Se’m presenten els dos versos a quarts de vuit del matí, quan encara la meva ment no pot anar més enllà de les coses més elementals:
Yo no digo mi canción
sino a quien conmigo va
Això va ser ahir. I es van anar repetint durant el matí, en els temps morts. Insisteixen cada vegada de manera més apagada, més llunyana. Tornen agafar protagonisme en alguns moments. És la versió de Menéndez Pidal: el “mi” en lloc de l’”esta” d’altres reculls és important, definitiu. Recordo que vaig llegir el romanç del conde –infante?- Arnaldos quan devia fer 3r o 4t de batxillerat i que em retorna de tant en tant, sobretot la qüestió del madrugar per sant Joan i els dos versos esmentats. En la calma de la nit se’m tornen a fer presents els versos: yo no digo mi canción..., yo no digo mi canción...
L’endemà –avui- torno a pensar en aquests versos, però ara ja no em vénen inconscientment, ara els recordo perquè vull –com recordo algun cop i percudeixo la música de Jim West, una vella sèrie en blanc i negre de la meva joventut-. Em pregunto el motiu de la insistència dels versos: yo no digo mi canción, yo no digo mi canción...sino a quien conmigo va. No trobo cap resposta satisfactòria. Ja no sé si els versos se m’apareixen perquè volen o perquè jo els crido. Més tard, al metro, em miro la gent amb aquella cara de pòquer que exigeix el viatge a dos pams de veïns desconeguts de trajecte mentre penso si diria la cançó a algú dels qui observo ràpidament, dissimuladament: potser sí.
Encara ara, d’una manera ben conscient, m’acompanyen els dos versos, i penso a qui els podria dir. No ho sé, però escric aquest post..
Demà segurament s’haurà acabat la cançó sense haver trobat destinatari. A més, tots els possibles receptors deuen fer pont i deuen haver deixat de llegir blocs i altres nimietats semblants-. Segur que tornaran més endavant: els versos i la gent.
P. S. Els de la tertúlia parlen de les dones i els homes i els estereotips. Bon tema pel dia de la Immaculada Concepció, o de la Constitució.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
Ep! Jo no faig pont i et llegeixo incondicionalment... potser seria una bona candidata a destinatària d'aquests versos. Un petó festiu :)
Por tu vida, el marinero,
dígasme ora ese cantar.
Jé, jo d'entrada li diria a tothom, i després... després me'n penediria.
Bona nit.
Ni jo tampoc -al menys el pont que esperava-, bitxo. I que quedi entre lectors incondicionals: tu ets una bona candidata a escoltar aquesta cançó, el problema és que em costa recordar la lletra, a més de la que vaig deixant per aquí.
El que deia, xurri, que o bé he oblidat la lletra o bé se'm confonen les cançons.
A mi també em passaria -em passa- una mica com a tu i després... després segurament com a tu.
és diumenge avui?
I a mi, me la diries, la cançó? pensa que sóc una bona candidata. Me la diràs, si em porto bé?
Va, que ara aniré a penjar una posta de sol que acaba de fotografiar el meu capità (sempre i quan blogger em deixi). Vine d'aquí a una mica a veure-la, ok? i a escoltar Billie Holliday.
ara, Pere, ara, acaba de pujaaaaaaaar!!!
vine,vine!
Vaig!
Publica un comentari a l'entrada