15.12.06

del cel del sud a l'hivern

Un no busca repetir-se, encara que ho sap inevitable, ni tampoc el contrari, perquè la repetició és una fidelitat de vegades necessària, tot i que la podria guardar al seu interior.

Torno a mirar, menys del que voldria, el cel d’hivern i torno a trobar, immutable i imperceptiblement canviant, la mateixa constel·lació -i la mateixa nebulosa- de cada any, una de les poques que identifico fàcilment, una de les que sé que continuarà com les altres quan jo no hi sigui, la que potser, sense saber-ho, he compartit amb vosaltres i vosaltres amb mi (avui, a mitjanit, en direcció sud). Demà, si me’n recordo, la tornaré a mirar... i l’endemà, i sé que coincidiré amb vosaltres en algun moment, quan tingueu temps o ganes de mirar el cel.

Orió, el Caçador, és una constel·lació (Orion segons el nom llatí que li ha donat la Unió Astronòmica Internacional) prominent, una de les més conegudes del cel, ja que té estels molt brillants i és situada a l'equador celeste, de tal manera que és visible des de qualsevol lloc del món, cosa que fa que sigui coneguda universalment.
Orió és al costat del riu
Eridanus amb els dos gossos caçadors: el Ca Major i el Ca Menor, barallant-se amb Taurus, el Toro. Altres preses com Lepus la Llebre, també són a prop.
És normal que una constel·lació tan prominent tingui més d'una versió a la
mitologia grega. A una versió, Orió clama ser el caçador més gran del món. Això ho sent Hera, la dona de Zeus, i decideix enviar un escorpí rera Orió. Orió és picat a mort per l'escorpí. A Zeus li va saber greu i va posar Orió al cel. L'escorpí també va ser posat al cel, esdevenint la constel·lació Scorpius. És interessant el fet que quan una de les dues constel·lacions surt per l'horitzó, l'altra ja s'ha posat. Així els rivals no es poden veure l'un a l'altre.
Pot ser que el nom de la constel·lació en aquest cas precedeixi a la mitologia. S'ha suggerit que Orió ve de l'
accadi Uru-anna, la llum del cel, passant després el nom a la mitologia grega.
La constel·lació es menciona a les Odes d'
Horaci, a l'Odissea i l'Ilíada d'Homer i a l'Eneida de Virgili.

(Una mica més aquí, a Viquipèdia. )

I rellegeixo el poema que em va passar una estrella observadora d’estels. Curiosa arbitrarietat la del gènere dels substantius: dos gèneres per al mateix concepte: estel i estrella.

Inútil escrutar tan alto cielo
inútil cosmonauta el que no sabe
el nombre de las cosa que le ignoran
el color del dolor que no le mata
inútil cosmonauta
el que contempla estrellas
para no ver las ratas.

M. Vázquez Montalbán. Pero el viajero que huye, dins Memoria y deseo. Obra poética (1963-1990)

7 comentaris:

júlia ha dit...

Que ja ho diu un personatge de Wilde, 'tots estem enfonsats en el fang però n'hi ha alguns que miren cap als estels' -més o menys-, encara que sembla que Montalbán no ho veia tan clar això de no mirar a terra. Sempre podem ensopegar, sobretot a les fosques... Només em neguiteja pensar que veig estels que potser ja no existeixen.

Anònim ha dit...

En una nit estel.lada, Oriò és una de les meravelles del firmament.

Anònim ha dit...

parlant de estells, sia altres.
ahir el barça va jugar com estiguès a ballar sardana i samba
sambardana o sardamba.
mira que treballar tè ballar.
i ballar és treballar sense tre(u).
abrassada.

pere ha dit...

Aquesta és la idea, Júlia. No ho pensis, total, tampoc no sabràs si és veritat.

La que també m'agradaria veure, Dan, és la Creu del Sud... potser algun dia.

És veritat, Joaquim, però em sembla que el van deixar ballar. El diumenge veurem si pot ballar i treballar o només li convé treballar. Ens vuerem mirant la tele :-)

Anònim ha dit...

treball i art(alegria)
desetjo i civilizacio.
individu i coletiu
només que a vegades.
abss

Xurri ha dit...

Dius que les constel.lació i nebulosa saps que continuaràn com les altres quan tu no hi siguis, i jo no puc evitar pensar (i també m'inquieta, com a la Júlia) que potser els estels que veiem fa milers (i molts milers) d'anys que ja no existeixen. O sí. I que no ho sabré mai. Però, com al Montalban, tan prosàic, encara em preocupa més el pensament que potser no les podré veure per la contaminació lumínica - o l'altre. Per que essent una reflexió inútil - tant com el mateix acte de mirar estels al temps dels GPS - és probablement més directament relevant pel meu petit futur irrelevant.

Està bé, el poema, oi?.

I per últim: Orion, a la meva iconografia particular, em recorda automàticament LA FRASE:

I've seen things you people wouldn't believe. Attack ships on fire off the shoulder of Orion. I watched C-beams glitter in the dark near Tannhäuser Gate. All those moments will be lost in time like tears in rain. Time to die.

Que vol dir quelcom com ara: Jo he vist coses que vosaltres no podrieu creure. Naus d'atac en flames més enllà d'Orion. He contemplat raigs C brillant a la foscor, prop de la Porta de Tannhäuser. Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja. Hora de morir.

(un altre cop blade runners...)

pere ha dit...

Continuaran constel·lacions i nebuloses, s'haurà apagat algun estel: no compta. Vanitas vanitatis, humans i GPS: partícules particulars.

Sí, és un poema, una reflexió, que cal tenir en compte, que no s'ha d'oblidar. És, però, una part, l'altra també existeix, malgrat les rates.

"Por supuesto, también algunos de sus animales eran imitaciones electrónicas. De eso no había duda, pero él, por supuesto, jamás había curioseado al respecto, así como ellos no espiaban para descubrir el verdadero carácter de su oveja. Nada habría sido más descortés. Preguntar "¿Es auténtica su oveja?" era todavía peor que averiguar si los dientes, el pelo o los órganos internos de una persona eran genuinos."
Philip K. Dick: ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?