11.12.06

qüestions de llengua

Feia temps que no llegia a la premsa un article tan ben estructurat, tan meditat, tan racional i visceral a la vegada, tan inoportú en una persona que suposo que coneix tan bé la realitat de Catalunya com és Esther Tusquets. Esther Tusquets veu amenaçada la llengua castellana a Catalunya; no, m’equivoco, veu amenaçat el bilingüime. En aquesta Catalunya que, segons ella, ha aconseguit un Estatut molt per sota de les perspectives que tenien alguns –ella mateixa-, la llengua catalana té un paper massa... massa què? Aquí podeu llegir l’article sencer (ja sabeu que "La Vanguardia" fa temps que no permet gaires familiaritats) , però jo us proposo, ara que torna a estar de moda, un meme impossible: agafar els fragments fora de context (?) que us deixo i fer algun comentari (podeu afegir fragments i comentaris, esclar)

Pero a veces hay cosas que me siento obligada a decir, aunque sólo sea para apoyar a las personas que manifiestan lo mismo, o más aún, a las que lo piensan y no disponen de medios para manifestarlo.

Per què se sent obligada a dir, perquè no tenen prou suport a les urnes les persones que manifesten el mateix i tenen mitjans aquí i a la resta d’España? El primer que no disposi de mitjans d’aquí o de la resta d’España per dir el que ella diu que aixequí la mà.

No soy dada a los sentimientos nacionalistas. A ninguno. No me emocionan las banderas, ni los himnos nacionales, ni los desfiles militares ni las manifestaciones patrióticas. Y sin embargo me siento, cada día más, catalana.

Jo tampoc no sóc gaire propens a les banderes, els himnes, les desfilades militars (dels mossos d’esquadra?) . A les manifestacions patriòtiques em sembla que sí, que són molt diverses i ella mateixa en concreta en el seu article. Jo no em sento, cada dia més, català (observeu les comes i elimineu-les, elimineu també el que hi ha entre les comes: hauria de ser innecessari). Ara hauria de venir quan es concreta què és això de sentir-se catalana, però la finalitat de l’article és una altra, potser ho sabrem més endavant.

Queremos una Catalunya bilingüe.

Catalunya és actualment plurilingüe, i no em sembla que dir això sigui cap bestiesa, encara que ja ens entenem. Jo sóc plurilingüe, tots vosaltres sou plurilingües, però tothom sap quina és la seva llengua pròpia, o hi ha algun despistat? Qui vol una Catalunya bilingüe?

En casa, yo hablaba en catalán con mis padres y en castellano con mi hermano...

Misteri dels misteris. Necessito més informació. Rar, raro.

Lo habitual es que seamos bilingües, pero que una de las dos predomine sobre la otra, pero ¿qué hay de malo en esta convivencia de ambas, que además corresponde a la realidad?

Conec poquíssims bilingües de naixement, jo en sóc un. El normal, l’habitual, és tenir una llengua, després se n’aprenen tantes com calgui, segons les aptituds, voluntats, oficialitats i circumstàncies. En lingüística, quan una llengua predomina sobre una altra, estem davant d’un fenomen, força habitual en segons quins territoris, que s’anomena diglòssia i que té causes diverses, normalment poc satisfactòries per una de les dues llengües. El món n’és ple de parlants que conviuen en i amb diverses llengües, no hi ha cap mal, només faltaria.

El primero no lo entiendo. Si el catalán sobrevivió al franquismo, sin prensa, sin apenas libros, ni radio, ni espectáculos, ni lugar en las escuelas, ¿por qué va a desaparecer ahora?

Sobreviure, aquesta és la paraula clau. Potser ara pretén viure: hi ha llengües minoritàries molt pretensioses. Com que no sé si es refereix al català parlat o escrit no puc aportar percentatges d’ús. Bé, en realitat no els tinc. A algú se li acut alguna raó per la qual sigui possible que el català no desaparegui però tingui un ús oral més limitat que en altres temps? Se li acut a la Tusquets? Se li acut per què hauria de ser a l’inrevés?

El segundo no corresponde a la verdad que constato día a día: al terminar la escuela, al ingresar algunos en la universidad, la mayoría de los chicos hablan y escriben un castellano detestable.

En acabar a l’escola la majoria dels alumnes passen als instituts, i en acabar als instituts alguns alumnes parlen i, sobretot, escriuen un català detestable, jo diria que no millor que el castellà, però aquí també em falten estadístiques fiables. Si m’he de fixar en els blocs, per parlar d’un cas que tots coneixem, s’escriu millor en castellà que en català, la qual cosa tampoc és que ens faci cap vergonya.

Por una parte, se exige al profesorado de cualquier asignatura un conocimiento altísimo del catalán, lo cual deja fuera de combate a personas muy valiosas.

Un coneixement altíssim del català vol dir que facin poquíssimes faltes d’ortografia, morfosintaxi...? Posant un exemple: no s’ha de demanar d’un professor de matemàtiques que no escrigui o digui senus, quebrats, cuatre... ? Totes les assignatures s’expressen a través de la llengua i no seria gaire correcte que els alumnes tinguessin més coneixements de llengua que els seus professors, siguin de la matèria que siguin. En quin país passa el contrari? Quants anys tenen aquests professors per aprendre aquestes quatre cosetes que els permetran parlar i escriure una llengua i no una pseudollengua? Quants professors hi ha a Catalunya que no tinguin un domini suficient de la llengua castellana? Una altra cosa és que es demani als professors de matemàtiques, tornem al mateix exemple, que coneguin qui va ser el primer rei de la Corona d’Aragó que es va mostrar decididament partidari d’un dels Papes sorgits del Cisma d’Occident. Això seria –és?- una imbecilitat.

Y a nivel popular, en la calle, si era ofensivo que se nos dijera, al oírnos hablar en catalán: “Habla en cristiano”, no lo es menos que una tendera me increpe: Señora, ¿por qué demonios le habla usted en español a su nieto?”. En tono de gran inquisidor, y en catalán claro, a lo que estoy a punto de replicar con una rotunda grosería, en catalán purísimo también claro, aunque opto finalmente por decidir no volver a pisar su tienda y escribir este artículo.

Acabem, el darrer paràgraf ens mostra l’origen de l’article, el pretext. La senyora s’ha sentit ofesa per la botiguera. La literatura pot sorgir de l’estímul més inesperat... i convertir-se en política. La veritat és que aquesta botiguera mostra una confiança envers la clienta que és inusual: algú -centenars de lectors que passeu per aquí- ha presenciat un cas semblant?. Les meves dependentes cada dia parlen més en castellà, algunes amb prou feines en castellà o en català, cosa que em preocupa, però que soluciono –quin remei!- recorrent al llenguatge de signes. Per cert, cada dia compro una barra de pa en un supermercat i una de les dependentes que m’atén de tant en tant se’m va queixar fa unes setmanes perquè la majoria de gent de parla catalana habitual li demanen la compra en castellà quan veuen que és sud-americana. Em deia que d’aquesta manera mai no podria practicar el català que va aprendre a l’escola. No s’hi pot fer res, alguns catalans som així, sempre disposats a adaptar-se a les circumstàncies, encara que siguin imaginades.

Per cert, sempre m’ha fet gràcia això del català correctíssim, perfecte, puríssim en diu l’Esther. Que me’l presentin, que jo ja em pensava que la puresa ja havia desaparegut de qualsevol llengua, i de les relacions i intencions humanes, evidentment.

Em sembla que no valia la pena (els qui pensen que parlen un català puríssim dirien pagava la pena) allargar-me tant. A més, crec que he interpretat malament la Tusquets: un altre dia faré una reflexió més assenyada.























P. S. ... i Pinochet que per fi ha volat, encara que...

16 comentaris:

aiguamarina ha dit...

El que més m'ha agradat en acabar-te de llegir... ja ho saps, sí,
la socarroneria de treurens, treurels la llegua.

Trobo que sería una bona proposta per la tertúlia i poder extendres un tant com tu :)

Besades!

Dessmond ha dit...

Suposo que aquesta dona vol un càrrec destacat amb els Ciutadans. Hi ha més d'un que pensa que ténen un gran futur. Hi ha qui es prepara per ingressar-hi per la porta gran.

Anònim ha dit...

Ui ui ui... que "Ciutadans" tindrà més futur del que em pensava. Buf, quanta feina queda...

Anònim ha dit...

Un tema difícil d'entomar sense visceralitats. M'allargaria molt sobre el tema, així que ho deixo estar. Moltes persones que tenim o teníem per progressistes, quan toquem la qüestió, deixen anar espurnes. Recordo casos com el d'Armando de Miguel, per exemple i altres, del temps transicional, si fa no fa. O el mateix Jiménez de Parga, intel·lectual del Destino, que va semblar que s'hagués guillat. De tota manera, penso que la cosa s'ha d'estudiar en profunditat, hi ha moltes persones que s'han 'reciclat' a la força però que se senten ressentides -de forma errònia, probablement- però no gosen dir-ho, com ha fet la senyora Tusquets. Els Ciutadans són la punta de l'iceberg, que diuen. La burgesia, no ens enganyem, parlava en castellà a casa, molta que ara és socialista, convergent i fins i tot iniciativenca, molts progres envien els fills a escoles angleses, alemanyes, on, sovint, el català és força folklòric. De vegades penso que el millor és no llençar benzina al foc i anar fent camí culturalment parlant. També hi ha molt patriotisme arrauxat i independentista que no superaria un examen de llengua i cultura catalanes. Sobre el mal castellà, crec que s'escriu malament en castellà i en català i no s'escriu -i parla- malament en castellà només 'aquí', l'ortografia i la sintaxi són valors a la baixa, només cal escoltar les televisions (en català i castellà) o repassar els diaris. La tasca editorial de Tusquets no s'ha catalanitzat massa, per no dir gens, doncs, què n'esperàvem?

Anònim ha dit...

Sobre bilingüisme, disglòssia, llengua materna, i altres conceptes, diré que es manipulen segons convé als polítics. Personalment, a casa meva eren tots catalans, catalans de barri, i, per cert, al barri es parlava el català popular, que s'ha perdut amb tanta normativització i tant d'estàndard i correcció. A l'escola era l'època del castellà, no ho vaig viure de forma traumàtica, ja sé que no queda bé dir això, però és així, he tingut amigues filles d'immigrants d'aleshores, he de dir que, més enllà de la política, considero també el castellà una llengua 'meva'. Al principi es reivindicava la llengua materna, per defensar el català, amb teories pedagògiques de tota mena, per aconseguir poder fer-ne una mica a l'escola. Després va resultar que aquelles teories només servien per als catalans, que l'important era la llengua vehicle de cultura i tot això, i es va pontificar sobre el mdoel quebequià, tan allunyat de la nsotra realitat. La immersió es va fer dogma. I s'ha aconseguit un català 'd'escola' però no pas viu, al carrer, llevat de determinades zones geogràfiques. La batalla de l'àrea metropolitana fa aigües, la veritat. Creure que l'escola salvarà la llengua viva és un error molt gran i es deixen perdre -pels catalans- iniciatives culturals diverses. En això, n'hi ha molts que prediquen però...

Anònim ha dit...

claro que a discussão da lingua é sempre pertinente ainda que se venha a ser inpertinente. porém produzir, usar, viure amb, aortodoxalmente, qualsevol mitjans de narrativa, la llengua sempre amb ella. la llengua acontece circunstancialmente independente do que volem els "tratats".
abço.

Hanna B ha dit...

reverència, pere. brodat t'ha quedat i humilment m'afegeixo a cadascun dels teus comentaris: d'acordíssim! (serà català correctíssim això??)

Violant de Bru ha dit...

Hola Pere, sempre trobes perles sota les pedres i les engalanes amb els teus mots i les teves reflexions.
Abraçades.

Anònim ha dit...

Una pija !!!

miquel ha dit...

Si hagués de fer una petició sense gaire reflexió sobre l'estat de la llengua, demanaria, ho diré en castellà: "que me quede cómo estaba", perquè crec que el català parlat va endarrere, no sé si molt lentament o ràpidament, els detalls són percepcions i domini de xifres. El català escrit és una altra història que pot resultar enganyosa: avui ja molta més gent que l'escriu amb certa correcció.

Quant a la Tusquets, el més sorprenent no és el que diu, que algunes coses també, sinó que senti la necessitat de dir-ho. No, la Tusquets no entrarà a Ciudadans, és una càreega més profunda la seva, encara que s'acosti al pensament del nou partit.

Certament que l'escola no té cap importància en l'ús del català, que una cosa és saber i l'altra fer servir el saber.

En fi, gràcies per la solidaritat en alguns comentaris, però el que es pugui fer des d'aquestes petites tertúlies nostres, diguin el que diguin els més optimistes és fum de palla. Em de more la llengua pel carrer, per les botigues, pertot arreu.

Montse ha dit...

De fum de palla, res.
De pasta de moniato m'he quedat jo, llegint-te. I llegint la Júlia.

Ja no m'atreveixo a dir res més, perquè només anava fent que si amb el cap.

Doncs això. Reverència - com la hanna- i que sí amb el cap.

Petó.

miquel ha dit...

És el que hi ha, Arare.
petó

Xurri ha dit...

gñgñgñgñññ.... callo.

miquel ha dit...

Callar és de... :-)

Anònim ha dit...

Jo també anava fent que sí amb el cap.

Quan parlaves de professors m'ha vingut un moment meu a la memòria. Jo, a classe, que mai escric res que no siguin coses tècniques, havent d'escriure una paraula no massa normal a la pissarra, una paraula d'aquelles dubtoses, que si fos aquí tiraria de diccionari. Però era allà, davant dels alumnes, i em moria de vergonya. La vaig escriure bé, però vaig passar una mala estona pensant si l'havia escrit bé o no.

Recordo que quan era alumne, si algun professor escrivia alguna cosa a la pissarra i feia alguna falta d'ortografia... era el primer pas perquè la classe en general li perdés el respecte. Si aquella persona que feia faltes d'ortografia ens havia d'ensenyar...

Per això trobo molt normal que et demanin un nivell mínim de català. Que vaja, el nivell de català que es demana als professors (almenys no als que donen classe de llengua) és el nivell C. I ja em perdonarà la bona dona, però a mi (i a molta gent com jo) el nivell C me'l van donar només per haver anat a l'escola en català.

miquel ha dit...

Mals moments, oi, aquests del dubte i la impossibilitat de consulta?
Tants anys de normalització, lluna, i encara no estem normalitzats. Quan no ens calgui parlar de la llengua més que en altres països, serà senyal que les coses comencen a funcionar en aquest país. Dubto que ho arribi a veure.