Em trobo al super un antic company de feina que fa tres mesos que no veia: vivim al mateix barri però ell es desplaça més lluny. Té dues nenes precioses i entremaliades que encara són petites. És inevitable parlar de la feina. Em diu de les seves companyes que surten plorant de les classes –els homes ja sabeu com són: exploten el dia menys inesperat-. Compta els anys que li falten per jubilar-se, encara massa. Va trampejant sense buscar les complicitats d’abans, que ja no troba. Mentrestant, sovintegen les reunions, les solucions espúries, les flagel·lacions.
El dimecres parlava amb un company nou que l’any passat treballava a la perifèria. Em deia que va saber que els seus alumnes el tenien en alguna consideració quan enlloc de anar a la seva bola sense fer-li cas mentre ell intentava explicar matemàtiques van començar a parlar-li: “em cago en ta puta de ta mare” i coses semblants. Quant va descobrir que el seu rellotge el tenia al canell un alumne de la segona fila es va sentir content en veure com havia prosperat, al menys sabia comptar fins a dotze. M’explicava com el pare d’un alumne va anar a pegar a un professor que havia tractat malament al seu fill, però no el va trobar. En el judici el pare va al·legar que no havia trobat el professor i per això va atacar el director, que estava més a mà... Quan s’acaba l’hora del patí el meu company encara té històries per explicar-me mentre somriu recordant les batalles del passat proper.
Jo... res. Tinc mala sort, només em passen assumptes menors que us avorririen.
Mentrestant el Maragall sense bigoti ha dit al Verdaguer que no hi ha tensió a les aules perquè “el clima és francament bo”. M’agraden les persones franques. Sembla que també ha dit que els episodis de violència “apareixen de forma esporàdica” i que estan en condicions de garantir la convivència a les aules, encara que no sigui al 100%. I bla, bla , bla... En Maragall em tranquil·litza. Ara ja es massa tard, però demà mateix truco els meus companys. Sembla mentida com en dos dies ha aconseguit una panoràmica tan precisa de la vida als instituts. Chapeau!
Vaja porqueria de post de cap de setmana. Tantes coses interessants de què podia parlar.
EN LA MORT DE CELESTE CAEIRO
Fa 5 hores
6 comentaris:
La cosa ve de lluny, jo, de jove, també havia sortit plorant o gairebé, després d'haver intentat explicar literatura a aquells setès i vuitès de la prehistòria. Els poders sempre han intentat que la cosa no es veiés, però ara es fa més difícil. Una altra cosa que caldria valorar són les relacions entre companys -professorat- a escoles i instituts quan algú té un problema. Una frase molt habitual és 'a mi no em passa', cosa que acaba de desmoralitzar el profe -moltes vegades 'la profa'- que no domina el conjunt. A tots ens agrada quedar bé. Crec que en l'ensenyament, com en tot, hi ha un punt de carisma, professors que, sense fer res, inspiren respecte, i d'altres que, per més que s'esforcin, desvetllen sadisme infantil i adult. No tan sols passa a l'escola, això, sinó en molts altres llocs. Hi ha moltes relacions de poder a analitzar en un centre educatiu, microcosmos social molt pintoresc.
Encara no ha acabat, t'escoltem sempre...
Pse, qué dir... recordeu quan en Maragall (alcalde) (o va ser en Clos?) va dir que aniria a viure un mes a cada barri per tal de conèixer-los millor? Cosa que d'altra banda mai no es va complir... podriem convidar en Maragall desbigotat a fer una cosa semblant: fes classe cada dia a un centre diferent, ara una escola de primària, ara una guarderia, ara un insti, ara la facul, ara un centre de formació professional... sense previ avís ni dir quí és (ja el més probable és que els nois i noies no el coneguin). I després, que revisiti les seves declaracions. Segur que ens va bé a tots.
Ho dic recordant aquell cop que en Maragall bigotón (alcalde) en sortir de casa seva (que llavors era a Collserola, sí, a les faldes del parc natural, on - ? - es va permetre construïr una sèrie de casetes verdes i encara hi ha una petita acumulació de burgesia catalana, bones famílies, ben discretes), dic que sortia de casa seva i anava a agafar les flamants rondes i a la vista de l'embús va muntar en cól.lera i aquell mateix dia es va prohibir la circulació de camions.
Tres classes i al menys callarà de dir tonteries O no, que hi ha coses que van als gens.
No, Xurri: una sola hora de classe. Una sola.
De català en una escola plena de castellanoparlants.
He dit.
Ara és més difícil i diferent, Júlia, sobretot a secundària, on em sembla que encara costa d'adaptar-se als canvis que van suposar la introducció de l'ESO i el Batxillerat de dos anys que acabaran allargant.
Tens raó amb "el a mi no em passa". I la majoria preferim aguantar que protestar idefinidament i anar trampejant individualment. també d'acord en la qüestió dels carismes. Un altre tema d'aquells que requiririen un cara a cara llarg. aquest de l'ensenyament i les seves circumstàncies.
Igualment, aiguamarina.
Seré breu, en la meva apreciació, xurri i arare. La veritat és que les classes poden ser força diferent segons els barris i altres circumstàncies. Quan jo només feia classes de català a americans de parla castellana, el grau d'atenció (no parlo de resultats) era gran, en canvi les clases a grups de catalanoparlants amb dificultats diverses era ben bé una altra cosa, es fa difícil generalitzar.
Quaant a la possibilitat que Maragall, o el polític que sigui, canviés la seva percepció i, sobretot, actuació després de fer tres dies de classe, permeteu-me que ho dubti. Estic segur que si l'experiència els anés malament -que no necesàriament seria així: ja sabeu la capacitat de fascinar que tenen sense fer res de nou-, dirien que havia estat un fet purament circumstancial i passarien a un altre tema més satisfactori.
Al Poble-sec va venir, no sé si després va continuar.
En Maragall no, però el Carod el van posar un dia en una classe de nens petits i per poc no té un atac d'histèria, no sé quin programa era, de la tele.
Això que dius, que ara és diferent... a que no t'han posat encara mocs als obridors de les portes per tal que quan obris t'empastifis??? Podria explicar moltes anècdotes i amb classes amb més de cinquanta, ai, com hem patit, que ningú no se'n recorda, ara, de l'egb.
Publica un comentari a l'entrada