vols

Tot a mig gas, tal com estava previst i com és tradició: els dies i les nits, les converses, els àpats interminables, els passeigs, la ja no novetat dels parenoels rampants. Un parèntesi de pau i tranquil·litat, de velles i belles sensacions, de retrobaments, d’enyorança dels que no hi són, de descobriment dels que a penes comencen (el meu nebot de vuit anys amb cara de sorpresa quan descobreix que el tió –perdona’m la broma ded cap d'estornell- li caga el pa amb què l’ha anat alimentant: “mireu, mireu, l’ha tornat a enganxar!”), de tardes que es converteixen en nit al voltant de la taula, de nits amb lectures escasses i somnis adormits.

Fa dies que cap a les cinc apareixen els primers estornells. Vénen sobretot de ponent després de buscar l’aliment en les oliveres que imagino escasses per aquest territori. Busquen un lloc on descansar fins al dia següent. A poc a poc van ennegrint el cel amb els seus vols coordinats i misteriosos. Pugnen per una branca de palmera –qui els ho havia de dir- amb els coloms omnipresents la resta de l’any. Baixen, s’enlairen, repeteixen la dansa –cada vegada menys nombrosos-. Els qui no han aconseguit l’espai on passar la nit desapareixen misteriosament, mentre els afortunats –amb prou feines uns centímetres quadrats de llar provisional- piularan tota la nit, potser reclamant un dormitori més espaiós, potser protestant perquè l’ajuntament ha instal·lat uns fanals que els impedeix la intimitat, potser explicant-se les novetats del dia i fent plans per la següent jornada...


















Durant un temps, suposo que com tots vosaltres, vaig somiar que podia volar. En els meus somnis repetits no aconseguia pujar més d’un pam o dos, però no us podeu arribar a imaginar com em satisfeia aquesta ingravitació, aquesta levitació més que vol real; no necessitava res més: la sensació de llibertat que tenia era extraordinària.

Avui he tornat a casa amb un vol curt, seguint, més o menys, les normes dels humans, no fos cas que... Ja em sap greu que el meu somni no s’hagi convertit en realitat.








I, després, una mica de lectura de blocs que em porten una notícia propera que no em crec: l’Arare diu que plega (ei noia, que és 28 de desembre! Llarga vida!) I un altre comiat que desgraciadament no és aparença: el del Saló de Lectura. La Marina, que és la darrera a parlar, ens diu que BTV ja no és el que era, ens parla del comerç. Cap novetat Marina. En Manzano, que sap que sabem que el comerç és un fet inqüestionable que mou el món, es mostra insubmís, que no rebel, i ens regala dos poemes. Jo, avui, em quedo amb el primer. Us estimo (estimar: tenir bona opinió del que val) noies i nois dels Saló. Ens veurem.

Quan m'agafa sa cantera
no és que estigui malsofrit,
és que haig de pegar un crit
per no rebentar en plorera.

Tantes coses voldria, tantes coses vull,
els somnis que tenia han passat per ull.
De les papallones que he perseguit
sols tinc la polsina que em tenyeix els dits.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat.

Mala pesta sa cantada i mala pesta es cantador,
mala pesta sa cançó i mala pesta sa tonada.
Dormir desperts, al meu veure, mai no fa acabar sa son.
Malviatge els qui em fan creure que amb cançons tot se compon.

Els somnis agafaren un caminoiet
enlloc no arribaren, moriren de fred.
Just a banda i banda del mateix camí
hi ha uns avellaners que mai no han florit.
Cavallet de serp que tant t'he encalçat
sols remenes l'aire d'un món esbucat,
d'un món esbucat, d'un món esbucat...
A on són els somnis, a on se n'han 'nat.

Guillem d’Efak. “Cavallet de serp".