17.12.06

la gran cagada (premonició), dins Tradicions nadalenques

dia 24

-...?
- És que avui pleguem molt tard i quan arribem cansats a casa només ens queda temps per sopar i posar els nens a dormir, si no els trobem dormint. I ja els va cagar el tió de l’escola.

dia 25

- ...?
- Home, com cada any: després de dinar. També cagarà algun detallet per als grans.
- ...?
- Aquest tió és més divertit, a més, l’avi ja fa temps que no va al camp.


dia 26

- -...?
- Sí, sí, avui faran cagar el tió a casa dels cosins.
- ...?
- No, home, el tió serà el dels cosins. Han comprat una manteta del Barça per tapar-lo ...
- ...?
- És igual, als nens els fa molta il·lusió.

dia 28
...

Les coses van com van i el tió ara s’alimenta de transgènics i és capaç de cagar les vegades que se li demani i on calgui. Aquests tions antropomòrfics, aparentment innocents com els dibuixos de Walt Disney, amb els seus ullets maliciosos i la llengua libidinosa que alguns ensenyen ja fan preveure que agafaran l’alè vital qualsevol dia i es convertiran en una mena de gremlins autòctons destructors que es menjaran ... Que ja comencen a cansar-se de tant sentir : caga tió, sinó et donaré un cop de bastó i de la sobreexplotació. No vull ni pensar-ho, ja us ho fareu.






















P. S. Els de La tertúlia avui parlen sobre la possessió. No, no ben bé diabòlica.

I veig que a Sagarra també li semblava que l'article de la Tusquets aixecaria més polseguera. Alguns som uns innocents.

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb els records que tinc de quan era petita, de fer cagar el tió amb els cosins! Un tió de veritat, que es podia picar tan fort com es volia, i que no es feia malbé. I que l'endemà cremava al foc sense que cap dels nens ens n'adonéssim!

Ara és molt diferent. L'altre dia una nena, en veure un pare Noel, va dir: "Mira, un tió". Sense comentaris.

Jo recordo que el tió ens cagava ous kinder, que jo donava la xocolata a ma mare i muntava el que hi hagués a dins. L'any passat a la nena que confón el pare Noel i el tió, el tió li va cagar més coses que en 5 anys seguits a mi els reis. Dubto que ho arribi a valorar algun dia... o potser m'equivoqui.

Xurri ha dit...

De tota la meva integració cultural hi ha dues coses que han fallat estrepitosament: aixó d'ostiar un xirimbolo antropomòrfic per fer-lo cagar, i aixó de posar una persona cagant al costat del més sagrat...

pere ha dit...

El tió de què parles, Lluna, era també el meu tipus de tió, i suposo que els pares o els avis en feien una tria amb molta cura perquè fos com cal. Sobre els d'ara i les cerimònies que duren dies i treuen un munt de regals, ja veus el que penso.
Molt bona aquesta confusió. Si l'hagués llegit en una novel·la hagués pensat que era una passada inadmisible.
No valorarà les joguines, però sí la festa (o festes) en si, suposo.

Dona, xurri, jo no diria que hagi fallat la teva integració cultural, més aviat penso que ha fallat la cultura comercial (i de moltes famílies). Tampoc no m'agrada gaire la presència del caganer, jo no en tenia, i veig que l'associació pessebrista tampoc no en fa servir.
Feia dies que no entrava a veure les teves fotos: m'ho he passat molt bé i reitero la meva enveja (a mi em sembla que no em venen bones càmeres). Per cert, ens devíem creuar en algun moment...

júlia ha dit...

Ja ho diuen que els catalans som escatològics, en el sentit excremental i no sacramental de la paraula. Temps era temps hi havia teories sobre el nostre excessiu pudor per coses sexuals i la nostra disbauxa escatològica, hi ha perles com ara l'Oda al Cagar, i altres, que feien les delícies dels nostres avantpassats en vetllades populars de barri, poble o família. Per cert, el tió no és el tió, ara, és el 'cagatió': Hem posat el cagatió, mira, el cagatió s'ho ha menjat tot, etc. etc. Aquests tions amb rostre són inquietants, una mena de Chucky, el ninot diabòlic. Si jo fes cinema de terror, hi pensaria, un tió (no un tiu, un tió) sàdic, en plena nit de nadal, que comencés a cagar fins ofegar tota la catalana família enmig de llaminadures (xuxes) i altres beneiteries. Ai, quins temps, quan era un tronc que no havia cremat, sense rostre ni barretina, una tradició que, per cert, no es feia a tot arreu de Catalunya. Ara, a tot arreu ho fem tot, i més. No cal que ens queixem dels excessos que entomen els nens, producte dels excessos paterns i materns, tots tenim de tot i massa. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu, diu un proverbi, suposo que xinès. El mirall deuen ser els infants, doncs. Això de confondre tió i papanoel és una perla, també. Per cert, què n'opineu, d'aquests chuckis papanoels dels basars, que s'enfilen pels balcons, quina poooooor. A més, com que fem pasqua abans de rams un dia sí i un altre també, els reis venen a la meva escola dijous, després de fer el 'cagatió', ai, què haurem de veure, encara?????

Arare_ ha dit...

A casa meva era un tronc!!! que no ho he posat al post, però suposo que ja se sobreentenia...

Xurri, jo tampoc no havia posat mai caganer, al meu pessebre, tot i que m'agradava molt més fer cagar el tió que fer-lo rajar.

I una altra cosa respecte al nom:

Efectivament, actualment n'hi diuen "Caga-tió", com aquell que diu "m'he menjat un danone" en lloc de "m'he menjat un iogurt"... no m'agrada gens, en què ha derivat tot això.

El meu tió no tenia barretina ni ulls ni llengua, ni potes. Era un tió de veritat!

iruna ha dit...

pere, per si et consola, el tronc de casa nostra tampoc té potes ni ullets, i pesa com una mala cosa! és el mateix que cagava quan jo era petita.
però m'ha fet molta gràcia això que augures de possibles troncs convertint-se en "gremlins autòctons destructors" (sembla la rebel·lió de les màquines!) Em sembla que en demanaré un als Reis, i esperaré que es facin realitat les teues premonicions.

Hanna B ha dit...

ah, encara es fa això del caga tio? em pensava que ja ningú sabia ni què era...
de totes maneres, sense llar de foc no té cap sentit, així que té el seu ídem que la cosa es perdi...
encara sento la frustració de no entendre com coi s'ho feia el meu yayo per amagar les cosetes que anaven sortint, però com ho feia????

Arare_ ha dit...

hannab, no feia res, el teu avi!

El tió és màgic!!!! (tan gran i encara no ho saps? tchts,tchts)

china ha dit...

china-info.blogspot.com

Pere Tarter ha dit...

el tió és quelcom de tradicional nostre. Això fa que pugui sorprendre altres cultures que al.lucinaran en veure com ensenyem als nens a fotre mastegots a un tronc. Però bé, és la nostra tradició, no podem canviar-la pels ninots de neu perque fan més gracia.

pere ha dit...

T'agraeixo l'ampliació del post, Júlia. Ja no recordava això del "cagatió" que encara no ha arribat al meu àmbit familiar.
Jo ja volia parlar de Chucky, però no recordava el nom, tot i que al tió antopomòrfic li hauríem de buscar un nom català o psudocatalà: s'accepten suggeriments.
Més opinions en el post d'avui.

Arare i Iruna, els meus tions -jo no vaig conèixer aquest nom fins arribar a Barcelona-, tampoc no tenien cap característica humana.
Sisplau, Iruna, ni se t'acudeixi demanar un tió modern, que les meves premonicions se solen convertir en realitat i no voldria ser el responsable d'una desgràcia.

Tot i que falti el foc encara té sentit, HannaB. Com a mínim és pot conservar un dels seus elements: que sigui la natura misteriosa qui concedeixi els presents. Quant a l'aspecte del foc, tot passa per demanar que els pisos nous tinguin per llei llar de foc: uan reivindicació immobiliària que ens pot mobilitzar per poc que uns quants ens ho proposem. "Cap casa, cap pis, sense llar de foc".

Perdona china que sigui lacònic en el comentari, però no veig prou clara la teva opció, segurament vas per la Júlia i la seva al·lusió als basars.

No podem però ho acabarem fent, pere, encara que sigui per ninots de neu artificial. Temps al temps.

Anònim ha dit...

Com he rigut amb aquest post, ai... !!!!

pere ha dit...

Riu, riu, i resa perquè ningú no et regali cap tió com el de la foto ;-)

júlia ha dit...

Satiònic, Killertió, Matatió... Què tal una peli sobre 'la venjança del tió bastonejat'. Jo, a Barcelona, ni la meva família, no havíem fet mai això del tió, ni tampoc el meu pare, de la Garrotxa. Ho vaig veure fer, al principi, a uns veïns, no sé d'on provenien. NO era una tradició generalitzada. Crec que, en temps de menys consum, on es devia bastonejar el tió els reis devien dur poca cosa o res. Amb uns que regalessin ja n'hi havia prou (els reis del meu pare li duien unes espardenyes, un bocí de xocolata -mitja presa, que deien-, coses així).

pere ha dit...

En el meu cas, al Baix Ebre, sí que era una tradició. No portava gaires coses lúdiques i algunes eren per menjar la família, però la il·lusió consistia en la màgia de l'aparició del no res. Els reis eren els que em portaven les joguines, poques però molt apreciades, importants