18.12.06

els pessebres, dins Tradicions nadalenques

Passo per la plaça de Sant Jaume de camí cap al carrer Princesa. M’aturo una estona a mirar –he dit mirar- el pessebre que ha muntat aquest any l’Ajuntament. Una senyora que creua ràpidament en direcció contrària a la meva diu per a ella mateixa i potser per qui la vulgui sentir per iniciar un post: “això si que és un pessebre i no el que va fer Clos” –pobre ministre, tan incomprès-. Efectivament, el d’aquest any és un muntatge tradicional, amb el naixement, els reis, els pastors, el riu i el llac, els ponts, les muntanyes i les cases... No m’agrada especialment. No m’agrada ni el sentit allargat, que suposo que està molt bé per fer voltar la gent en direcció única, no fos cosa que ens baralléssim, ni, sobretot, les cases mastodòntiques que hi ha a la banda de l’ajuntament, tampoc em semblen gaire aconseguides les proporcions, un dels problemes més difícils de resoldre a l’hora de donar profunditat al paisatge ( a part de les cases que esmento, fixeu-vos en el pont construït a la part de la Via Laietana).

De les tradicions nadalenques, la dels pessebres és la que aprecio més, sigui la construcció familiar (amb xais sense potes inclosos) o la professional. És clar que el pessebre és una tradició per perdre el temps, aquest bé que alguns, jo m’hi incloc, administrem tan malament. Actualment, compres una arbre, l’envoltes amb unes tires lluminoses i, si ets encara més modern, hi afegeixes alguns regals; i ja has aconseguit l’esperit de Nadal en un temps raonable. I si encara vols anar més ràpid, compres al xino un parenoel inflable i l’asseus a taula, com un més de la família (si en poses dos o tres pujant o baixant escales per finestres o balcons, molt millor, que cal donar exemple).

Jo ja fa anys que no faig un pessebre complet, però encara em queda la tendència a posar el naixement i, segons com, alguna altra figura. El que continuo fent és visitar pessebres, expressament o els que trobo casualment. Entre els primers, cada any em passo pels de l’Església de Betlem. Enguany també he anat a veure els del Museu Diocesà, a l’avinguda de la Catedral. Us els aconsello si podeu fer un forat en la vostra agenda. En la primera planta han col·locat figures i conjunts de diverses èpoques i països fets amb materials diferents. Hi ha contrastos espectaculars i algunes peces són molt interessants artísticament. En la planta superior hi ha diorames, és a dir, aquestes caixetes rectangulars on els pessebristes professionals actuals solen col·locar escenes del naixement, que en aquest cas no tenen cap interès remarcable. Aprofitant la visita, veureu una mostra de pintura del romanticisme al modernisme on falten alguns noms importants, però que no està gens malament com a visió històrica. I a més, el fons habitual del museu. Tot plegat, si aneu molt ràpids, una horeta llarga.















(naixement al claustre de l'església de la Concepció, amb gall i gallina encara vius a la dreta de la imatge)

P. S. Em llegeixo els dos posts -i els enllaços- que en Pere, d'Invasió subtil, dedica a Sanchis Guarner. No cal dir que l'entenc i comparteixo les seves paraules, però entenc també que la importància dels filòlegs en l'actualitat en la nostra societat és semblant a la dels pessebristes, per molt que se'n parli més. Fa temps que en qüestions de llengua la darrera paraula ja no és dels lingüistes ni dels escriptors.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Segueixo les teves cròniques, però la d'aquest Nadal promet ser inoblidable... ;)

Anònim ha dit...

Potser si busques bé dins d'algun pessebre, trobaràs el neologisme essent adorat pels tres Filòlegs Mags ;)

pere ha dit...

No sé bitxo, crec que els temes estríctament nadalencs se m'han acabat, encara que potser si vaig al supermercat d'idees barates de la cantonada... Què creus?
Ei, no em siguis misteriosa, quina en portes de cap. Que a mi l'unic neologisme que se m'acut és el de parenoelxino (amb escals o sense, infable o no, il·luminat o fosc... i més coses que seria impropi de dir aquí)

Anònim ha dit...

Tu no seràs mai cap ovella tenyida intencionadament de negre pseudointel·lectual, pere. Ets únic, i ho has demostrat amb el neologisme tan genial que t'has inventat... Sé que algun dia tindré el malson de la invasió dels parenoelsxinos :)

pere ha dit...

Si has de tenir un malson personal, esborro ara mateix el neologisme barroer, però si ha de servir-te per un malson creatiu com el d'avui... Ho veus, és impossible.

júlia ha dit...

No entenc perquè el pessebre de Sant Jaume l'ha deixat de fer l'Escola Massana, que tants anys va seguir la tradició, desvetllant polèmiques diverses. A més, n'hi ha hagut de tota mena, moderns, tradicionals... Al claustre de la Catedral també acostumen a posar algun animal viu, aquest any no hi he anat, encara. El Museu Diocesà és interessant i poc conegut i visitat, crec que ara s'estan espavilant força. Sobre els filòlegs, ja es veu com va passar el centenari Corominas pels centres educatius, de puntetes, en comparació amb els protagonistes pòstums del turisme nostrat, Gaudi, Dalí.

Xurri ha dit...

El nadal és una bona excusa per tornar a jugar a nines i madelmans, col.locant el pessebre. És ben divertit, fer les casetes, els rius de paper de plata, la molsa seca, les bales de palla de mentida, la composició de les figures tradicionals... els barrufets infiltrats, els pokemons camuflats, els avions de plàstic voltant l'estel de nadal, les petxines de l'estiu, quatre flors seques, una figureta de plastelina, el parenoelxino que s'ha colat sense entrada... tot hi cap, als pessebres integradors. Que per cert, a casa es diuen "belenes", i de pessebres cada cop en tenen menys. És el que passa quan integres, que la tradició es transforma en una altra cosa ben diferent.

Arare_ ha dit...

els meus nens hi posaven clics de famobil (o famovil?), aix...

jaka ha dit...

Ai, quin munt de records, el riu de plata (d'embolcall de la xocolata) el àngel que de quan en quan es despenja. Una de les coses que m’ha quedat molt gravada es d’un pessebre que anava a visitar de les monges Clarises doncs una de les figures era la d’un capellà amb un paraigües vermell, vermell !!! allò era un escàndol ? :D

pere ha dit...

Ai, Júlia, ni les tradicions heterodòxes de qualitat se segueixen en aquest país.
No estaria malament la ruta dels pessebres, oi?
Sí que és veritat. Darrerament al Diocesà han fet coses força interessants. Potser el nom espanta una mica el personal.
De totes maneres, així a primer pensament, potser sí que Coromines era una mica difícil de portar a les escoles; és clar que tot és qüestió d'imaginació. Hi pensaré.

No saps, xurri, els records concrets -i una certa malenconia- que em porten aquests pessebres heterogènis i canviants que suposo que encara es munten i que tu detalles. Has armat el "belén" aquest any?

En català deu ser famòbil, arare. I realment eren molt mòbils :-)

Déu meu, Jaka: un capellà amb paraigües vermell. Que s'havia adormit la censora?
(l'àngel amb una sola ala...ai!)

júlia ha dit...

En defensa del capellà amb paraigües -que, per cert, la meva mare no podia ni veure al pessebre- crec que s'ha de dir que hi havia hagut dues tendències que sovint convivien: una d'elles volia representar el pessebre de Belem, ambientat allà, encara que no ens en podíem estar d'enfarinar-lo una mica, malgrat per aquelles terres no nevi massa sovint. L'altra tendència era representar el lloc on es vivia, en el nostre cas havia estat el poble català, amb els seus personatges: el pagès amb barretina, la filadora, la masia i fins i tot el capellà. En aquest sentit, aquell que van fer a la plaça de Sant Jaume amb el butanero, no anava desencaminat, doncs. Encara que el van fer molt llegi i maldestre, amb fotografies força xarones, en lloc de 'currar-s'ho', com diu el jovent.

Sobre Coromines a l'escola, crec que hi tenen un bon lloc, les paraules, a l'escola, i el seu origen. Tot és pot fer a diferents nivells. Amb Gaudí i Dalí ens vam passar. A Dalí li hauria agradat, però el senyor Gaudí em sembla que es tornaria a morir, si veia, des del seu misticisme, en quin carnaval han convertit la seva memòria.

Hanna B ha dit...

prenc nota, de visitar pessebres. em fa auquell nosequè d'il.lusió. dues iaies es van trobar un dia al bus i xerraven de la joventut i del pessebre que feia una d'elles i que tothom li anava a casa a contemplar... vaig recordar el dels meus avis, amb el riu de paper de plata amb pont i pescador, i la neu de farina i la molsa i el caganer mig amagat, i l'angelet amb l'estrella, tot tant ben posat...
el meu, com ja he comentat algun dia, és integrament i integríssimament format per porquets :)