deu funcionar una mica com la majoria dels premis literaris, especialment els grans.
Era molt romàntica la idea que la Grace fos una dona a la recerca d'un príncep persa. Sospir contingut fins que he llegit que era una gata... Ah, quin gran post, Miquel :)
Ets un romàntic , Miquel, quina gràcia m'ha fet la teva història. Jo també sóc romàntica, però, em sembla que no sé mirar al meu voltant com tu ho fas. :) M'agrada com ho fas.
I jo tampoc no acabo de pair que el menjar sigui art... vaja, és que no m'ho crec, però tot i així m'alegro molt d'això de Can Roca.
Qui sap si tenir el millor restaurant del món, en pot fer menys difícil la independència... he, he, he... (i què tindrà a verue, em dic jo mateixa? pe`ro m'ha sortit així)
Sí, Anna, va ser un desil·lusió topar amb la realitat felina. Gràcies :-)
És un romanticisme de tant en tant, Carme. I no et creguis, sóc més aviat despistat, em fixo menys que la majoria de gent en el meu entorn... potser a vegades algun detall...
El que em provoca desconfiança és la representació dels cuiners catalans que s'atorguen o els atorguen... és una altra cuina.
Com a mínim potser arribarà la independència de la cuina :-)
Publica un comentari a l'entrada