roda la roda: clònics i singulars

Hi ha qui pensa que les elegies que alguns fem quan van desapareixen determinades botigues de la ciutat es poden entendre a partir de l'edat que tenim, que ja comencem a estar d'esquena al progrés, al ritme dels temps. No ho negaré, alguna cosa hi deu haver de cert, però qualsevol, per tanoca que sigui, s'adona que també, i sobretot, és una protesta contra la uniformitat, contra la monotonia, contra la clonicitat, contra la vulgaritat, en alguns casos vestida de glamour que ens envaeix (em rellegeixo i em sento rusiñolesc, jo, que em considero més aviat noucentista), contra la grisor vestida de colors, contra el conformisme, contra l'avorriment, contra la manca de curiositat,  etc.

A final d'any tancara una altra de les botigues de tota la vida, bé, de la vida meua i la dels meus pares i la dels avis, i la dels besavis, perquè es va fundar l'any 1838. Potser encara hi ha algú que no coneix “El Ingenio”, que es troba al carrer Rauric, un carrer curt entre el de Ferran i el de la Boqueria, que passaria desapercebut si no fos perquè en horari de feina es pot veure a la porta de la botiga un capgròs de Picasso. “El Ingenio” plegarà per jubilació de la propietària, no per cap contratemps econòmic i segur que el seu lloc no l'ocuparà cap franquícia d'una cadena peninsular o internacional; potser un magatzem o un restaurant o alguna botiga d'obrir i tancar? Adéu capgrossos, adéu gegants i gegantes, adéu titelles i màscares, adéu jocs de màgia i malabars, adéu articles de broma... Adéu Brossa. O no, potser quedarà com a museu, però els museus sovint maten.

Abans d'ahir vaig parlar una estoneta amb la Rosa. Continuen molt atrafegats, potser no tant com en altres temps, però la cosa rutlla, tenen comandes, tenen compradors dels articles dels prestatges. Em va invitar a entrar a l'obrador, on en un caos organitzat continua treballant l'Agustín. Miro, faig fotos; després em passejo per la botiga i m'acabo enamorant d'una negreta d'ulls ametllats, me l'emporto (amb descompte) cap a casa. La Rosa, abans de marxar em torna a dir que fa quatre anys i mig que busca substitut o substituta; no parlem de les condicions, esclar, però m'acaba dient: No hi ha valents! Deu tenir raó, però potser tampoc no hi ha temeraris. No tinc prou elements per opinar.

 

 

P.S. : Al carrer Bailén, una mica més avall i a l'altra banda d'on va reobrir el Texas -beneït sigui!-, una sabateria s'ha convertit en microteatre -vejats miracle!. Obres d' aproximadament 15 minuts -tu, sí, tu, en pots escriure una i presentar-la-, sales petitíssimes, sessions golfes... En parlarem un altre dia si convé.