El post de la Julia i l’aparició de les mosques petites, persistents i insubornables que l’arribada de la calor porta al vestíbul de casa em recorden el primer contacte amb la poesia de Joana Raspall, l’obra de la qual vaig conèixer accidentalment, com coneixem tantes altres coses.
Doncs resulta que jo formava part com cada any del jurat dels Jocs Florals de l’Institut, i entre els poemes presentats pels més petits en destacava un que dintre de la simplicitat infantil fregava la perfecció que sovint només tenen els grans que aconsegueixen conservar –no se sap com- l’ànima de nen. El poema l’havia presentat una nena rosseta, maqueta, coqueta que no sobresortia precisament a l’hora d’expressar per escrit els seus pensaments ni el món que l’envoltava. Als meus companys i a mi ens va sorprendre la seva composició i per un moment vam creure que la nena havia rebut una ajuda exterior; però, quins pares amatents no ajuden els seus fills en les tasques escolars, encara que siguin les voluntàries? També podia ser un plagi, però vam ser incapaços de descobrir-ne els orígens.
Encara que en aquest moment ja sabeu per on vaig, continuaré dient que el poema -el jurat, malgrat les sospites, era honrat- es va presentar als Jocs del Districte, on jo també feia de jurat –aquesta professió a vegades exigeix dedicacions extremes i externes-. En aquesta segona lectura, a una companya de professió especialitzada en els més petits, també li va semblar que el poema era molt maco i que li sonava la música. Al dia següent, després de consultar la seva bibliografia, la companya de lectures em va trucar a casa per dir-me que la nena que havia escrit els versos no era la maqueta, rosseta, coqueta sinó la Joana Raspella, que era una mica més grandeta. Em va saber greu no donar-li el premi a la coqueta, rosseta, maqueta per haver-me presentat una poeta més grandeta amb ànima d’infant, però les bases, discutibles, del concurs no permetien els plagis, bé, no permetien les còpies, perquè com tots sabeu jo sóc un fervent defensor de les variacions sobre un mateix tema i no hagués permès que les bases del concurs s’haguessin interposat entre el poema i el premi.
Vet aquí el poema de la rosseta, maqueta, coqueta, copieta:
Tanca amb pany i clau
que la nit es fosca.
No deixis entrar ni mosquit ni mosca.
Si fos el mosquit, quin brunzit!
Ai, quina picada,
i quin neguit!
La mosca no pica
si no és a ple sol,
però és llaminera,
de tot vol menjar;
Vol tastar
la salsa del plat
i la llet del pot,
i si no vigiles
nedarà al teu got.
Tanca amb pany i clau,
i els insectes fora!
Au!
Joana Raspall: ”Els insectes”, dins Degotall de poemes.
M’ho havia d’haver pensat que la nena no podia haver acabat el poema amb aquest genial “Au!”
P. S. Els jurats de premis literaris infantils posteriors ja no tindran problemes a l’hora d’esbrinar si aquest poema pertanys a la nena, al nen, a la seva mama, al seu papa, a l’àvia, a l’avi, a la tieta... o a la Joana Raspall, només caldrà que busquin a Google “No deixis entrar ni mosca ni mosquit”. He dit.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 24 minuts
15 comentaris:
Aquestes coses passen i passaran, és inevitable, la gent copia, de vegades els joves i nens ho fan de forma inconscient, però els adults ho fant expressament i grollera. També els 'famosos' copien, així que... A mi em va passar en un jurat, una nena havia presentat un fragment d'Hivern, de Marti i Pol, al jurat hi havia Jordi Sarsanedas, que el va votar, jo me'n vaig adonar perquè haviem treballat el poema a l'escola. En una altra ocasió vam rebre dos poemes -d'adults- exactament iguals, no vam trobar l'origent del text, però venien de dos llocs diferents -s'havien copiat mútuament, ho havien trobat a internet?-. Crec, però, que els qui som a l'escola tenim una idea aproximada del que poden o no poden escriure els infants.
A mi em va passar una vegada, també, a l'escola dels meus fills... en un Sant Jordi vaig haver d'anar a dir-li -en privat- a la mestra del nen que havia guanyat , que el poema era copiat fil per anda del ... seu propi llibre de lectura!!! (El finestró, per si algú el recorda) i el poema em sembla recordar que era de Caterina Arderiu (potser poso bé el cognom i no el nom, perquè parlo de memòria9... en fi, que com diuen els castellans, "en todas partes cuecen habas"
Molt bon dia! (au, va, que ja és divendres!!)
anda = randa
(les presses, les presses, aiiiii)
I què me'n dius de la "rendilla", que no es ni mosca ni mosquit però que et clava unes fiblades de déu li'n do que ni un fuet les clava millor. Del mosquit no t'enteres quan et xucla la sang, emprenya molt més el seu brunzit anunciador de transfussions. De les mosques, l'única que fa por de veritat és aquella collonera que anomanem tàvec. He vist cames d'una inflor de bot, per la picada d'aquest monstre que amb un mul t'ha confós. I ara no em diguis que no coneixes la rendilla maleïda que no atura ni mosquitera ni cortina, que jo fins que no vaig anar al teu poble i vaig jeure sota les oliveres, no sabia què era aquest animal malànima que no veus i que a tothom desespera.
(juro sobre la bíblia i el talmud, que no he copiat ni una coma ni un punt)
Parlant de mosques, sabries dir-me quina és aquesta que liba la flor de l'olivereta (Ligustrum vulgare) també coneguda en castellà per "Alhena".
Clementina, Clementina..., Arare.
'Clementina em dic, Clementina em deia..'
Clementina Arderiu, esposa de Carles Riba i àvia del Pau Riba. Una mica a l'ombra del marit, com tantes altres (encara que sembla que ja li estava bé, però eren temps diferents, aquells).
Una poetessa a la qual dedicaré un proper post.
L'olivereta és una planta molt bonica, per cert, però no conec la mosca...
Per cert, de qui és 'La natura, diligent ens procura, una bèstia, per a cada molèstia, si a les fosques ja no piquen les mosques, hi ha els mosquits...'
Diria que de... de.... deixa que pensi... Josep Carner?
Ondia, Ramon, si que hi entens, de mosques i mosquits! El nom de la mosca aquesta - Alhena- m'agrada per a nick o sobrenom!!! (potser en una propera vida)
Què seria de la literatura sense la còpia, ara que a les llibreries els llibres passen volant? Això sí, sempre posant la procedència. Una altra cosa és el plagi -que ens permet avaluar els nostres coneixemnets lectors-, diguem-li la font d'inspiració si voleu: com en el cas del poema de la Joana Raspall, que segur que té en compte el poema que tu esmentes, Júlia, i que si no m'equivoco no és de carner sinó de Pere Quart.
Ramon, que jo ja sóc un urbanita i recordo poc els noms de la meva infantesa. M'has fet venir una esgarrifança amb la rendilla, que crec que al nord es diu randell. No sé el nom de la mosca de l'olivera; de l'olivera el que sí que recordo de petit és que hi havia una plaga de cuquets terrible que s'anomenaven xixi i que nosaltres, en les nostres declaracions de guerra, utilitzavem : "guerra al xixiu".
darrerament a les terres de l'Ebre ha aparegut la plaga de la mosca negra, i per aquí a la vora sembla que prolifera l'exòtic mosquit tigre.
...ja sé que tu només fas servir originals.
No es pot negar, arare, que alhena és un nom bonic, eufònic, però fer servir el nom d'una mosca com a motiu...
Bon divendres a tothom.
Ei, que l'alhena és la planta, la nostra olivereta, no pas la mosca. Ais..
En quant a allò altre, pere, també tinc les meves "fonts d'inspiració", no et creguis.
Ho veus com sóc un ignorant de la natura, ramon.
Qui no tingui fonts d'inspiració que tiri la primera pedra.
Jo sóc ignorant de la natura i de la literatura (hauria jurat que era de Carné, però ara que ho dius...) he de refrescar la memòria.
Prefereixo que sigui una planteta que una mosca,ra encara m'agrada més!
Bon cap de setmana!!!
bé, jo sobre mosques només me'n sé una:
"una mosca volava per la llum (xim-pum)
la llum es va apagar (cric-crac)
i la pobra mosca es va quedar a la fosca
i la pobra mosca no va poder volar (jastààà)"
*
apa que no l'havia dit vegades aquesta "xorrada" sobre les mosques
:)
Bon cap de setmana, arare.
Gran veritat, mar, la de la mosca a les fosques; l'afegirem a la mitologia dels dípters. (ara ja saps dos poemes)
Bé, la rosseta va fer una bona utilització dels recursos al seu abast. Conscient que no era capaç de millorar-ho, ho accepta i tria quelcom millor. Pragmàtica i efectiva.
Ara, que si no la va triar ella, sino els pares (pel que dius de la rosseta, plausible) llavors ho trobo mancat de subtilesa.
Mosques, mosques: a un panal de rica miel....
Sí que era pràctica la rosseta, sí. I la veritat és que la seva família no es va sorprendre gaire quan els vam comunicar la còpia. la cosa devia venir de família.
Ja tenim quatre poemes amb mosques.
Publica un comentari a l'entrada