11.12.06

els col·leccionistes

Avui està tan de moda col·leccionar-ho tot; que fins hi ha qui col·lecciona muntanyes que tinguin ecos, qui col·lecciona estanys de suïssa, i qui bitllets de banc i fàbriques de bicicletes, avui, també, si podia, faria una col·lecció de records.

Tindria a casa, per exemple, aquells tacats cartipassos plens de ditades de tinta, que tant m’havien fet sofrir i costat tantes palmetades i estalviat tantes postres; aquell tinter ple de boles, i aquella ditxosa pissarra on els comptes mai sortien; tindria els arbres que vèiem per sobre el celobert, com magre tros de paisatge que ens feia rumiar campanes i somniar en l’aire lliure; tindria la campaneta que senyalava el plegar i l’anar a córrer i la llibertat gruada; tindria un estel que tenia amb una lluna i un sol, i els cartrons, i les baldufes, i un palmó ple de cireres, i una capsa d’aquarel·la plena de colors de sucre, i tota aquella quincalla que els bons Reis m’havien dut en aquelles nits d’insomni, prò d’un insomni rosa.


[...]

Més enllà, moltes receptes i una xinxeta de nit, i vistes de fondes, d’hostals i de carreteres; aquí, un penell de campanar; més enllà una porta, un gall que cantés com un dia, un sortidor que plorés, una capseta de música amb cert remoreig de notes, una campana de poble on toquessin una posta, un calendari aturat a moments que jo sabria, una creu de terme i moltes creus de cementiri.

I tota aquesta col·lecció, feta de deixes del cor, només seria per mi, seria el meu llibre d’hores; i, com ningú l’entendria, el tindria ben tancat, i seria sol a llegir-lo.

Santiago Rusiñol. Fulls de la vida


Ai, avui, la temptació dels blocs!

P. S. Quina cosa més curiosa i més absurda: avui, de manera espontània i poc meditada, alguns amics i companys -pocs, és veritat- comentaven que no els agradaven les portades dels diaris on es veia el dictador vestit de gala, amb una dignitat que no feia justícia als fets del personatge. Proposaven altres imatges. Tot són opinions.

Més llunyà en el temps però proper en l'espai, recordo un general presumptament culpable de més morts que també va morir al llit. No sé com van les lleis, suposo que tot caduca, i és llavors quan els historiadors fan literatura.

6 comentaris:

dolors ha dit...

Ondia, has tocat tots junts una sèrie de temes què, uns per motius professionals i altres personals, m'afecten profundament. M'has ajudat a ajuntar-los, igual un dia d'aquests faig una obra a partir d'això. Si ho faig ja t'ho faré saber.

mar ha dit...

eppsss

un somriure

(mira el correu)

Xurri ha dit...

A mi també em remou quelcom veure la dignitat fotogràfica i el respecte oferit a qui ha mort de vell, al llit i envoltat dels seus, sense haver hagut de respondre dels seus actes. I que se li rendeixin respectes, se li permetin les exèquies militars, les manifestacions públiques de suport. Es creu qeu oblidant es faran passos endavant, però els que segueixen aquesta gent no són sensibles a les mostres de civilització.

I no, no brindo com tothom sembla brindar. Crec que és un fracàs que hagi passat impune per la vida.

No se, de vegades aixó de l'altra galta se m'atranganta.

Tot te un límit, fins i tot aixó de predicar amb l'exemple.

pere ha dit...

Sempre el teu servei, Dolors. Em dones poques pistes, però espero que quan tinguis l'obra que dius m'ho faràs saber.

Vist i processat, mar. Se't veu poc, en persona, per aquí darrerament.

Tens tota la raó, xurri, molt especialment quan dius que els seguidors no es mostren ni es mostraran sensibles a la civilització i als drets humans més elementals.
És un fracàs el cas Pinotxet i ho són quells que casos que nointeressen a ningú. encara que em faci ja una mica de vergonya, deixa'm suggerir que fem un repàs de tant en tant a la geografia africana, tan llunyana i tan propera, i tan castigada per propis i estranys. Recordem per un moment el cas de Guinea i el Sahara, silenciats per tots els governs espanyols?
No sé, no sé... trobes realment que tot té un límit. Potser sí en l'aspecte de les consciències individuals, però les col·lectives...

júlia ha dit...

Sobre el que dieu, molts dictadors moren així, i els dictadors només són la punta de l'iceberg de tot un sistema. No sé, per tant, a que venen tantes alegries per la mort de Pinochet, molt vell, amb la seva família, ben peixat i ric, com en el cas de Franco i amb una bona part del país al seu favor. N'hi ha molts de vius, al tercer món, per cert. Fidel morirà també així, sense canvis ni intencions, Stalin també va traspassar sense problemes. Obiang ha estat rebut amb honors. Carrillo estiuejava amb Ceausescu. Sant Balduino va propiciar el final del somni de Lumumba. Pol Pot... Mao... en fi. A més la papanateria progre fa que es vulgui distingir entre dictadors de dreta-esquerra, conceptes molt manipulables, pel que fa a dictadors, poc significatius, per cert quan es fa servir la violència indiscriminada per mantenir el poder, que és, al capdavall, com acostumen a acabar les revolucions més ben intencionades. No crec que la cosa millori, només cal repassar el món i mai estem vacunats contra aquest tipus de coses. Sobre el colonialisme espanyol, se n'ha parlat molt poc, de cinema només recordo una pel·lícula espanyola que va passar sense pena ni glòria, em sembla que alguna vegada l'han feta per la tele, però no va arribar ni al cinema. La literatura no ha tocat el tema. Ahir, al suplement de la Vanguardia, per cert, hi ha alguns articles sobre això, molt interessants. Conec gent que havia viscut a Guinea, en aquest cas el problema va ser com es van fer les descolonitzacions, abandonant el territori a la seva sort. I no, no hi ha límits, malauradament a nivell col·lectiu crec que no n'hi ha, quan un indret geogràfic millora un altre s'esberla i les tribalitats humanes són imprevisibles. Si realment ens preocupés tot plegat seríem cada dia al carrer, protestant per coses com ara els nens soldats africans, per la situació del Sudan, d'Angola, i no sortiríem només quan hi ha pel mig els americans... per exemple.

pere ha dit...

Completament d'acord, o gairebé, en el que dius Júlia. La mort de molts dictadors en el llit és un fracàs que fa més pena que alegria.

No sé si deu haver cap estat que hagi silenciat tant com l'espanyol la seva descolonització. És increïble que hagi estat així, sobretot teneint en compte que la gent d'aquí és xerraire de mena. Vaig mig llegir el suplement de "La Vanguardia" sobre el tema; sí que era interessant.