impressió precipitada: colors europeus, o gairebé.

Primera constatació sense comentaris: a Europa han votat menys de la meitat dels qui ho podien fer. Aquí també. Per molt que uns i altres facin comparatives i interpretacions, el fet és inqüestionable.

Pujada espectacular a França de la ultradreta, però augments també remarcables en altres latituds. Encara més: Hi ha partits de dreta o d'esquerra en què el votant té un punt de xenofòbia, de racisme, d'exclusió, d'extremisme... que no apareix comptabilitzat? Jo diria que sí.

Pregunta sense resposta: Quin percentatge de votants sabria respondre les diferències que hi ha entre el Parlament europeu i la Comissió europea? No espero -ni sabria interpretar- les respostes.

Fragmentació important dels vots, però tot i així continuaran tallant el bacallà els mateixos.

En clau estatal. La fragmentació també es fa evident, però conserven la representació majoritària els de sempre.

Dos grups nous obtenen un percentatge remarcable de vots: Podemos i Primavera europea. Els qui mirem i llegim els mitjans del país a penes sabem qui són. No sé si ho sabrem, però cal estar atents a les noves propostes, no menysprear-les.

En clau interna, poques sorpreses. Ni tampoc sorprèn que a l'hora de les valoracions els discursos dels polítics es limitin a l'aspecte – o a l'espectre- nacionalista. Posats a dir, tampoc és sorprenent que els votants destaquin aquest aspecte: la simplificació és una constant de la vida i de la supervivència.

Mesquinesa en les darreres paraules que he escoltat en la intervenció de Navarro en saber els resultats. No sé si els socialistes, que són molts, que encara el voten es mereixen que continuï. Ja s'ho faran.

El blablabla de la Sánchez Camacho no només és exasperant, sinó que ratlla la bogeria en el sentit còsmic de la paraula. Que encara hi hagi votats del PPC demostra el mateix grau de bogeria o que els votants passen dels discursos dels líders i van a la seua bola ideal.

Etc.

En fi, Europa continua i tots hem guanyat en aquestes eleccions, menys els qui han perdut que no se sap -Navarro exclòs-, com sempre, ben bé qui són.

Gairebé se m'oblida. M'agrada la foto d'ahir del diari. No sé si tothom s'ha adonat que segons Madueño el destí dels candidats, que ja no ho són, és més aviat incert: compte que no caiguin. Bé pel fotògraf.