A vegades, quan em trobo amb llibres
nous, no només els llegeixo, sinó que miro de saber qui és l'autor
o autora, què més ha escrit, i totes aquelles coses que em ve de
gust investigar. El procés, llarg o curt, segons circumstàncies
diverses, no sol afegir un interès especial a la lectura del llibre,
però a vegades m'obre noves perspectives.
En el cas d'Agota Kristof, autora en llengua francesa d'origen hongarès, vaig saber que en la seua llengua materna havia escrit poesia en la seua joventut. Vaig mirar de trobar, a través d'Internet, els seus poemes. Tasca inútil. Vaig llegir en una entrevista que havia intentat traduir els seus versos al francès, però que el resultat no la va satisfer, de manera que no va insistir. Deia, més o menys, que els seus versos, amb el pas del temps i el canvi de llengua, li resultaven massa ”poètics”, potser massa romàntics.
No sé si algú, en algun lloc, conserva els versos d'Agota Kristof, jo només he estat capaç de recuperar els que figuren al principi de la seua novel·la Hier. Són senzills, elementals, commovedors (el temps passat ho sol ser), potser com els dels poemes que no va voler acabar de traduir, i segurament expliquen per què no va voler continuar:
Hier tout étais plus beau
la musique dans les arbres
le vent dans mes cheveux
et dans tes mains tendues
les soleil
A falta d'altres idees, se m'ha acudit
que poden anar bé la música en els arbres:
7 comentaris:
De quants autors i autores no en sabríem ni un borrall si no haguessin acabat per escriure en francès o anglès... o castellà.
guau, miquel... m'has despertat la curiositat per esta dona que diu que "no li interessa la literatura", això que escrius que deia dels seus versos que li semblaven "massa poètics".
i per acabar de cridar-me l'atenció, buscant-la, el primer que trobo és "agota kristof l'analfabeta". suposo que buscant-la tu també has degut trobar esta ressenya:
çhttp://www.laertes.es/fixes/analfabeta.htm
que bonic, lo poema.
Quins versos més delicats , sensuals
i suggerents....com el preludi de Debussy La fille aux cheveux du lin.
De molts, Júlia. I de quants autors catalans, si no parléssim català? No sé si els autors catalans ens ho tenen en compte.
has llegit l'entrevista que he deixat en un enllaç, iruna?
Si que era analfabeta, però en francès que no era la seua llengua; com són analfabets en la nostra llengua tants immigrants que ens visiten, però que tenen una cultura important en la seua.
Si la llegeixes, ja em diràs.
Absolutament suggeridors en la seua simplicitat, Assum. De música, ja saps que en sé ben poc, però m'hi esforçaré ;-)
ara penso en tots els "analfabets" que hi ha també en català, però no immigrants sinó catalans de sempre amb el català com a llengua materna, que parlen habitualment català, de tota la vida, que saben llegir i escriure, però que no l'escriuen, en bona part perquè no els en van ensenyar a escola, però també perquè quan han tingut oportunitat d'aprendre'l, s'han trobat amb una llengua que no els sembla la seua.
esta sensació que pot haver tingut l'agota a l'hora de traduir el que pensava o d'escriure directament en un altre idioma, suposo que pot accentuar molt un sentiment que sovint vivim també en la pròpia llengua: la dificultat de dir en paraules el que voldríem expressar. me sembla molt interessant quan diu, més o menys, que "si escrivís en hongarès, suposo que hagués hagut d'anar traient paraules, traient paraules, fins quedar-me amb l'essència".
en part, arribem a dir tanta "palla"... però, d'altra banda, moltes vegades -com expliques tu en l'últim post, quan no t'importa allargar l'arribada al desenllaç de la novel·la perquè t'agrada poder gaudir de tot el que trobes mentrestant-, també el que pot semblar palla, tot el que potser trauríem perquè en un moment donat mos sembla "intranscendent", mos explica també, o pot resultar interessant.
què vol dir "creure en els sentiments"? que estranya em sembla la pregunta... i la resposta d'ella, tan contundent.
tu "hi creus"? jo no sabria contestar. no sé si crec en res.
una abraçada
íruna, és veritat que més enllà dels analfabets totals (sempre parlant només de llegir i escriure) tots tenim un grau d'analfabetisme; en tot cas, jo no estic segur que hi hagi molts casos en què el problema sigui una llengua "acadèmica" que no es correspon prou amb l'oral, la materna; a la fi, sempre podem triar o fer el que ens sembli i, en el fos, els problemes d'expressió, no són tan t les paraules soltes com la seua unió en frases, les estructures, l'adequació al que es vol dir, etc.
En el cas d'Agota, entenc que la seua percepció de la vida, de les "essències" va anar canviant. les seues novel·les són molt "despullades".
Jo diria que més que creure en els sentiments en tinc; ara, una altra cosa és valorar-los, prioritzar-los, decidir si són molt o poc primaris..., però tot això ja no és qüestió de sentiments :-)
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada