de gèneres literaris (més o menys)

Google em recordava que tal dia com ahir de l’any 1859 –el mateix any del Pla Cerdà i de la instauració dels Jocs Florals de Barcelona, per situar-nos una mica- va néixer Conan Doyle. Aquesta efemèride em recorda que les històries de Sherlock Holmes van anar apareixent a la premsa a partir de 1887 (?). Amb les diferències que vulgueu, les aventures del personatge segueixen una tradició, la de la novel·la de fulletó, apareguda unes dècades abans a través de l’escriptura d’Eugène Sue, Dumas, etc. Les novel·les d’aquests darrers autors, que aquí foren molt llegides, trobaren imitadors autòctons com Wenceslao Ayguals de Izco (nascut a Vinaròs) o Antoni Altadill (de Tortosa). Algunes d’aquestes obres avui només es poden llegir, penso jo, com a curiositat arqueològica, tot i que en el cas, per exemple de Barcelona y sus misterios... Ja m’embranco amb una història que no és la que vull tractar.

El que volia dir és que tots sabem que en l’actualitat la novel·la de fulletó continua sobretot a través de les sèries de televisió, de fora o autòctones, sense massa novetats estructurals i d’altres tipus respecte els seus orígens. D’entre aquestes mostres visuals actuals del gènere, l’única que em toca mirar és Ventdelplà. L’he vista, més o menys, setmanes i setmanes, i la distracció més interessant que m’aporta és imaginar possibles relacions futures entre els personatges (quantes setmanes queden perquè iniciïn una relació més íntima l’Svetlana i en Joan, el fill d’en Jaume...?), continuacions d’alguna de les històries, tot pel simple plaer de jugar i d’encertar. Direu que és poca cosa, però què hi farem. No trobo especialment interessant la fotografia, la banda sonora no és que hagi variat gaire al llarg del temps, els pensaments dels personatges –quins?- tampoc no em semblen especialment interessants, els temes d’actualitat que poden aparèixer de tant en tant els trobo més desenvolupats en altres programes o mitjans, que els actors actuïn millor o pitjor, no em diu gaire res. Ep, no estic dient que Ventdelplà sigui una novel·la dolenta: la quantitat de gent que la mira demostra que hi ha molta gent que la mira, i això és un valor a tenir en compte. I per altra banda, parlo de Ventdelplà perquè no veig cap altra sèrie. És veritat que no entenc per què la gent passa hores amb una història que deu ser aproximadament com qualsevol història real que podrien viure personalment si no fos perquè es deuen passar bona part de la seva vida asseguts a la butaca davant de la tele. O es mira Ventdelplà per tal de confirmar el valor de la realitat de la pròpia vida, és a dir, per complicitat? No ho sé.

De fet tampoc no volia parlar de la sèrie, sinó de les seves seqüeles. No sabem si la gent de Ventdelpà va gaire al cinema o al teatre, no sabem si llegeixen gaire, tot i que editen algun llibre, com el de la memòria històrica que estan preparant ara i que té com a objectiu principal evitar que es cometin els mateixos errors dels passat –però si ja Anselm Turmeda tenia ben clar que l’home és l’únic animal que comet dues vegades els mateixos errors, que sinó no seria home-, poca cosa de música... Resumint, d’allò que se’n diu vida cultural, en sabem ben poc. Doncs ara resulta que amb el ganxo de la telenovel·la s’editen dos llibres que ja es troben entre els més venuts: un diari, Isona, diari d’una nova vida a Ventdelplà, escrit per Laia Aguilar, i La cuina de Ventdelplà. Les receptes de la Marcela, de diversos autors. És a dir, que podem fer de voyeurs i llegir un diari que no escriu la pròpia protagonista sinó una negra –ai, perdó!-, mentre que la protagonista cobra drets d’imatge i suposo que la deuen fer anar a firmar unes reflexions que no ha tingut. Quina enganyifa per als lectors, encara més tenint en compte que si es fan una volta pels blocs m’imagino que trobarien una varietat de diaris semblants o molt millors, tot i que no puc comparar i em seembla que no ho podré fer. És clar que una cosa és ser mediàtic i una altra ser real només en la virtualitat. Quant al llibre de cuina, quan tingui temps m’entretindré a mirar qui són els experts d’una obra que “tracta de plats de cada dia, fets amb els productes que totes les mestresses de casa poden trobar al rebost”. Deixant de banda la discriminació de gènere –com em desagrada la paraula gènere!- i que jo no tinc rebost, apuntar-se a la moda dels llibres de cuina deu ser una aposta segura malgrat que es repeteixin les receptes de “sempre”. Com pots ser que s’arribin a publicar tantíssims llibres de cuina i que alguns siguin tan venuts?

Acabo ja amb el que em sembla obvi. Un país com el nostre, en què Ventdelplà té una audiència tan important, els falsos diaris d’una adolescent interessen força i un llibre de cuina amb les receptes de sempre de la Marcela té nombrosos compradors, ha de ser per força un país normal, un país envejable, un país feliç. Què més necessitem?