5.12.06

els ismes

Poca vida als blocs en dissabte: la gent ens hem llençat al carrer, o potser alguns s’han quedat a casa fent interminables llistes per sortir al carrer, o s’han desconnectat buscant desesperadament en la salvació personal lluny dels antics ismes:

“Al segle XX han anat caient tots els ismes: feixisme, socialisme, comunisme, anarquisme... Ara únicament queda espai per a les salvacions personals...”

Ramón de España: El futuro no era esto

Ai, Ramon, mira que si al final resulta que és això!

La meva cerca, amb llista escassa, em porta a Muji, aquest tot a cent –és un dir- que com que és japonès-i més ordenat- i no xinès sembla que té l’èxit assegurat entre determinats compradors, encara que pel mateix preu podeu trobar el mateix boli de sis colors a les papereries o als grans magatzems. Curiosament, però, el boli té molta més demanda que als altres llocs, encara que sigui com a complement d’un dels dos davantals –gran oferta- que s’emporta la parella que ha aconseguit arribar a la caixa abans que jo pagui el meu encàrrec a un dependent que contraresta amb acudits verbals i perspectives mentals el cansament.














Més avall, els dependents de Quílez, genuïns, sortits del segle XIX o principis del XX, netegen els vidres dels aparadors, segurament sabedors que jo m’aturaria esperant que el semàfor canviés al verd, o no s’entén què feien dalt de l’escala quan quedava menys d’una hora per tancar. M’atreu la imatge publicitària, però per aquesta setmana ja vaig servit i no faig cas del reclam.














En canvi, els dos rostres femenins de Gino Rubert que em miren des de darrera del vidre de la galeria Senda -ratlla de separació inclosa- em fascinen. Què em retreuen aquestes dones a qui sembla que he interromput? Me les miro una estona silenciós com elles. A l’interior de la galeria no hi ha espectadors, potser perquè han imaginat que, com jo, interromprien les confidències de les altres dones i d’uns homes que no semblen gaire més predisposats a relacionar-se amb estranys. Ja tampoc no entro avui, però algun dia desafiaré la seva mirada, m’estaré una estona contemplant-les, encara que tingui la sensació de fer nosa. Quan em tombo d’esquena per continuar reprenen el xiuxiueg. No crec que parlin de mi.

















A la plaça de Catalunya s'alça aquests dies una bombolla com la dels Joglars que m'han dit -no ho sé- que ens mostra el teatre de la ciutat: passat, present i futur. Si hi torno a passar potser hi entraré -deu haver-hi milers de barcelonins que fa anys que no travesen la plaça pel mig-. Entre aquesta cúpula i les parades de brocanters del Portal de l'Àngel, en Permanyer deu estar ben indignat.













Finalment arribo a les envistes de la catedral. Ahir van inaugurar la fira i el lloc és un formigueig incessant de vells i nous compradors que volen renovar una altra vegada noves i velles fes amb icones diverses. Les parades han fet fora el cantant del carrer de darrera, que somriu després d’haver fet vessar alguna llàgrima furtiva. Dintre d’una estona continuarà el seu repertori amb el suport dels admiradors incondicionals asseguts al seu darrere i provocarà l’emoció gratuïta dels nous, més generosos aquests dies.














Acabo els encàrrecs i torno a peu a casa, al ritme lent que em permeten els altres adoradors del -dels- isme -ismes- que Ramon de España no ha sabut o no ha volgut concretar, aquests ismes que ens uneixen -i ens separen- a tots més que tots els antics, sobretot en aquestes dates d’amor i de pau.

Ja m'hagués agradat parlar-vos d'alguna altra cosa avui, però a les llibreries encara no ha arribat el primers volum dels Assaigs de Montaigne publicat per Proa. Això sí, us deixaré amb una frase de Rusiñol (ei, Arare) que també funciona en aquestes dates: "Els qui cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la".

Estimats companys i companyes, amics i amigues, encara us queden uns quants dies per trobar el que busqueu, no desespereu.

11 comentaris:

Arare_ ha dit...

Ara, per compensar, Pere, hauries d'anar a escoltar la Patrízia Ciofi al meu blog.

Una furtiva lacrima... Pavarotti (Tutto, com li deien aquells, hehehe)... una bellíssima cançó que en aquesta hora encara se'm fa més bella

no sé què faig aquí a quarts de tres de la matinada (i això que no he pres cafè)

bona nit, Pere!

júlia ha dit...

Hauràs de publicar un recull amb 'les passejades', crec que tens tema a bastament. Bon dia, Pere, plego que faig tard a estudi.

denke ha dit...

El Muji em va semblar interessant. Han donat la volta al concenpte dels tot a cent, no creus? (començant x el preu...)

ep ens queda un isme!
el consumisme

Anònim ha dit...

e por falar em saudade...
gracias pels fotos. principalment aquesta de la plaça.
ja em podria fotografiar "boqueria"
abç.

jaka ha dit...

Bona nit Pere,
Quina passejada mes xula !!!
M’agrada’t la frase de Rusiñol !!!

Violant de Bru ha dit...

Hola Pere, que ja has trobat la foto per al pessebre? No hi fa res que sigui en blanc i negre.

pere ha dit...

Escoltat i comentat, Arare.
No, realment no sé que fa una dona com tu a casa meva en aquestes hores. Bé...

Júlia, n'hi ha que sou ben matineres i ja teniu el cap clar.
Les meevs passejades són molt reiteratives, em caldria explorar altres barris.

No n'estic del tot segur que hagi estat així, denke, potser algun dia ho argumentaré.
Sí, aquest isme, tan respectable com els altres, és el que jo esmento. i encara que afci de mal dir, també ens queda l'egoisme, cosubstancial amb la naturalesa humana (alguns diran que també l'altruisme). I encara me´s ismes que pode anar esmentant en properes sessions.

D'acord, joaquim, aquesta setmana tindr`s unes quantes imatges de la Boqueria, sense que la qualitat sigui garantida.

Gràcies, jaka.
Es veu que Rusiñol no parava de fer frases, amb fortuna diversa, cal dir-ho. Segur que algunes són apòcrifes.

Em treus un pes de sobre, Violant, amb això de la possibilitat de fotos en blanc i negre, perquè em sembla que en tinc alguna de meva del mateix any del naixement de Crist que pot quedar bé. A veure si m'hi poso immediatament.

júlia ha dit...

Sobre la veritat, Rusiñol, si va dir la frase o escriure-la, que sembla que sí, o al menys, així consta a tot arreu, encara que no he trobat el context on va dir-la, tenia molta raó, encara que, com diu Jesús a l'evangeli, a Pilats, 'Què és, la veritat?". Crec que Ramon y Cajal (50 anys del Nobel i poques celebracions) deia que és com l'àcid corrossiu, que esquitxa qui el remena, la veritat. Val més no buscar tant, docns.

Xurri ha dit...

No se quina veritat ronda aquesta passejada teva, però igual passo cercant les teves petjades (aixó si no han escombrat / netejat) i a veure si trobo la meva part de càstig. O un boli. O una bola de nadal. És igual.

pere ha dit...

Tots ho sabem, Júlia, que la veritat no existeix, al menys tal com es defineix al diccionari. De fet, tots sabem que tot el que existeix és en funció dels ulls que ho miren, o no?

Dona, xurri, si m'haguessis avisat, hauguéssim pogut fer les passes junts, que sempre és interessant discutir sobre la bondat o maldat dels bolis que veus, o les boles, o el que sigui. És igual.
Trobaràs, trobaràs.

Anònim ha dit...

Realment és veritat: milers de barcelonins fa anys i panys que no trepitgen la part central de la plaça de Catalunya... com els milers de parisencs que no han pujat mai a la Torre Eiffel?