qüestions de llengua

Feia temps que no llegia a la premsa un article tan ben estructurat, tan meditat, tan racional i visceral a la vegada, tan inoportú en una persona que suposo que coneix tan bé la realitat de Catalunya com és Esther Tusquets. Esther Tusquets veu amenaçada la llengua castellana a Catalunya; no, m’equivoco, veu amenaçat el bilingüime. En aquesta Catalunya que, segons ella, ha aconseguit un Estatut molt per sota de les perspectives que tenien alguns –ella mateixa-, la llengua catalana té un paper massa... massa què? Aquí podeu llegir l’article sencer (ja sabeu que "La Vanguardia" fa temps que no permet gaires familiaritats) , però jo us proposo, ara que torna a estar de moda, un meme impossible: agafar els fragments fora de context (?) que us deixo i fer algun comentari (podeu afegir fragments i comentaris, esclar)

Pero a veces hay cosas que me siento obligada a decir, aunque sólo sea para apoyar a las personas que manifiestan lo mismo, o más aún, a las que lo piensan y no disponen de medios para manifestarlo.

Per què se sent obligada a dir, perquè no tenen prou suport a les urnes les persones que manifesten el mateix i tenen mitjans aquí i a la resta d’España? El primer que no disposi de mitjans d’aquí o de la resta d’España per dir el que ella diu que aixequí la mà.

No soy dada a los sentimientos nacionalistas. A ninguno. No me emocionan las banderas, ni los himnos nacionales, ni los desfiles militares ni las manifestaciones patrióticas. Y sin embargo me siento, cada día más, catalana.

Jo tampoc no sóc gaire propens a les banderes, els himnes, les desfilades militars (dels mossos d’esquadra?) . A les manifestacions patriòtiques em sembla que sí, que són molt diverses i ella mateixa en concreta en el seu article. Jo no em sento, cada dia més, català (observeu les comes i elimineu-les, elimineu també el que hi ha entre les comes: hauria de ser innecessari). Ara hauria de venir quan es concreta què és això de sentir-se catalana, però la finalitat de l’article és una altra, potser ho sabrem més endavant.

Queremos una Catalunya bilingüe.

Catalunya és actualment plurilingüe, i no em sembla que dir això sigui cap bestiesa, encara que ja ens entenem. Jo sóc plurilingüe, tots vosaltres sou plurilingües, però tothom sap quina és la seva llengua pròpia, o hi ha algun despistat? Qui vol una Catalunya bilingüe?

En casa, yo hablaba en catalán con mis padres y en castellano con mi hermano...

Misteri dels misteris. Necessito més informació. Rar, raro.

Lo habitual es que seamos bilingües, pero que una de las dos predomine sobre la otra, pero ¿qué hay de malo en esta convivencia de ambas, que además corresponde a la realidad?

Conec poquíssims bilingües de naixement, jo en sóc un. El normal, l’habitual, és tenir una llengua, després se n’aprenen tantes com calgui, segons les aptituds, voluntats, oficialitats i circumstàncies. En lingüística, quan una llengua predomina sobre una altra, estem davant d’un fenomen, força habitual en segons quins territoris, que s’anomena diglòssia i que té causes diverses, normalment poc satisfactòries per una de les dues llengües. El món n’és ple de parlants que conviuen en i amb diverses llengües, no hi ha cap mal, només faltaria.

El primero no lo entiendo. Si el catalán sobrevivió al franquismo, sin prensa, sin apenas libros, ni radio, ni espectáculos, ni lugar en las escuelas, ¿por qué va a desaparecer ahora?

Sobreviure, aquesta és la paraula clau. Potser ara pretén viure: hi ha llengües minoritàries molt pretensioses. Com que no sé si es refereix al català parlat o escrit no puc aportar percentatges d’ús. Bé, en realitat no els tinc. A algú se li acut alguna raó per la qual sigui possible que el català no desaparegui però tingui un ús oral més limitat que en altres temps? Se li acut a la Tusquets? Se li acut per què hauria de ser a l’inrevés?

El segundo no corresponde a la verdad que constato día a día: al terminar la escuela, al ingresar algunos en la universidad, la mayoría de los chicos hablan y escriben un castellano detestable.

En acabar a l’escola la majoria dels alumnes passen als instituts, i en acabar als instituts alguns alumnes parlen i, sobretot, escriuen un català detestable, jo diria que no millor que el castellà, però aquí també em falten estadístiques fiables. Si m’he de fixar en els blocs, per parlar d’un cas que tots coneixem, s’escriu millor en castellà que en català, la qual cosa tampoc és que ens faci cap vergonya.

Por una parte, se exige al profesorado de cualquier asignatura un conocimiento altísimo del catalán, lo cual deja fuera de combate a personas muy valiosas.

Un coneixement altíssim del català vol dir que facin poquíssimes faltes d’ortografia, morfosintaxi...? Posant un exemple: no s’ha de demanar d’un professor de matemàtiques que no escrigui o digui senus, quebrats, cuatre... ? Totes les assignatures s’expressen a través de la llengua i no seria gaire correcte que els alumnes tinguessin més coneixements de llengua que els seus professors, siguin de la matèria que siguin. En quin país passa el contrari? Quants anys tenen aquests professors per aprendre aquestes quatre cosetes que els permetran parlar i escriure una llengua i no una pseudollengua? Quants professors hi ha a Catalunya que no tinguin un domini suficient de la llengua castellana? Una altra cosa és que es demani als professors de matemàtiques, tornem al mateix exemple, que coneguin qui va ser el primer rei de la Corona d’Aragó que es va mostrar decididament partidari d’un dels Papes sorgits del Cisma d’Occident. Això seria –és?- una imbecilitat.

Y a nivel popular, en la calle, si era ofensivo que se nos dijera, al oírnos hablar en catalán: “Habla en cristiano”, no lo es menos que una tendera me increpe: Señora, ¿por qué demonios le habla usted en español a su nieto?”. En tono de gran inquisidor, y en catalán claro, a lo que estoy a punto de replicar con una rotunda grosería, en catalán purísimo también claro, aunque opto finalmente por decidir no volver a pisar su tienda y escribir este artículo.

Acabem, el darrer paràgraf ens mostra l’origen de l’article, el pretext. La senyora s’ha sentit ofesa per la botiguera. La literatura pot sorgir de l’estímul més inesperat... i convertir-se en política. La veritat és que aquesta botiguera mostra una confiança envers la clienta que és inusual: algú -centenars de lectors que passeu per aquí- ha presenciat un cas semblant?. Les meves dependentes cada dia parlen més en castellà, algunes amb prou feines en castellà o en català, cosa que em preocupa, però que soluciono –quin remei!- recorrent al llenguatge de signes. Per cert, cada dia compro una barra de pa en un supermercat i una de les dependentes que m’atén de tant en tant se’m va queixar fa unes setmanes perquè la majoria de gent de parla catalana habitual li demanen la compra en castellà quan veuen que és sud-americana. Em deia que d’aquesta manera mai no podria practicar el català que va aprendre a l’escola. No s’hi pot fer res, alguns catalans som així, sempre disposats a adaptar-se a les circumstàncies, encara que siguin imaginades.

Per cert, sempre m’ha fet gràcia això del català correctíssim, perfecte, puríssim en diu l’Esther. Que me’l presentin, que jo ja em pensava que la puresa ja havia desaparegut de qualsevol llengua, i de les relacions i intencions humanes, evidentment.

Em sembla que no valia la pena (els qui pensen que parlen un català puríssim dirien pagava la pena) allargar-me tant. A més, crec que he interpretat malament la Tusquets: un altre dia faré una reflexió més assenyada.























P. S. ... i Pinochet que per fi ha volat, encara que...