16.12.06

conformitat-rebel·lió

Conformitat-rebel·lió. Conformitat, que no resignació, després de la tria conscient, conformitat de l’estar conforme amb el que vols i el que lliurement has decidit; però la possibilitat de tria s’ha convertir en una cosa tan insignificant malgrat les aparences, respon tant a un moment concret, que cal reivindicar la rebel·lió permanent. Rebel·lió contra un mateix, rebel·lió contra les imposicions dels altres pel nostre bé, rebel·lió contra la conformitat de la covardia i contra la rebel·lió sense criteris, rebel·lió contra l’individualisme i el gregarisme, rebel·lió contra tot allò i tots aquells que ens impedeixen veure contra què i qui rebel·lar-nos. Conformitat en la rebel·lió i rebel·lió en la conformitat. Quantes conformitats i quantes rebel·lions inútils!

De totes maneres, mai no he cregut en els opòsits sinó en tots els matisos fluctuants que hi ha entre els opòsits, aquests opòsits que només en circumstàncies excepcionals haurien de conformar la nostra vida. La defensa del negre o el blanc només responen a la incapacitat de veure, de conèixer, de gaudir de tots els altres colors.

I vet aquí, Arare, que aquesta és la meva precipitada col·laboració a la teva proposta. I la il·lustro amb dos poemes que tothom coneix:

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant lànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. La vaca cega


Quan jo m'embranco en una causa justa

com En Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta!

La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut ànima d'esclau.
A mi em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué una vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!

Pere Quart. Vaca suïssa

Posats a triar, entre una vaca i l’altra, em sembla que sovint em quedaria amb la vaca Katerina, ni cega ni suïssa, més representativa dels signes dels temps, avui, ara i aquí.
















(amb el teu permís)

9 comentaris:

Arare_ ha dit...

Oooooooolé! (ah, no, que això és als toros, no pas a les vaques)

Corro "rauda i veloç" a enllaçar-te i a tornar a reeditar el post, que veig que la gent va tard!
;)

petó de dissabte a la tarda a les sis

Violant de Bru ha dit...

Bravo Pere. Estic amb tu. La Katerina de les mil cares, aquesta és la nostra.

Katerina ha dit...

Carai, quin èxit que tinc !!! No m’ho pensava.

júlia ha dit...

La Katerina és un símbol del país, variable, a voltes creativa, conformada amb formes clàssiques, rebel a voltes... Certament, és molt, molt important, més del que ella mateixa es pensa.

júlia ha dit...

Temps era temps hi hagué una vaca cega,
Que topava per boscos i fondals,
En tot moment semblava estar de pega,
Era l’ase dels cops de tots els mals.
Després, en temps de nova rebel·lia
Hi hagué una vaca de la mala llet,
Es defensava com un brau, corria,
I agrejava el seu líquid a pleret.

Vaques d’ahir, diverses i mutables,
No tenien caràcter oportú
Per respondre a temps nous i variables,
Per formar part del segle vint-I-u.
I vet aquí que un dia s’albirava
Al fons d’una pantalla resplendent
Una vaca vermella, roja, blaja,
Vestida de parracs o casament.

Una vaca senzilla i bonhomiosa,
Vestida cada dia d’un color,
Amb estampats de flors color de rosa
O amb estels fets de màgica claror.
Una vaca, però, que quan volia,
Sabia ser rebel i intel·lectual,
Anava amb avioneta, conduïa,
Una vaca d’avui, doncs, molt normal.

Visca sempre la vaca Katerina,
Que és una vaca com avui cal ser,
Ni cega ni enutjada amb la veïna,
que sap anar pel camp... i pel carrer.

Anònim ha dit...

blava, no 'blaja'

Katerina ha dit...

OOOOOOOOOH !!!
Estic emocionada, gràcies Júlia !!!
Aquest poema mel posaré al meu bloc.

Muuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuu

Pere Tarter ha dit...

que bo el text de la rebel.lió.
M'ha agradat força.

pere ha dit...

petó de diumenge a la tarda, Arare :-(

I tant, Violant. Ara, no hem d'oblidar tampoc les altes vaques.

Dona, Katerina, ja saps com t'aprecio. Què t'he de dir de les teves qualitats que no et digui la Júlia?

Un poema molt bo, Júlia, i molt dels signes del temps. Ja pots córrer a immortalitzar-lo,Katerina, que ets ben bé tu. Compte perquè a partir d'ara t'has convertit encara més en un símbol.

Gràcies, pere tarter.