5.1.08

reis

I arriba la segona tongada de presents misteriosos que omplirà els cors dels més menuts i dels grans d’alegries innocents i també les guardioles o la cartera de tots d’estalvis que duraran molt o poc segons el moment.

No sé quants de vosaltres rebeu o regaleu diners en aquestes dates i no sé, si el regal en euros fa més feliç aquell qui el rep i aquell qui el dóna que el present tradicional. Fins fa pocs anys, la meva mare i la meva padrina –vivien les dues juntes i ja eren grans- acostumaven a deixar caure per Nadal unes quantes pessetes que em servien per comprar algun caprici que a elles els era difícil d’adquirir. Ja m’anava bé, però no us sabré explicar que en el fons, potser molt en el fons, trobava a faltar aquelles sorpreses absolutament inesperades que algun cop em deixaven del tot perplex, com aquell joc de peces de plata, encara per estrenar i guardat en lloc preferent, que a ma mare, aneu a saber per què, se li va acudir comprar-me, a mi, que no sóc ni he sigut mai bevedor de te.

No intentaré explicar ara per què els diners van substituint els regals tradicionals fins i tot per als més petits. No discutiré els motius pels quals des de la més tendra edat –potser exagero- el regal més ben rebut siguin uns trossos de paper que en si mateixos no serveixen per a res. No entraré en la manca d’imaginació, d’estalvi de temps o d’incomunicació –o del consumisme més salvatge- que fa que els diners siguin un regal triat per uns i més ben rebuts pels altres. L’únic que faré, em sembla que molt d’acord amb els temps que vivim, és reivindicar que per Nadal i per Reis es faci com sempre i que, en tot cas, s’institueixi una festa nova –a principis de primavera?- que és digui el dia de l’euro –entenc que cal buscar-li un nom més atractiu- en què fills, néts, nebots, pares, germans, avis, amics, etc. es regalin diners i que la sorpresa consisteixi simplement a especular quan es rebrà i què es donararà, cosa que en si mateixa ja es presta a omplir moltes hores, abans i després de la data, de càlculs interessats i interessants, sobretot si es tenen en compte els donatius d’anys anteriors i les perspectives dels posteriors.

Bé, deixem-nos d'històries. Jo ja he donat la carta al patge del rei negre (o era el propi rei?) que no tenia gens d'èxit, ignoro per què, cosa que he deduït que afavoriria la rapidesa de l'enviament.
I vosaltres, com ho teniu?

5 comentaris:

xurri ha dit...

Cada cop que ho veig em sobta - aixó de regalar diners em sembla una mica obscé, no sé perqué (en realitat pot ser molt convenient, especialment per als adolescents), però em resisteixo i molt. Com aixó de trucar i dir - qué vols? i demanatr tot tipus d'indicacions - per acabar no seguint-les i comprar quelcom que se sembla però no és.
Em sembla que el que regala ha de còrrer riscs, i dedicar-hi temps. És part de la feina, ho sento. Per aixó mateix, no obstant, regalar massa és un martiri - cal fer-ho de debó, aixó de regalar... bé, m'estic enrrollant. Ho deixo aquí.

Al teu rei, ja li has escrit en suajili?

zel ha dit...

Torroella de Montgrí? Pere? Ai quins nervis, ara si que estic intrigada... El rei negre és el meu estimat des de petita... I jo també he de regalar diners, què vols, als adolescents... Petons!

pere ha dit...

Jo també tinc aquesta sensació de, diguem-li, obscenitat, tot i que de vegades és inevitable. I, a més, és tan fàcil...
No ha calgut, parlava un català ue alguns dirien que era quasi perfecte.

Segur que ens hem creuat alguna vegada, Roser... Ai...
Bé, segur que els teus adolescents, d'una manera o altra, se'ls guanyen aquests diners...

Llum ha dit...

Jo només puc dir una cosa: els diners no m'han fet plorar mai. I mai n'he volgut, ni quan era adolescent.

Els regals, òbviament, sí que m'han fet plorar més d'un cop. Avui mateix, per exemple.

pere ha dit...

Ah, llum, ja saps que tu ets estranya (és broma, és broma)

Ja he llegit els teus plors, però, com gairebé sempre, ens mantens en una intriga que segurament mai no ens desvetllaràs. No hi ha dret. Sigui com sigui, m'alegra que avui hagis plorat