oasi amb font (poètica de Sant Felip Neri)

No s’hi arriba d’enlloc, no porta enlloc. La Plaça de Sant Felip Neri és un oasi enmig d’una Barcelona vella que ja en el mes de maig es converteix en una corrua incessant de gents de totes les races i condicions que transiten atabalades buscant no se sap què. És un dels meus llocs preferits, on faig cap molt de tant en tant –abusar dels amors és un crim que encara no em permeto-. Algun estiu xafogós em mullo els cabells i la cara amb l’aigua de la font i continuo el meu camí, una altra vegada participant voluntari de la vida.

El dissabte hi vaig arribar quan ja David Castillo –qui organitza tria el millor lloc per aparèixer- anava per la meitat de la lectura d’un poeta absent que havia escrit una poesia que podia ser prosa.

Quatre poetes-periodistes (català, castellà, català, castellà) invitats. Miquel de Palol comença el torn amb quatre poemes (dos registres diferents, ens diu, i té raó), un dels quals us deixo més avall, i accepteu-me el contrast- quin número de plagi és?-. Continua Manuel Rico. M’agrada el poema que dedica al seu pare, vençut del 39, que va morir just quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de la interminable postguerra –alguns dirien la pau de Franco-. Escolto les paraules, però em distrec mirant com els coloms que van i vénen, fan trontollar el fanal de darrere la tarima improvisada mentre a l’església entren els feligresos, joves i vells, sorpresos momentàniament per les paraules noves del poeta, i jo també sorprès per la varietat de tipus. En Castillo ens diu que l’Anna Maluquer ja té veu pròpia, malgrat que el seu llibre Poesia patètica –la poetessa reivindica l’adjectiu- hagi estat publicat a Itàlia (on el trobarem?). L’Anna, imponent i segura, ens llegeix els seus versos des de l’altura -accepteu-me la rima-. Fins i tot li perdono que ens parli del gra del cul que la neguitejava: a la fi comprenem que ella també és humana i no es troba cada dia una veu que sàpiga musicar poemes. La tarda s’acaba lentament i el color de les pedres centenàries de la plaça canvia al mateix ritme pausat. A l’hotel Neri –quatre estrelles i 22 habitacions a partir d’uns 250 euros- els estadants escolten, asseguts a les taulesde la plaça, embadalits com jo, les paraules que marxen. Només queda l’Alfons Armada- compte amb les confusions-, antic corresponsal de l’ABC a Nova York, que agafa un martell, un paper i dos pals, es fa una pancarta i dibuixa l’itinerari de costa a costa dels USA en el seu últim any d'estada allà. Mentre en Palol i en Castillo aguanten l’invent, l’Alfonso ens recita les seves experiències americanes de carretera i hotel, d’est a oest, que ja són record.

I vosaltres, on éreu? Si el Barça jugava a Sevilla i els avions feia dies que s'havien enlairat... Vau anar a Montjuïc a veure l'apoteosi llagrimejant de l'Espanyol?

Ja sense sol, però no sol, i amb recança inútil, m’afegeixo a les hosts que omplen els carrers. A la Catalònia ja no queda ningú, però no importa, a casa llegiré en un altre moment la Maria Mercè. El programa continuarà aquí.

Demà (avui) llegiré una enquesta impossible a “La Vanguardia”, miraré una cursa que té els al·licients en les aturades més que en la velocitat, dinaré uns canelons de peix i prepararé les armes, a punt per la guerra setmanal plena de treves, prop ja dels combats finals de cada temporada.



Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.

Miquel de Palol: “Assaig de palla a l’urinari”, de Gralles al galliner (1996)
















P. S. Diu avui el president:

- Lo de volver a ser candidato...

- No lo sé. Hasta después del referéndum no me pregunte cuál será mi decisión personal, pero ya le adelanto que ideas y proyectos tengo quizá más que nunca.

Tremolo, l'adversativa em fa por.