21.12.06

carències

Sovint davant d’un quadre em trobo perdut, em veig incapaç de pensar o de dir -i encara- més coses que els locutors del No-Do parlant de l’exposició de Picasso a la Sala Gaspar l’any 1960. Veig el que veig i m’agrada o no, però difícilment podria competir amb qualsevol persona mitjanament educada en art no literari a l’hora d’expressar què hi ha fora dels colors i de la captació de l’instant. Em sento incapaç de qualsevol anàlisi diacrònica, de definir textures, d’entrar en la ment de l’artista, de valorar l’evolució, els retorns. També és veritat que mai no he entès del tot per què puc llegir una narració en una cadira i, en canvi, he de llegir una pintura dret al mateix temps que altres lectors, en sales inhòspites de parets blanques en la majoria dels casos i en un temps autoimposat, però real i habitualment insuficient. I en acabar de llegir una pintura, una altra i una altra i una altra. D’acord, és cosa meva, però va així.

Aquest estiu, per exemple, vaig visitar una exposició antològica de Modest Cuixart, titulada Retorn a la Mediterrània. El seu 80è aniversari ha passat sense gaire soroll: qüestions de modes, suposo. No m’agrada especialment Cuixart en el seu conjunt, però sí algunes de les seves obres. A la sala, a més d’unes 20 pintures, hi havia alguns fulls penjats amb reflexions del propi pintor i d’altres personatges. En llegeixo una de Cuixart que crec que anava així: “una obra ha de ser una màquina de fer pensar”. Ho entenc, com quan llegeixo alguns llibres. La sala es troba gairebé deserta i puc entretenir-me sense noses davant del Somni de Cypsele, de 1981.























Em recorda una possible portada d’una excel·lent col·leció de ciència-ficció de Martínez Roca de finals del 70 i principis del 80. Penso també que Cypsele, amb variacions ortogràfiques, és el nom de comerços diversos del Baix Empordà. Sembla ser que el nom correspon a una ciutat o poblat real o mític d’Arcàdia o del Montgrí. O és potser el nom d’una musa? Vet aquí els meus pensaments. Tot plegat, imatges molt allunyades de la realitat que observo. Mentre jo encara vaig mirant, passa una senyora pel meu darrere i li sento un comentari que s’adiu més en la proposta del full: “Aquesta noia té ulls de vaca.” No sé si ha captat l’essència de la proposta, però com a mínim ella, abans de passar ràpidament al quadre següent, ha fet una valoració pictòrica que a mi no se m’hagués acudit mai. Ella s’ha sentit estimulada per la realitat més immediata, potser ha comprès la intenció de l’artista i ha anat refent el procés creatiu. Jo, en canvi, he prescindit del valor intrínsec i m’he deixat portar per la marginalitat. No hi puc fer res i no us penseu que no em sap greu.

4 comentaris:

júlia ha dit...

...i d'un càmping, força popular perquè va ser dels primers carets, a Pals. És un nom ben aprofitat. Un d'aquells noms que algú posa volent ser original i després te'ls vas trobant a tot arreu, com passa a Mallorca amb Nuredduna.

Xurri ha dit...

Has migrat a beta?? qué valent!

Curioses reflexions... saps? crec que tens raó, si puguéssim dfedicar una estona tranquila i íntima a mirar les obres pictóriques les podriem gaudir millor (si s'ho valen). De fet el pintor hi passa davant molta estona en soledat, primer a la seva imaginació, després davant la tela, per crear cada petita taca de color. Com l'escriptor ho fa davant els textes.

EL que passa es que al llegir un texte desfem el cabdell, fem el camí invers fins tornar al punt d'orígen, però amb la pintura aixó només ho fa qui la integra a la seva vida rutinària i disfruta el temps de mirar-la, sovint, com el pintor quan encara no li ha donat el vistiplau.

Ja ho deien, que gaudir l'art és un privilegi de pocs.

A mi m'agrada mirar llibres de pintura. No és del tot satisfactori, però és millor que res. Ve a ser com els de cuina...

Mitja hora i tindrè a casa els "braceros", uffff, vaig a repassar que no hi hagi res fora de lloc!

pere ha dit...

A l'estiu hi passo sovint per davant del càmping. Un no sap mai si aquests noms cultes es dignifiquen o al contrari, quan es fan servir per anomenar tantes coses. Bé, tampoc no té cap importància.

Exacte, xurri, és això exactament el que volia dir. Una pintura és com un conte o com una novel·la, però no el podem llegir de la mateixa manera. Hi ha una diferència important en la presentació (deixo de banda litografies), que només hi ha un exemplar, perquè les reproduccions no són el mateix.

No se m'havia acudit aquesta comparació entre els llibres de pintures i els de cuina, però tens raó, encara que estic segur que en els llibres de cuina ens amaguen coses o en magnifiquen d'altres.

Espero que el tema braceros hagi estat satisfactori. Suposo que en sabrem alguna cosa.

pere ha dit...

Ei, xurri, que ja no és beta, encara que l'ajuda sigui en japonès.