carències

Sovint davant d’un quadre em trobo perdut, em veig incapaç de pensar o de dir -i encara- més coses que els locutors del No-Do parlant de l’exposició de Picasso a la Sala Gaspar l’any 1960. Veig el que veig i m’agrada o no, però difícilment podria competir amb qualsevol persona mitjanament educada en art no literari a l’hora d’expressar què hi ha fora dels colors i de la captació de l’instant. Em sento incapaç de qualsevol anàlisi diacrònica, de definir textures, d’entrar en la ment de l’artista, de valorar l’evolució, els retorns. També és veritat que mai no he entès del tot per què puc llegir una narració en una cadira i, en canvi, he de llegir una pintura dret al mateix temps que altres lectors, en sales inhòspites de parets blanques en la majoria dels casos i en un temps autoimposat, però real i habitualment insuficient. I en acabar de llegir una pintura, una altra i una altra i una altra. D’acord, és cosa meva, però va així.

Aquest estiu, per exemple, vaig visitar una exposició antològica de Modest Cuixart, titulada Retorn a la Mediterrània. El seu 80è aniversari ha passat sense gaire soroll: qüestions de modes, suposo. No m’agrada especialment Cuixart en el seu conjunt, però sí algunes de les seves obres. A la sala, a més d’unes 20 pintures, hi havia alguns fulls penjats amb reflexions del propi pintor i d’altres personatges. En llegeixo una de Cuixart que crec que anava així: “una obra ha de ser una màquina de fer pensar”. Ho entenc, com quan llegeixo alguns llibres. La sala es troba gairebé deserta i puc entretenir-me sense noses davant del Somni de Cypsele, de 1981.























Em recorda una possible portada d’una excel·lent col·leció de ciència-ficció de Martínez Roca de finals del 70 i principis del 80. Penso també que Cypsele, amb variacions ortogràfiques, és el nom de comerços diversos del Baix Empordà. Sembla ser que el nom correspon a una ciutat o poblat real o mític d’Arcàdia o del Montgrí. O és potser el nom d’una musa? Vet aquí els meus pensaments. Tot plegat, imatges molt allunyades de la realitat que observo. Mentre jo encara vaig mirant, passa una senyora pel meu darrere i li sento un comentari que s’adiu més en la proposta del full: “Aquesta noia té ulls de vaca.” No sé si ha captat l’essència de la proposta, però com a mínim ella, abans de passar ràpidament al quadre següent, ha fet una valoració pictòrica que a mi no se m’hagués acudit mai. Ella s’ha sentit estimulada per la realitat més immediata, potser ha comprès la intenció de l’artista i ha anat refent el procés creatiu. Jo, en canvi, he prescindit del valor intrínsec i m’he deixat portar per la marginalitat. No hi puc fer res i no us penseu que no em sap greu.