aquest diumenge, més ritmes que música en la vella ciutat abans d'ivori

Deu ser una percepció falsa, però a mesura que passen els anys trobo més amagada, en el moment que transcorre, la repercussió pública i privada d'aquesta Setmana dela Poesia de Barcelona que just va per la meitat més un dels dies que li corresponen. I això que s'estén per llocs ben diferents repartits per la geografia ciutadana. O és que la gent troba faltar determinats poetes que amollin les seus paraules al vent? O és que encara la poesia és minoritària? O sobren versos? O és que ...?

Com que cada vegada freqüento menys els espais tancats, tret del de casa, aquest any crec que només em veuran -ja m'han vist- a la trobada de la plaça de Sant Felip Neri, l´únic lloc totalment a l'aire lliure (una mica també el Museu Marès) que he detectat. Bé, no és ben bé això, la veritat és que sempre que puc m'agrada acostar-me al que anomenen Poetry Slam o també Spoken word. Un tipus de poesia que tant en el seu contingut com en la seua execució sol marcar un ritme alternatiu que en alguns casos és molt interessant i reflecteix una realitat col·lectiva que alguns poetes obliden, i que, curiosament o no, té més conreadors en llengua castellana que catalana.

M'hi vaig quedar la primera part i una mica -llarga- de la segona. Més o menys reeixits, agraeixo la frescor dels versos dels poetes. He triat, per compartir, l'actuació central que lliga amb el nom de l'acte : La ciutat llunyana, una nova mirada. Un duet, José Luís Cabezas (també conegut com Payaso manchego, si no m'equivoco) i Alfa Leonis ( el nom de la ucraïnesa em suggereix una estrella brillant d'una constel·lació llunyana, amb habitants de planetes que encara no sabem si són amics o enemics). Algunes picades d'ullet, com la que condueix a Martí i Pol, multilingüisme de la nova ciutat, de les noves cultures... i el fil conductor, trist i esperançat, cíclicament present, del magnífic poema de Màrius Torres...

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.