els ismes

Poca vida als blocs en dissabte: la gent ens hem llençat al carrer, o potser alguns s’han quedat a casa fent interminables llistes per sortir al carrer, o s’han desconnectat buscant desesperadament en la salvació personal lluny dels antics ismes:

“Al segle XX han anat caient tots els ismes: feixisme, socialisme, comunisme, anarquisme... Ara únicament queda espai per a les salvacions personals...”

Ramón de España: El futuro no era esto

Ai, Ramon, mira que si al final resulta que és això!

La meva cerca, amb llista escassa, em porta a Muji, aquest tot a cent –és un dir- que com que és japonès-i més ordenat- i no xinès sembla que té l’èxit assegurat entre determinats compradors, encara que pel mateix preu podeu trobar el mateix boli de sis colors a les papereries o als grans magatzems. Curiosament, però, el boli té molta més demanda que als altres llocs, encara que sigui com a complement d’un dels dos davantals –gran oferta- que s’emporta la parella que ha aconseguit arribar a la caixa abans que jo pagui el meu encàrrec a un dependent que contraresta amb acudits verbals i perspectives mentals el cansament.














Més avall, els dependents de Quílez, genuïns, sortits del segle XIX o principis del XX, netegen els vidres dels aparadors, segurament sabedors que jo m’aturaria esperant que el semàfor canviés al verd, o no s’entén què feien dalt de l’escala quan quedava menys d’una hora per tancar. M’atreu la imatge publicitària, però per aquesta setmana ja vaig servit i no faig cas del reclam.














En canvi, els dos rostres femenins de Gino Rubert que em miren des de darrera del vidre de la galeria Senda -ratlla de separació inclosa- em fascinen. Què em retreuen aquestes dones a qui sembla que he interromput? Me les miro una estona silenciós com elles. A l’interior de la galeria no hi ha espectadors, potser perquè han imaginat que, com jo, interromprien les confidències de les altres dones i d’uns homes que no semblen gaire més predisposats a relacionar-se amb estranys. Ja tampoc no entro avui, però algun dia desafiaré la seva mirada, m’estaré una estona contemplant-les, encara que tingui la sensació de fer nosa. Quan em tombo d’esquena per continuar reprenen el xiuxiueg. No crec que parlin de mi.

















A la plaça de Catalunya s'alça aquests dies una bombolla com la dels Joglars que m'han dit -no ho sé- que ens mostra el teatre de la ciutat: passat, present i futur. Si hi torno a passar potser hi entraré -deu haver-hi milers de barcelonins que fa anys que no travesen la plaça pel mig-. Entre aquesta cúpula i les parades de brocanters del Portal de l'Àngel, en Permanyer deu estar ben indignat.













Finalment arribo a les envistes de la catedral. Ahir van inaugurar la fira i el lloc és un formigueig incessant de vells i nous compradors que volen renovar una altra vegada noves i velles fes amb icones diverses. Les parades han fet fora el cantant del carrer de darrera, que somriu després d’haver fet vessar alguna llàgrima furtiva. Dintre d’una estona continuarà el seu repertori amb el suport dels admiradors incondicionals asseguts al seu darrere i provocarà l’emoció gratuïta dels nous, més generosos aquests dies.














Acabo els encàrrecs i torno a peu a casa, al ritme lent que em permeten els altres adoradors del -dels- isme -ismes- que Ramon de España no ha sabut o no ha volgut concretar, aquests ismes que ens uneixen -i ens separen- a tots més que tots els antics, sobretot en aquestes dates d’amor i de pau.

Ja m'hagués agradat parlar-vos d'alguna altra cosa avui, però a les llibreries encara no ha arribat el primers volum dels Assaigs de Montaigne publicat per Proa. Això sí, us deixaré amb una frase de Rusiñol (ei, Arare) que també funciona en aquestes dates: "Els qui cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la".

Estimats companys i companyes, amics i amigues, encara us queden uns quants dies per trobar el que busqueu, no desespereu.