Hi ha dies que m’agradaria allunyar-me nord enllà –o est, sud, oest-, però la idea em marxa de seguida del cap perquè a tot arreu les coses van com van i, en el fons, prefereixo quedar-me amb les tragicomèdies grotesques conegudes que experimentar les misèries alienes.
És veritat que em dol que Maragall parodiï Queco Novell o Carod imiti Xavier Noms, perquè aquesta no és la finalitat del seu càrrec ni la meva voluntat. Cert, però, que em sabria greu que Convergència tornés a tenir el govern, perquè jo sóc prou gran per recordar els 23 anys del seu mandat. Realment m’emprenya aquest parèntesi de desgovern que ha començat avui –bé, la data no la sé precisar-. És indubtable que em disgusta ser la riota dels altres, però em disgustaria més si jo hagués realment provocat el riure...
En fi, que avui és un mal dia, però tindré paciència i esperaré aquí, a casa, temps millors, tot i que no sé, no arribo tan sols a entreveure, com i d’on poden arribar, perquè, desenganyem-nos, tard o d’hora, després de l’interregne, ens tocarà tornar a votar i no hi ha més cera que la que crema, i la veig molt cremada.
[VINDRÀ L'HORA DE JUTJAR-ME...]
Fa 12 minuts
12 comentaris:
Ai, senyor lasaragantona, quin dia, sí, quin dia negre. Les que ja som velletes ja ho vèiem venir, tot plegat. No, si algun dia direm, contra espanya vivíem millor, ves. Miri, tanco els ulls per no veure els diaris, com ahir, aquella afoto de tota la colla fent manetes, a la tapa de la vanguardia, i aquella altra, del senyor Carod assenyalant nosequè. Colla de passarells!!!! no comparteixo del tot el seu furor anticonvergent, però és que en vint-i-tants anys tots poden fer disbarats, i molts, vegis el juntament del capicasal. En fi...
Sempre ens quedarà la poesia... Senyor Saragatona, que no et vaig poder conèixer! - encara que vaig conèixer la mar i el senyor Pensador entre d'altres-
Un altre dia serà...
I bé, sobre això de la política d'estar per casa, ja ho veia venir. Sempre diem allò de val més boig conegut, però jo tampoc no tinc cap mena de "motor" que m'empenyi a votar als uns o als altres. No era això, companys, no era això...
Bon dia!!! i petons blaus
Ens esperen uns dies ben pesats, fatigosos, cansins. Sentint cridories i acusacions poc elaborades, declaracions i postes en escena massa estudiades i amb vergonya aliena. Caldra prendre molta paciencia, refer-nos de les decepcions i anar fent.
Sempre en quedara el "Polonia".
aiii... avui més val que no parli de política perquè tindré en Maragall a casa meva...
i més val que es calci aquest senyor perquè jo no sé estar callada...uuufffff, quin mal rotllo!!!
(tindrà sort perquè ja hi ha algú preparat per tapar-me la boca) (casun l'olla!)
***
a fer punyetes la política!
en fi...
***
gràcies!
mil gràcies per venir
(i ja no cal que digui res més, oi? perquè ja ens entenem prou bé)
em sembla que... cremada del tot... millor no fer comentaris... en un moment en el que catalunya es suposa que havia d'estar unida, que havíem de deixar veure que erem un poble unit per un objectiu comú... és igual, millor no pensar-hi. Bon cap de setmana a tots!
Home de poca fe, que no saps que d'aquí a cent anys tots calbs! I els de llavors (qui sigui, que això no ho tinc clar) ens miraran amb una riota tot dient: que beneits que eren.
Apa, apaga la ràdio i la tele i treu a passejar el gos, que tal dia farà un any.
A mi tampoc no m’agradaria tornar a passar vint-i-tres anys més sota un pujolisme bis, aquell govern claudicant, farcit de renúncies i d’interessos que no va ser capaç de treure’ns la fama de pidolaires. Estic d’acord que les expectatives creades fa dos anys eren moltes, potser i fins i tot massa, i poques han arribat a bon port, o almenys és el que sembla. El problema d’aquest país i del país del costat saps quin és, pere? Que tenim la desgràcia d’haver estat educats en una mala cultura, i sempre esperem que ens ho resolguin tot. El govern de torn, o l’estat, té l’obligació de resoldre tots els “meus” problemes. És igual del caire que siguin: laborals, salarials, de feina, de salud, d’esbarjo, de seguretat, de mobilitat... fins i tot quasi diria que també els sentimentals. És clar que la societat que hem creat entre tots ens fa disminuïts des de la naixença fins a la mort, i és difícil poder-se escapar d’aquesta dependència. Però recordo, fins allà on arribo, que el mal ja arrenca de la llarga postguerra, quan els súbdits del règim havien de fer cua cap a Madrid per preguntar: “Qué hay de lo mío?”. Que hem resolguem el meu cas, en aquest cas només dels addictes, que no eren pas pocs. Els altres prou feina tenien en sobreviure.
I amb aquesta cantarella ens hem quedat.
Ai, vedette, no en facis cas del que dic avui, que ha estat un rampell, que encara que m'interessa la política, els polítics d'avui, ara no tinc temps per recordar excepcions, són una mena de llast inevitable dels ciutadans de pro.
Tens raó amb els del capicasal, però és que els altres han estat els meus caps durant molts anys i...si jo t'expliqués... Quan vulguis ens asseiem davant del plorat Molino i te'n faig cinc cèntims d'euro, o el que tu vulguis sentir.
Arare, que els nostres rellotges no van coincidir ahir.
Amb el teu permís i sense que sigui un precedent: maricon el que els voti. Oblida el que has sentit.
Tu ho has dit, Dan, si no fos per Polònia, que en les properes emissions hauria d'augmentar el seu horari, no sé que farem... Potser el Barça?
De totees maneres, la situació en unfutur a mig termini no la veig gaire més brillant.
D'acord, mar, però els altres tampoc no és que siguin gaire més brillants, i no ho discutirem en públic que encara prendríem mal.
Ja saps que anar a veure-us - i escoltar-te- va ser un plaer. A veure quan ho repetim.
No, Esther, si el poble més o menys ja està unit en els aspectes essencials, el problema són ells.
Bon cap de setmana.
Sí, si, tots calbs, però mentrestant ens estan prenent el pèl. I ja saps que jo no faig excepcions. (M'agraden els gossos, però tenir-ne un en un pis de dimensions reduïdes com el meu seria un crim. em trec a passejar a mi mateix, i vaig molt en compte de no orinar-me al carrer perquè... que t'he de dir)
No vas desecaminat, en la meva opinió, Ramon. Fins i tot els dels segells voldran que l'Estat els torni els quartos. És -som- un país ben curiós i paradoxal, aquest: tot el dia criticant el govern i després volem que ens solucioni tots els problemes.
No podem negar la nostre esperpèntica essència mediterrània i llatina. Que té la seva vessant bona, no cal dir-ho, però de tant en tant resulta excessiva. I, fins i tot, vergonyosa.
:o(
I tant excessiva en aquest cas, xurri, amb unes dosis d'improvisació notable que serien divertides si no fos pels resultats que, ho creguem o no, ens esquitxen a tots, i no només en el sentiment de vergonya, que comparteixo.
What a great site, how do you build such a cool site, its excellent.
»
I say briefly: Best! Useful information. Good job guys.
»
Publica un comentari a l'entrada