Acabem amb la història d’ahir. Vam quedar-nos quan al pintor “se li nua el coll”. Sabem que ja deu faltar poc, que la història demana un desenllaç. Com en tot conte que segueixi els cànons establerts ens falta la sorpresa final. Abans de llegir-la, tornem a recordar que Rusiñol va pintar un quadre que sintetitza la narració, o és a l’inversa...? Bé, realment Rusiñol –potser no ho recordeu- va pintar més d’un “pati blau”, i és davant d’aquesta circumstància que sorgeixen els dubtes: Hi ha trampa? Què és primer, el quadre o la història? Quin quadre correspon a la realitat? Quina realitat es correspon amb el quadre? Hi ha alguna realitat? Hi ha diverses històries amb finals diferents? Explica el quadre una història? Una vegada més, la resposta no existeix sinó de manera subjectiva, individual, al nostre gust, o potser no.
EL PATI BLAU (continuació)
EL PATI BLAU (continuació)
L'endemà no va baixar, ni l'altre tampoc. L'endemà passat la vaig veure darrera dels porticons. Va somriure i em va saludar; va acostar-se als vidres, va tossir i, deixant-los entelats, amb una mà descarnada va eixugar-los i va entornar-se'n a dins. Un dia va entrar el seu metge, i com que el coneixia ens varem posar a enraonar, mentres ella des de dalt, amb sos grans ulls de malalta, mirava si descobria un signe, un moviment que la tragués dels seus dubtes. El metge va dir-me que no viuria vuit dies. Jo no n'hi faltava ni un. Un imant de simpatia m'hi portava, i el quadro quasi em servia d'excusa. Veia passar les amigues, la germana, i molts cops sortia sense haver vist a ningú, quan un dia va baixar, com dient: "Vinc perquè acabis el quadro." -Apa, pinti'm-em va dir. -Però ja tenim temps -vaig atrevir-me a respondre. -Pinti'm -va contestar, anant a seure al seu lloc. Cap dia havia estat tan contenta: tot era fer projectes per l'avenir i aixecar castells en l'aire: hi posaria rosers i moltes clavellines. Res de lliris, perquè quan es passaven semblava que estiguessin tristos. Es faria un vestit color de rosa per l'estil d'un que en tenia una amiga, i per la festa major aniria a tots els balls. Sí: tornaria a ballar, i volia divertir-se, i viure, sobretot viure, que no era just haver de morir tan d'hora. Fins va voler regar les flors, i la viuda i jo varem tenir de regar-les. Xuclant l'aigua es revifaven agraïdes, i ella se les va mirar d'un modo tan misteriós, amb uns ulls tan tèrbols, que fou sa mirada tot un món secret de dubtes i esperances.
***
No va tornar a ballar més.-Que la vol veure? -em va dir un dia la seva germana gran-. Està morint-se, però la trobarà llevada. Vaig pujar-hi, i estava voltada de les amigues, totes joves, totes alegres, vestides totes de clar: llors de primavera al peu d'una tomba, vol d'ocells vora un pardal arrupit, d'un pardal amb les aletes plegades, amb els ulls mig closos i amb un panteix d'agonia. -Ja ha acabat el quadro? -encara va dir-me. -Sí, ja és acabat. -Essent així ja em puc morir. -Però, dona, per què diu aquestes coses? -Per riure. Justament mai havia estat tan bé -va dir-me, i es queda adormida.
***
Ja no es va despertar més. Blanca la caixa, vestides de blanc les amigues passant pels carrers blancs, era l'enterro d'un lliri. Amb les flors del pati varem fer-li una corona que vam posar sobre el túmbol, i si hagués gosat hi hauria posat el quadro. Se m'enduien fondo i figura, i d'aquell pati blau, abans tan alegre, no en restava més que quatre parets gastades. Petit com era, semblava una capsa blava, oberta i desmantellada que n'haguessin tret les joies; un fondo de mes de Maria, desguarnit descarnat pel vent de l'hivern; una gàbia buida. Per tot arreu, quietud; a sobre, l'enredadera penjant com desmaiada; a baix, el sol sense reflexes; a dalt, un borinot negre, rondinant, al darrera d'aquells vidres.
***
Molt més tard vaig exposar el quadro, i em van dir que uns parents havien demanat preu. Eren uns cosins, i vaig anar-los a trobar. Pobra gent! Potser volien tenir un record de la pobra noia morta! -Ja veurà -va dir-me-; la casa que vostè sap, la tenim en venda, i, com que uns coneguts d'Amèrica ens han parlat de comprar-la, volem enviar la vista que vostè en va treure (si fos barateta) perquè veiessin la finca.
-I la noia?
-La noia..., la noia..., rai: esborri-la.
Santiago Rusiñol. “El patí blau”, dins Fulls de la vida, 1898.
4 comentaris:
Que bonic Pere !!!
M’agrada’t molt !!!
:)
Jo crec que de patis blaus n'hi devia haver molts, durant anys es van encalar exteriors i interiors amb calç amb blauet, encara en queden restes a moltes cases antigues i carrers, encara que ara hi ha la mania de mostrar la pedra vista, com si sempre hagués estat així. Era un pràctica que es feia a tot arreu, pràcticament, no tan sols a Catalunya. Per tant, molts pobles tenien un aspecte 'blau', suposo. Per altra banda, fer versions d'un mateix tema era una cosa habitual en molts pintors. Una història molt emotiva, de l'època, amb la tuberculosi emportant-se la majoria de jovent i amb aquest Rusiñol nostàlgic i una mica -o força- amarg, tan diferent de l'altre, el de les anècdotes divertides i el nas de cartró. A Rusiñol se'l va titllar de pintor mediocre, crec que els mandarins de la cultura no perdonen que algú excel·leixi en moltes coses diferents, com és el seu cas. Quan més em miro els seus quadres, més m'agraden, la veritat. Va escriure molt i va treballar molt, no era un bohemi gandul, ni molt menys. Crec que la seva obra escrita, amb algunes excepcions, és, encara, poc coneguda. Bé, és que tinc debilitat pel personatge, ja ho he dit moltes vegades.
Trista la història, i una mica exagerada - suposo que és qüestió de l'época, dramatitzar sobre la tuberculosi, la melangia i el drama de veure truncar prematurament la flor de la joventut. El gèrmen de la història (al menys al cap d'en Rusiñol) crec que va nèixer amb els apunts inicials de les pintures (de la segona només, oi? la primera es un altre pati?).
Sobre la noia, quelcom podria haver estat cert, però la broma macabra del final del conte ja suggereix que més aviat va ser un recurs que es va adornar i va crèixer per singularitzar i omplir el drama que narra el conte. No m'extranyaria que tot provingués de preguntar-se moltes hores sobre quí/qué hi havia darrera la finestra.
L'observació (la descripció)detallada del començament del conte, no obstant, és ben real, és la de qui ha trespassat el fet de mirar per entendre, després de molta estona extraient els significants i comprenent el perqué del tema, dels petits elements que un a un contribueixen a fer-lo interessant, equilibrat, dens i estètic. Aixó, sens dubte, va ser previ al conte, per que l'inici de la narració ja dibuixa de manera ben concreta l'essència del tema.
M'agraden totes dues pintures, més la segona, pels colors :o)
A mi també m'agrada, Jaka. Rusiñol és molt poc conegut, i ho seguirà sent malgrat que aquest any, sobretot a Siges, es realitzin actes commemoratius.
De patis blaus, n'hi havia molts, és veritat, Júlia, fins i tot el de casa meva de petit. D'exteriors, que jo recordi, molt pocs.
Sé la teva debilitat pel personatge, que comparteixo en part. I confirmo que és força desconegut i que alguns dels seus quadres... Què t'he de dir. Quant a la història, la concretes molt bé: l'amargor o més la ironia és una característica que després faran seva els noucentistes.
Sóc incapaç de respondre si primer és el pati o la història, però no té cap importància, xurri. L'interessant és que una cosa, la que sigui, porta a l'altra i que el que més interessa és l'atmosfera que es crea -avui molts en dirien el morbo-. Hi ha contes -i pintures- magnífiques d'aquesta època, i no només de Rusiñol.
No creguis, cada dia tinc més clar que la realitat supera la ficció. N'haurem de parlar en directe.
Jo també prefereixo el segon, però no m'importa contempalr cada dia el primer (no, no tinc l'original).
Publica un comentari a l'entrada