la rosseta, els insectes i la Joana.

El post de la Julia i l’aparició de les mosques petites, persistents i insubornables que l’arribada de la calor porta al vestíbul de casa em recorden el primer contacte amb la poesia de Joana Raspall, l’obra de la qual vaig conèixer accidentalment, com coneixem tantes altres coses.
Doncs resulta que jo formava part com cada any del jurat dels Jocs Florals de l’Institut, i entre els poemes presentats pels més petits en destacava un que dintre de la simplicitat infantil fregava la perfecció que sovint només tenen els grans que aconsegueixen conservar –no se sap com- l’ànima de nen. El poema l’havia presentat una nena rosseta, maqueta, coqueta que no sobresortia precisament a l’hora d’expressar per escrit els seus pensaments ni el món que l’envoltava. Als meus companys i a mi ens va sorprendre la seva composició i per un moment vam creure que la nena havia rebut una ajuda exterior; però, quins pares amatents no ajuden els seus fills en les tasques escolars, encara que siguin les voluntàries? També podia ser un plagi, però vam ser incapaços de descobrir-ne els orígens.

Encara que en aquest moment ja sabeu per on vaig, continuaré dient que el poema -el jurat, malgrat les sospites, era honrat- es va presentar als Jocs del Districte, on jo també feia de jurat –aquesta professió a vegades exigeix dedicacions extremes i externes-. En aquesta segona lectura, a una companya de professió especialitzada en els més petits, també li va semblar que el poema era molt maco i que li sonava la música. Al dia següent, després de consultar la seva bibliografia, la companya de lectures em va trucar a casa per dir-me que la nena que havia escrit els versos no era la maqueta, rosseta, coqueta sinó la Joana Raspella, que era una mica més grandeta. Em va saber greu no donar-li el premi a la coqueta, rosseta, maqueta per haver-me presentat una poeta més grandeta amb ànima d’infant, però les bases, discutibles, del concurs no permetien els plagis, bé, no permetien les còpies, perquè com tots sabeu jo sóc un fervent defensor de les variacions sobre un mateix tema i no hagués permès que les bases del concurs s’haguessin interposat entre el poema i el premi.

Vet aquí el poema de la rosseta, maqueta, coqueta, copieta:

Tanca amb pany i clau
que la nit es fosca.
No deixis entrar ni mosquit ni mosca.
Si fos el mosquit, quin brunzit!
Ai, quina picada,
i quin neguit!

La mosca no pica
si no és a ple sol,
però és llaminera,
de tot vol menjar;
Vol tastar
la salsa del plat
i la llet del pot,
i si no vigiles
nedarà al teu got.

Tanca amb pany i clau,
i els insectes fora!
Au!

Joana Raspall: ”Els insectes”, dins Degotall de poemes.

M’ho havia d’haver pensat que la nena no podia haver acabat el poema amb aquest genial “Au!”

P. S. Els jurats de premis literaris infantils posteriors ja no tindran problemes a l’hora d’esbrinar si aquest poema pertanys a la nena, al nen, a la seva mama, al seu papa, a l’àvia, a l’avi, a la tieta... o a la Joana Raspall, només caldrà que busquin a Google “No deixis entrar ni mosca ni mosquit”. He dit.